Alliberat MyDebugger 1.2.1.1579

octubre 18th, 2010

El proppassat 8 d’Octubre fou alliberada la versió 1.2.1.1579 d’aquest debugger de procediments emmagatzemats (stored procedures) i funcions de MySql.

El podeu descarregar i provar durant 30 dies de manera gratuïta al seu web: http://mydebugger.com/

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Trencant Catalunya

octubre 17th, 2010

Vull fer un clam per a que qui dorm, desperti, i s’adoni de com el sandro rossel està utilitzant el Barça per a perseguir l’Independentisme i el Catalanisme i per a lucrar-se personalment. És la meva opinió i l’argumento.

Les acusacions, sense presentar les proves, contra Joan Laporta -cap de Solidaritat Catalana- i amb tota probabilitat nova força política al Parlament de Catalunya a les properes eleccions, formen part del seu vassallatge a espanya i a les forces unionistes que l’han propulsat. Entre elles diversos grups mediàtics com el grupo godó.

Si no estiguéssim a Europa, estic segur que feixistes hispànics ens bombardejarien i ens matarien com feien cada 30 anys, com ara no ho poden fer, opten per emprar els mecanismes democràtics en favor de les seves intencions gens democràtiques, és a dir, per a silenciar-nos, bloquejar-nos informatívament, i perseguir-nos econòmicament.

Em faig ressò del missatge de Joan Laporta, publicat compromissaris compromesos o per Xavier Sala i Martin:

No tinc previst assistir demà dissabte, dia 16, a l’Assemblea de Compromissaris del FC Barcelona perquè s’ha vulnerat l’article 50è dels Estatuts del Club, segon el qual “El president o presidenta de la Junta Directiva o de la Comissió Gestora cessant, o qualsevol membre d’aquesta en què aquell o aquella delegui, pot intervenir a la primera assemblea general ordinària que se celebri per a explicar la liquidació de l’exercici econòmic vençut i proposar-ne la seva aprovació”.

Tot i haver sol·licitat per carta al President Rosell el meu dret a explicar els comptes com estableix l’article 50è dels Estatuts, el senyor Rosell va contestar, amb data 14 d’octubre, amb la següent consideració:“… atès que es tracta d’una facultat atribuïda a la figura de l’expresident no et cal cap atorgament ni reconeixement pel seu exercici. Sí que cal precisar, com bé has de saber, que l’esmentat article confereix un dret que exclusivament ha de tenir per objecte l’explicació de l’exercici econòmic vençut sense que l’ús d’aquest dret habiliti per proposar l’aprovació de cap estat de comptes alternatiu ni de suggerir cap altre acord que no sigui demanar la seva aprovació”.

És a dir, que els comptes que es presentaran a l’Assemblea no són els formulats per la meva junta sinó uns de reformulats per la Junta presidida pel senyor Rosell i sobre els quals ni jo ni la Junta que vaig tenir l’honor de presidir no hi tenim cap mena de responsabilitat.

Per tant, no tinc previst assistir a l’Assemblea perquè no ens han donat el dret a explicar la liquidació dels comptes de l’exercici econòmic relatiu a la temporada 2009-10, tancat en data 30 de juny de 2010, lliurat personalment al president entrant, sr. Rosell, en la reunió conjunta de la Junta Directiva sortint i l’entrant en data 1 de juliol de 2010.

Aquests són els comptes anuals del Club que, en virtut de l’article 29è d), estàvem obligats a formular per la seva presentació a l’Assemblea i així va quedar recollit en l’acta de l’esmentada reunió, així com el meu dret a explicar-los a l’Assemblea i proposar-ne l’aprovació.

Joan Laporta.

Barcelona, 15 d’octubre de 2010

Reprodueixo també la nota que va publicar Xavier Sala i Martin al seu Facebook el 29 de Juliol de 2010, que és força aclaridora i que no he vist reflectida a cap mitja informatiu:

Resposta a Javier Faus i Sandro Rosell

He llegit que la nova junta directiva del Barça ha decidit que la lliga 2009-10 s’ha de comptabilitzar com el primer trofeu de l’era Rosell i no pas com el número 69 de l’era Laporta. Per què? Doncs perquè, segons diu el vicepresident Javier Faus, els títols no es comptabilitzen el dia que s’acaba la lliga (com es feia fins ara) sinó el dia que s’entrega el trofeu.

I com que la copa de la lliga no s’entregarà fins a finals d’Agost, un cop Rosell és president, doncs ha decidit (unilateralment) que la lliga s’ha guanyat durant la seva presidència. Fins i tot ha trobat un auditor que justifica aquesta estratègia i diu que com que les copes es poden comptabilitzar el dia que es guanyes… però també el dia que les reps, doncs la nova junta ha decidit “seguint criteris de prudència” apuntar-se la lliga del 2010… i és que un ha de ser prudent, no fos cas que la copa fos robada abans de ser entregada! Jugada mestra si un vol augmentar currículum sense fer res!

Bé. Ho confesso: aquesta notícia és falsa. Però heu de confessar que si fora certa, seria graciosa. Bé, potser no graciosa sinó trista, absurda i patètica. Doncs bé, així de trista, absurda i patètica és la noticia que ahir va protagonitzar Javier Faus quan va dir que uns auditors havien refet els comptes del Barça i que havien “descobert” que el Barça tenia unes pèrdues de 70 milions i no uns guanys d’11 milions tal i com havíem dit nosaltres a la roda de premsa del 30 de Juny.

Com pot ser?, us preguntareu la majoria. De +11 a -77 hi ha una diferència de 88 milions.

Com poden els resultats canviar d’una manera tan flagrant?

Si ho mirem amb deteniment, el que fa Faus és exactament el què he dit amb l’exemple de la copa: s’apropia dels èxits econòmics de l’anterior junta directiva a base de dir que alguns dels ingressos que vam obtenir nosaltres, en realitat, se’ls han de comptabilitzar ells (i algunes de les despeses seves ens les donen a nosaltres).

Com? Doncs, per exemple, tot dient que la venda d’un terreny no és efectiva el dia que se signa el contracte de compravenda (com s’ha fet sempre fins ara) sinó el dia que es registra a l’ajuntament o que el premi que Mediapro dóna al Barça com a premi per les audiències obtingudes durant aquests dos darrers anys d’èxits esportius no és un premi que es pugui assignar a Laporta sinó que és el pagament d’uns serveis que es produiran durant l’etapa Rosell i, per tant, Rosell decideix apropiar-se’ls. És a dir, a base de canviar la data en que han succeït determinades transaccions, molts dels ingressos de l’era Laporta passen, per art de màgia comptable, a ser ingressos de l’era Rosell i moltes de les despeses de l’era Rosell s’assignen a Laporta. Alihoop!

No entraré a discutir ara cadascuna de les partides qüestionades per Javier Faus. Ho faré més endavant quan tingui l’informe d’auditoria que he demanat al Barça (i que, curiosament, ningú del Barça no m’ha volgut enviar). El que sí faré, de moment, són quatre reflexions.

La primera és que Faus falta a la veritat quan diu que els auditors han reformulat els comptes: els auditors ni formulen ni reformulen comptes. Els auditors donen la seva opinió sobre els comptes formulats pels gestors del club. Els “nous” comptes, per tant, han estat formulats per Javier Faus i no pas per cap auditor. Això ha de quedar molt clar.

La segona reflexió és el que està fent la nova junta directiva dóna molt mala imatge, malmet la seva reputació internacional i perjudica greument els interessos del club. Estic escrivint des de Washington i em va fer pena veure que la notícia amb que la ESPN començava ara que el Barça no era el club exitós que pensàvem sinó un club que perdi “a hundred million dollars”. No és bo donar la sensació de que la situació econòmica del club és caòtica quan això no és cert, tal i com explico a la següent reflexió.

Tercera, fixeu-vos que els canvis que proposa la nova junta directiva només són canvis en la DATA en la que s’han de comptabilitzar ingressos i despeses. És a dir, ni Faus ni Rosell no diuen que nosaltres vam comptabilitzar ingressos que no existeixen. Ni Faus ni Rosell qüestionen la nostra honestedat com a gestors. El que diuen és que pensen que hi ha criteris comptables que diuen que alguns dels ingressos que vam generar i comptabilitzar nosaltres (i fins i tot cobrar), se’ls han de comptabilitzar ells i algunes de les pèrdues que han generat ells (com la “venda” d’Henry a preu per sota del seu valor) ens els hem d’imputar nosaltres encara que la venda l’hagin fet ells.

El que tothom ha de tenir clar és que, des del punt de vista del Barça, no importa gens ni mica si els ingressos de TV o de la venda d’altres coses s’apunten al 2010 o al 2011. El que importa és que el Barça ha obtingut aquests ingressos, i punt. Ara bé, tot i que la conseqüència de que els ingressos se’ls apunti Laporta o Rosell no té efectes sobre el Barça… sí té efectes en Laporta i, sobre tot, en Rosell.

És a dir, si acceptéssim els canvis proposats per Faus (que no els acceptem), el què passaria és que els 70 milions de pèrdues que ara diuen que hi va haver al 2010 es veurien automàticament compensats per uns guanys de 70 milions l’any que ve. La junta de Laporta perdria 70 milions, la de Rosell guanyaria 70 milions i el Barça es quedaria igual. Això és el mateix que si s’intentessin apropiar de la lliga 2010: el palmarès de Laporta perdria una lliga, el de Rosell la guanyaria i el del Barça quedaria igual.

Per tant, el segon missatge és un missatge de tranquil•litat a tots els socis: la salut econòmica del club és magnífica i la “reformulació dels comptes” no altera pas aquesta conclusió. L’únic que la reformulació altera és qui es posa la medalla de la bona gestió econòmica de Laporta: la junta de Laporta o la junta de Rosell.

I això ens porta a la quarta reflexió: si l’únic que es qüestiona és l’exercici al que s’assignen determinats ingressos o despeses, per què està disposada la nova junta a malmetre la reputació internacional del Barça i perjudicar econòmicament al club? Doncs, la veritat, no ho sé. Però apunto dues possibilitats. La primera és que, com acabo d’explicar, quan pitjor es digui que és la situació actual, millor serà la de l’any que ve: si s’assignen 70 milions de pèrdues a la darrera temporada de Joan Laporta, la primera de Rosell tindrà 70 milions de guanys i d’aquesta manera la nova junta podrà aparèixer com la gran salvadora de la situació econòmica quan, en realitat, tot haurà estat un simple truc de màgia comptable. Jugada mestra si un vol augmentar currículum sense fer res!

La segona possible explicació és de caire monetari: si la junta de Rosell mostra uns beneficis de 70 milions el primer any, podrà recuperar la totalitat de l’aval de 60 milions que acaba de dipositar a la LFP. Deixeu-me que expliqui com funciona el tema avals: la LFP obliga a les noves juntes directives dels clubs com el Barça a dipositar un aval per valor del 15% de les despeses del club a l’any anterior (com que les despeses van ser de 400 milions, Rosell va haver de fer un aval de 60 milions). La regla de la LFP és que si a l’any següent el Club té uns beneficis de, per exemple, 15 milions, la quantitat que ha de quedar en aval serà de 60-15=45. Si l’any següent té uns altres beneficis de 10 milions, l’aval passarà ser de 45-10=35. I així successivament fins que s’arriba a zero. A partir d’aquí l’aval sempre serà zero. Doncs bé, si a base d’apropiar-se comptablement una part dels ingressos de l’era Laporta, Rosell generés uns beneficis miraculosos de 70 milions el primer any, l’aval passaria a ser zero immediatament. D’aquesta manera, Rosell i la seva junta s’estalviarien els costos d’avalar 60 milions cada any durant els propers 5 anys. Recordeu que el cost d’un aval està al voltant d’un 1% de la quantitat avalada de manera que, gracies a aquesta argúcia comptable Rosell s’estalviaria 600.000 euros de la seva pròpia butxaca… cada any! Aquesta podria ser la intenció real de la junta tot i que els tribunals faran que el truco els surti malament.

Durant la campanya electoral, Javier Faus va dir que seria un honor per a ell i per a la nova junta directiva que jo fóra ambaixador del Barça a Nova York. Agraeixo la confiança a ell i a tota la junta. Com a potencial ambaixador, però, deixeu-me que els faci la següent pregunta: val la pena embrutar la imatge nacional i internacional del Barça simplement per obtenir uns beneficis personals (repeteixo, personals) de 600.000 euros? Jo tinc clara la resposta. La pregunta és: la tenen ells?

——

Jo d’en sandro rossell penso que és un mentider entre moltes d’altres coses, i ho penso entre d’altres, perquè va dir a Catalunya ràdio que no havia anat a un sopar del que hi ha una foto:

Compromissaris Compromesos denuncia que la decisió de dur a Laporta als tribunals és il·legal (còpia local en PDF).

Cito un fragment:

La possibilitat de presentar una acció social de responsabilitat està recollida en les disposicions transitòries cinquena i addicional setena de la Llei de l’esport (Llei 10/1990), així com en la disposició addicional tercera del Reial Decret 1.251/1999 que regula el règim jurídic de les Societats Anònimes Esportives. Segons la llei, cal que la majoria simple DELS ASSISTENTS a l’assemblea de compromissaris votin a favor de l’acció social de responsabilitat. Segons la llei, per tant, la MAJORIA SIMPLE HA D’ÉSSER QUALIFICADA. Això es desprén jurídicament del fet d’incorporar “dels assistents” a la redacció del text legal. Sense aquesta qualificació estaríem parlant d’una majoria simple ordinària tripolar.

Jo ho tinc clar: per acabar amb la indecència votaré Independència.

Relacionat: Laporta veu CiU, el PP, el Grupo Godó i dirigents d’ERC com a actors interessats en barrar-li el pas al Parlament

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Alliberat Ubuntu 10.10

octubre 14th, 2010

El proppassat dia 10 fou alliberada la darrera versió de la distribució de Linux Ubuntu.

Aquesta distribució ja porta els controladors per a la tarja gràfica Intel Dynamic Video Memory Technology (DVMT) , que equipen els Sony Vaio de 13.3″ i permet de connectar-li monitors externs, canviar la resolució, etc…

Hi ha disponible la versió de 32 bit i la de 64 bit, així com les edicions Servidor, Estació de treball (Workstation) i Netbook.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Companyies aèries que empren el Català

octubre 13th, 2010

La Plataforma per la Llengua ha publicat un estudi en que indica les companyies que utilitzen el Català i les que no.

L’informe analitza diversos aspectes com les companyies que empren  megafonia enregistrada en Català i les que no, les que tenen el web en Català i les que no, les que empren el Català per a comunicar-se entre els empleats durant el vol…

L’estudi només tracta l’actuació al Principat de Catalunya.

Utilitzen la megafonia en Català en algun vol NO utilitzen la megafonia en Català en cap vol
Ryanair (web en Català)

Spanair (web en Català)

Swiss Air Lines

Iberia (web en Català)

American Air Lines (web en Català)

Click Air

Australian Air Lines

vueling (web en Català)

lufthansa

easyjet (web en Català)

air europa (web en Català)

delta air lines

air france

us airways

sas

klm

cimber sterling

brussels air lines

british airways

alitalia

air transat

air norway

aer lingus

turkish air lines

royal air lines

jet4you

avianca

air berlin (web en 15 idiomes i NO en Català)

Informe de la Plataforma per la Llengua: Resum (còpia local en PDF)

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Laporta guanyarà les eleccions

octubre 9th, 2010

Fart d’enquestes més falses que judes, publicades pels mitjans espanyolistes, i en que sovint ni tant sols hi són tots els partits que s’hi presenten (Laporta, Reagrupament), he decidit fer la meva pròpia predicció.

Crec que aquesta predicció serà més acurada perquè em relaciono amb persones de totes les orientacions polítiques, i he palès el canvi de visió de Catalans de pares espanyols, que m’han confessat que estan farts de com ens tracta espanya, en l’aspecte econòmic, cultural, de no permetre’ns decidir, i per violar l’estatutet, i que votaran Independència.

També he copsat l’emprenyament de molts votants socialistes en veure com el PSOE menysté els Catalans i la democràcia. Aquests no votaran o ho faran per la Independència.

Moltes persones votaran Laporta perquè el coneixen i perquè saben que té collons.

I farà que Catalunya guanyi la Champions del món, o si més no que hi jugui amb resultats de primera.

I si finalment m’equivoco, ho faig de bona fe, perquè ningú em paga per dir mentides. Només vull que els meus fills creixin en un país lliure i democràtic.

Així doncs no és un estudi científic. Ho podeu considerar opinologia, però si jo llegís aquest article me’l creuria molt més que qualsevol enquesta de “el periódico” o “la vanguardia”, que treballen descaradament per a espanya i contra la llibertat d’informació.

Ampliació de la informació en que em baso. Les meves estimacions:

Partit polític Parlamentaris
Solidaritat Catalana (Laporta) 31
Reagrupament 10
CiU 41
Esquerra 9
icv 7
PSOEC 28
PP 9
anglada 0
ciudadanos 0

Solidaritat Catalana aconseguiria un gran número de vots per la popularitat de Laporta, a qui coneix tothom, i captaria molt votant de CiU que s’adona que l’únic vot útil és la Independència. Molts empresaris, fins i tot els més recalcitrants, ja recolzen de manera massiva la Independència.

Penso que Reagrupament pot aconseguir aquests resultats o millors perquè he vist molta gent treballant darrera. Societat civil, grans persones que mai havien estat en política, i grans polítics.

Del milió i mig de Catalans que ens manifestàrem sota el lema “Som una Nació. Tenim Dret a Decidir” en calen només un milió tres cents mil per a proclamar la Independència.

CiU baixaria per botiflers i unionistes.

Esquerra es quedaria només amb els vots dels que hi treballen i de les seves famílies.

El partit de pijos comunistes icv baixaria encara més per la patètica actuació traint el país i el territori, amb la velocitat a 80 Km/h, les càrregues dels mossos, emprenyant i multant tothom, llepant-li el cul a espanya, anant a madrid a suplicar que rectifiquin per l’assassinat del President Lluís Companys…

El PSOEC baixaria en picat per enfonsar i espoliar Catalunya, i per tenir un president analfabet, malcarat i mentider que només treballa per a espanya. (Recordem que el govern no és una ONG on qualsevol pobret tingui dret a ser president. Calen persones competents, preparades, i honestes)

El PP baixaria més pel seu fanatisme antiCatalà i antidemocràtic que fa vergonya fins a Europa (i ara volen anul·lar la decisió del Parlament Català de prohibir la tortura de braus anant a Europa!).

El partit d’anglada, tot i que molta gent el votarà per la nefasta gestió del PSOE en seguretat i en immigració, no aconseguiria representació parlamentària.

L’espanyolista mentider ple d’odi cap a Catalunya, ribera de ciudadanos, no aconseguiria cap parlamentari doncs fins els seus votants han vist les mentides, manipulacions i odi furibund cap a tot el que és Català.

Això només és una estimació a data 9 d’Octubre de 2010. És possible que els esdeveniments facin que s’incrementi el vot favorable cap a la Independència a les properes setmanes.

Cap independentista abstencionista!.

A partir d’aquí ja sabeu que intentaran els poders espanyolistes:

  • No parlar de Laporta ni de Reagrupament ni d’Independència als seus diaris

Notícia: Sostres confirma que el grup godó ha prohibit esmentar Laporta

Notícia: rivera demana a TV3 que practiqui el buit informatiu a Solidaritat

  • Calumniar sense proves (com en el cas del rosell que acusa la junta de Laporta de corrupte però no publica la suposada auditoria, escampa merda sense proves).
  • Infondre por, com a una acció armada per part d’espanya en cas d’Independència (fa molta gràcia perquè dins Europa això els portaria a l’expulsió i a ser la Sèrbia d’Europa mentre nosaltres quedaríem dins)

Notícia: Reaccions de rebuig a les amenaces de corbacho

Notícia: Encara més decadència (per Salvador Cardús)

  • Difondre enquestes en que els partits independentistes aconseguirien 0 diputats (hahaha!)

Veure: Comparació d’enquestes de les eleccions catalanes al Parlament 2010 (març 2010)

Si els meus resultats són correctes Laporta + Reagrupament aconseguiria més Parlamentaris que CiU.

Llavors CiU hauria de decidir si s’asocia amb els socialistes, amb el PP, i se suïcida políticament, o deixa de ser una vergonya i se suma a la Independència. Les restes del naufragi d’Esquerra haurien de decidir si donen suport a la Independència o a un CiU unionista o un agregat espanyolista de PSOE + PP + icv.

En tot cas tants esforços espanyolistes només aconseguirien retardar l’inevitable a les properes Eleccions i fer que la gent s’adoni, per l’empobriment exagerat i brutal dels Catalans, que dins espanya només patirem misèria, espoli, odi i manca de democràcia.

Amb el temps tot es posa al lloc que li correspon.

Així que tots a votar Independència que tot està per fer i tot és possible.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Disc dur de 1,5 TB Seagate GoFlex USB 3.0

octubre 2nd, 2010

Un nou disc dur USB 3.0 de Seagate fou presentat a mitjans de Setembre.

El seu preu és de $249.99, uns 200 €.

Aquest model GoFlex a més ve precarregat amb 20 pel·lícules en format HD de Paramount.

Aquí podeu veure tota la gama de discs externs GoFlex de Seagate.

Via: jkOnTheRun

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Alliberat Subversion 1.6.13

octubre 1st, 2010

La versió del programari per a control de versions ha estat alliberada en la seva versió 1.6.13.

Aquesta versió soluciona diversos errors, millora la gestió d’urls (per exemple: amb caràcters insegurs), proporciona compatibilitat amb Ruby 1.9…

Podeu veure les millores de la branca 1.6 al seu lloc web:

http://subversion.apache.org/docs/release-notes/1.6.html

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

El meu 11 de Setembre

setembre 13th, 2010

Començo el dia amb la idea d’anar a l’acte en honor del General Moragues que organitza Reagrupament.

Jo no en sóc militant, però ajudo a tots. I em sembla un heroi i màrtir de Catalunya que mereix reconeixement.

Ahir em vaig assegurar de tenir la càmera ben carregada, la tarja de memòria buida (16GB), de tenir llesta l’Estelada, la Barretina, una ampolla d’aigua que a les manifestacions fa molta calor, un bloc per a apuntar i diversos bolígrafs (li en regalaré un a una persona famosa que no en té i el necessitarà) i uns diners per si els caixers són plens al centre o han exhaurit la seva provisió  i em ve de gust comprar samarretes o marxandatge, una bossa de carregar a l’esquena per a deixar els diferents fulletons que s’han editat per a la ocasió i el que compri i unes bambes esportives per si l’infame saura o l’espanyolista montilla utilitzen els mossos per atacar la societat civil una altra vegada.

Vaig a l’acte en honor del General Josep Moragues i Mas.

Abans de començar vaig veure desplegada la pancarta: Pel Parlament Sobirà que proclami l’Estat Català.

Ho vaig comentar amb un parell de dones que s’ho miraven i no entenien el missatge.

- Que donarem suport al Parlament Sobirà que proclami l’Estat Català, sigui qui sigui qui el proclami- els vaig dir.

L’acte no se sent. La gent que hi ha al voltant fa que només les primers files, situades en cercle, s’assabentin del discurs.

És per culpa de l’ajuntament socialista, que en una mostra més del seu feixisme, reclamava 1.840 € per muntar un petit escenari i altaveus.

Em trobo amb uns amics que vaig conèixer al viatge amb 10.000 a Ginebra.

Ells són reagrupats, jo no, el meu amic em diu que té por que Laporta faci un altre tripartit (tristpartit jo l’anomeno).

Li dic que crec que Laporta no és així, que el conec en persona, i em sembla que és una persona que té collons i que vol la Independència.

Durant la manifestació algunes persones em traslladaran la seva opinió de que Lòpez Tena i Uriel Bertran són infiltrats de ciu i esquerra respectivament, per tal de dinamitar els moviments independentistes des de dins.

Crec que no és el cas, encara que el seu comportament a les Consultes Sobiranistes, no ha estat correcte.

El missatge que repetiré avui és:

Cap independentista abstencionista.

Voteu Independència. És igual a qui, però voteu Independència.

Mentre sóc allí veig tres comportaments de la jihad hispànica, la caverna espanyolista:

1. Passa una furgoneta i ens crida “hijos de puta”

2. Passa un cotxe i crida “viva españa”

3. Passa un taxista i ens crida “hijos de puta”

Ja és trist que una gent que van venir de fora, ells o els seus pares, per que a casa seva no es podien guanyar la vida escupin verí al país que els ha donat educació, feina, sanitat…

L’acte comença puntual, de fet força gent arribarà més tard i preguntarà si ja s’ha fet; és breu, directe. Després es canta els Segadors i es fa la ofrena floral a l’heroi.

Allà conec a un grup de maçons Catalans. M’expliquen que Moragues era maçó.

Una de les maçones m’explica que als inicis de la maçoneria de la que forma part estava composada íntegrament per dones.

La seva web és:

granorient.cat

I la descripció que fan dels maçons és la següent:

Els francmaçons som homes i dones lliures i de bona voluntat, que treballem plegats emprant el simbolisme, tot buscant el perfeccionament individual i el de tota la Humanitat.

Amb aquesta definició no m’estranya que els mediocres i els sectaris els hagin volgut exterminar tota la vida.

Als mediocres per definició, els espanten les persones lliures amb capacitat per pensar i obrar correctament.

Els mediocres només saben seguir normes, encara que no les entenguin, i imposar-les als altres.

Entre una de les magnífiques sorpreses que em regalarà aquest dia està el trobar-me amb el Manuel, que visc eufòric, com un autèntic honor.

Recordareu un home de 88 anys, que viu al Canadà i que va viatjar expressament dels Estats Units a Brussel·les, per venir amb els 10.000.

Doncs he tingut el goig de trobar-lo, aquest cop també ha vingut expressament a Catalunya, a votar a les eleccions d’enguany i a assistir a la Diada.

En dies com avui em sap greu no tenir una càmera millor, perquè sóc conscient que estem fent història i que el que ara enregistrem ho estudiaran els nostres fills i néts.

Tenim una conversa agradable i aprofito per aprendre dels seus coneixements i experiències.

Em comenta que en la seva opinió la lluita de classes és falsa i inexistent, i que si de veritat hi creguessin els sindicalistes de Catalunya lluitarien per apropar els sous dels treballadors de la Xina, Índia, etc… i en canvi només es mouen pels d’aquí.

Em comenta que els polítics al Parlament Català només volen mantenir l’status quo, i el seu seient, cobrar.

M’explicà que al Salvador passà el mateix amb les esquerres quan governaven i que finalment els lliberals van treure el país de la ruïna i van pactar la pau amb la guerrilla (els d’esquerres, molt propers a la guerrila, no ho havien pogut fer).

Enfilo a dinar a un restaurant xinés, mentre molta gent va cap al dinar popular que ha organitzat Reagrupament molt aprop.

Jo no he assistit a altres actes del matí, però us deixo una fotografia dels Miquelets de la Núria C.

Aquest grup recrea, pagant de la seva butxaca, els vestits d’època i les armes.

Avui Diumenge el punt, a la plana 40, ha mostrat una fotografia espectacular, no he estat capaç de trobar-la al seu web, així que us la mostro escanejada.

També em van explicar que en acabar els actes oficials a Rafael Casanovas la gent va començar a cridar Independència, quelcom que no havia succeït mai fins la data.

També que van escridassar el botifler de don artur mas.

A plaça Universitat, la universitat lluïa orgullosa una Senyera.

De camí a dinar al restaurant xinés veig moltes Senyeres i Estelades als balcons. M’omple de goig.

També torno a veure els patinadors que destrossen els bancs de marbre de plaça Universitat.

Són estrangers, es veu per la fisonomia, i com altres vegades, amb diferents cares, els veig equipats amb càmeres cares amb les que enregistren en vídeo les seves acrobàcies tan perjudicials per al mobiliari urbà.

Potser ho venen com material exòtic per Internet o al seu país.

També vaig veure vàries d’aquestes persones que viuen en la misèria a Catalunya, mentre a espanya es poleixen els nostres diners en fer aeroports per a 60 persones, línies d’alta velocitat deficitàries, regalar ordinadors als nens a Extremadura, finançar l’injust PERT (subsidi que només es cobra a Andalussia i a Extremadura i que es cobra 6 mesos si presentes un full on diu que has treballat uns dies al camp).

Com va indicar el batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, hi ha més pobres a Catalunya que població té Extremadura.

En el mateix camí al restaurant un altre cercant als contenidors:

Veig una parella de rumans, després en veuré molts a diferents xanflans (una vegada vaig veure com d’un luxós 4×4 negre marca BMW amb els vidres tintats anaven baixant rumaneses vestides d’aquesta manera estil refugiades cada 20 metres o cada poma), són del prototip dels que roben al descuit així que els vigilo per assegurar-me que no roben a ningú o intervenir si ho fan, fins que un d’ells s’asseu a pidolar.

És el mateix sistema que fan servir unes noies menors que es fan passar per sordmudes i que porten un full de signatures fals d’una suposada ONG.

Mentre t’aturés a signar, les 3 o quatre t’envolten i et pispen la cartera, el moneder, etc… sense que te n’adonis.

En altres ocasions jo he vist parlar animadament entre elles a aquestes suposades sordmudes fins que han vist a una possible víctima i han començat a fer la comèdia.

El Corte Inglés va lluir una gegantina Senyera:

Vaig a dinar, el restaurant on volia dinar està tancat per vacances. Entro a un local nou però la forta pudor a tabac em tira cap enrere i marxo.

Vaig a un restaurant xinés woc on no es pot fumar.

Demano una aigua, que em porten oberta i que sospitosament té sabor a l’aixeta (vaig fer els càlculs i a 100 aigües per dia cobrades a 1,5 € són 150 € al dia * 30 = 4.500 €/mes d’estafa reomplint ampolles). No els dic res però acaben de quedar-se sense la propina.

Parlo en Català amb la noia xinesa, repeteix el que li dic però en castellà, i en acabar li dic gràcies en la seva llengua i somriu.

La taula del davant, formada per una parella amb un noi que vesteix una samarreta de tirants i exhibeix tatuatges als braços i espatlles, i du el cabell parcialment rapat i amb rastes, diu indiscretament a la seva parella en veu alta:

- Le habla en Catalán a la china!… y si no le entiende!?- com sorprès.

El miro i l’ignoro, ja se n’adonarà que la cambrera ho entén tot, o del contrari jo marxaria i potser ompliria una reclamació. Ja seria massa que al meu país, com a client, essent jo qui paga, hagi de parlar en l’idioma estranger que vol el comerciant.

Els faré el favor al restaurant de pagar-lis amb monedes d’euro i de dos euros, ja que m’han manifestat que s’han quedat sense canvi i m’ofereixo puix que en portava força per l’aparcament.

Em queden agraïts i marxo acomiadant-me amb un “adéu” i després dient-los-ho en el seu idioma, fet que els arrencarà un somriure.

Vull fotografiar els rètols que ha penjat el Cercle Català de Negocis a la Plaça Catalunya, sota el rètol de caja madrid, que diuen “bye bye spain”,  “Adéu espanya” i “espanya ens costa 60 milions d’euros cada dia”.

A