Posts Tagged ‘costat fosc – delinqüents – ionkis – sectes’

Una nit a Barcelona sense (massa) violència

diumenge, gener 30th, 2011

Ahir dissabte vaig anar a can Barça, al miniestadi, a veure el Barça B.

Arribava tard i els meus amics ja eren dins.

Vaig anar a l’accés al qual eren, i vaig preguntar a seguretat on comprava les entrades.

Em van indicar que a la porta número 5.

Jo vaig anar fins la porta número 5 del mini estadi, camina camina, i allò no tenia gaire pinta de que s’hi venguessin entrades. Vaig preguntar a un altre vigilant, que d’això no en mancaven, i em va dir que les havia de comprar a l’estadi del FCB, accès número 5.

Però em va indicar malament i vaig acabar donant la volta a tot l’estadi.

Mentre feia via per la vorera vaig veure molts estrangers. I en aquestes que vaig veure un estranger que demanava orientació, en anglès, a un grup de joves, format per marroquins i una noia i un noi del país, que eren els únics que li contestaven en anglès.

Com no li sabien aclarir l’estranger, negre, per l’accent Americà, d’uns 35 anys i ben vestit va fer via.

Llavors un dels marroquins li va dir en castellà – t’ha caigut això- i assenyala amb el peu un paper qualsevol del terra.

És un parany.

Jo m’havia aturat i contemplava privilegiat des de molt a prop tota l’escena. Era darrera del grup de marroquins.

Jo adonant-me’n, li vaig fer que no amb la mà. I l’Americà, que no era pas ximple, va dir que no era d’ell mentre seguia caminant a pas més viu que el grup de delinqüents.

Després els meus amics em van explicar que és vox populi, que aquella zona és plena de turistes i que els moros fan el seu agost robant-lis la cartera.

Després vaig anar a l’Abacus on vaig veure aquelles guixetes tan comunes d’on roben amb tanta facilitat, i més tard a decathlon on vaig veure atrafegats els vigilants de seguretat, puix que, algú s’havia endut roba sense pagar.

Al centre de Barcelona, la Plaça Catalunya, entre immigrants de diferents races que esperaven qui sap què (en realitat no semblava que esperessin a ningú si no que simplement eren allà), gent alcoholitzada crònica asseguda a terra, venedors d’articles diversos dels que corren quan veuen la policia, i brutícia, feia bastant mala pinta, i al metro vaig veure un grup d’uns 20 nois negres aparentment sense cap ocupació.

Vaig sopar sense incidents, però vigilant la cartera doncs la comanda es feia en una qua i dues persones s’apropaven innecessàriament massa i vaig fer camí cap a un bar. Entre crits de gent, i joves alterats fent xivarri o bevent al carrer, però no hi va haver cap episodi violent.

A mida que m’apropava al bar vaig veure dos nois joves asseguts a terra.

No em va agradar perquè se’n fotien de la gent a la seva cara i els deien bajanades.

Seien fora del bar al que jo anava, així que en passar també em van dir alguna impertinència a la que vaig respondre amb un – què passa “enanos”- mentre entrava al bar.

Darrera meu van dir – eh no somos enanos. Mira mira si somos enanos- i es van alçar mentre reien del que havien interpretat una fugida.

A mi no em va donar la gana que pensessin que defugia el combat i em vaig girar i vaig sortir per a la seva sorpresa i els vaig etzibar un directe – sou enanos d’edat-, -18 anys- em va contestar un, – doncs això- vaig continuar i els vaig increpar que estaven fumant porros i ficant-se amb la gent i que això no estava bé.

Van quedar bocabadats.

Per sortir per Barcelona s’ha de ser un Guerrer Català, un Catalan Warrior o Warrior Català tirant d’anglicismes. Doncs la ciutat és plena de perills, i els ciutadans som els criminals a qui l’ajuntament desploma i que podem anar a presó per defensar-nos dels lladres, mentre els lladres campen a plaer com els Uruk Hai (orcs) del Senyor dels Anells que sembren la destrucció i la mort arreu de Terra Mitja.

Va seguir una conversa de besucs en que un deia que no fumaven porros, només tabac, i m’ensenyà les cigarretes. Per allí feia flaire a petard.

L’altre em va preguntar -perquè?- (perquè és dolent). I jo els vaig dir que enriure’s de la gent i molestar està malament així com autodestruir-se.

Un dels nois em va donar la raó i l’altre va començar a fer-me preguntes i va dur la conversa al camp de la religió.

Em va explicar que l’havien educat en una escola de l’opus.

Tota l’estona em parlaven en castellà, però comprenien el Català.

Totes les persones que he conegut de l’opus a Catalunya, han rebut l’educació en castellà. Aquest és un tema que tothom esquiva, però perquè a les escoles de l’opus day a Catalunya no s’aplica la immersió lingüística, i a sobre reben subvencions de la Generalitat?.

No només han rebut educació en castellà si no que són nacionalment castellans, i ignoren tota la nostra cultura popular i fins i tot cançons com l’Estaca!.

Bé, el noi parlava, i feia preguntes. Exposava el que pensava i jo li contestava amb sinceritat.

Que si la realitat és una i només una, que si un cotxe és blanc és blanc… que és el que ell pensava.

Li vaig dir que creia que repetia el que li havien ensenyat els religiosos. I que hi ha ionkis de la droga i ionkis de la religió.

I que la realitat no era només una si ens ateníem a la física quàntica.

Com considerava que els éssers humans eren la perfecció de la creació, els més intel·ligents, i que els animals només útils a nosaltres, li vaig dir que no teníem proves que les balenes o els dofins, que es comuniquen entre ells, no siguin més intel·ligents que nosaltres.

Aquelles idees el revoltaven i no s’ho podia creure.

Ell s’aferrava a la religió per a fer front a la incertesa de la vida. Cosa que he vist també en tots els de l’opus.

Li vaig dir que en la meva opinió moríem i s’acabava tot. I com havia citat a Descartes (l’error de Descartes deia) i Sant Tomàs d’Aquino jo li vaig citar les paraules de la Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxhe Bojaxhiu) – mai a la vida m’havia pogut imaginar que fos possible sentir tant de dolor- referint-se a l’insuportable dolor que li provocava la seva malaltia a les darreries de la seva vida.

Em va preguntar com em podia llevar cada dia pensant que moriria i que no hi hauria res. I li vaig contestar que això és així per a molta gent. Que et lleves per complir les teves obligacions, i que hi ha coses bones també.

Li vaig dir que si creia que hi havia un Déu bo que ho havia creat tot perquè permetia que nens petits morissin de fam a l’Àfrica, o perquè hi havia gent dolenta. Com els violadors va afegir ell.

L’amic que hi era al principi va dir que això era el que no li quadrava de tota la història que li venien, que hi hagués tant de patiment.

La veritat és que amb una família amb molts diners, que et puguin pagar un any sabàtic sense fer res, i que et doni tots els capricis, és molt difícil pensar algunes coses, fer-te el teu propi criteri i tenir la satisfacció de les coses que has aconseguit tot i els obstacles. Aquests nois són presa del seu buit existencial perquè no han passat carestia i no han hagut de lluitar per res.

Vam estar una bona estona departint, de vegades s’ajuntaven amics seus a la conversa, i em va demanar el telèfon.

Estava molt content de poder parlar amb algú “normal”, del carrer, fora del seu cercle d’amics de l’opus, dels temes que li preocupaven.

No li vaig donar, però li vaig dir que em donés l’email i que li escriuria, i així ho faré.

Bàsicament per si li pot servir d’ajuda parlar sobre algunes coses i potser deixar de ser un ionki de la religió.

Però sense cap interès de convèncer-lo.

El que jo penso és fruit de la meva reflexió i no vull convèncer a ningú de res. Però sí que puc compartir amb ell els meus pensaments si en té ganes i si crec que es comporta com un fanàtic perquè no coneix res més però vol meditar i arribar a les seves pròpies conclusions.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy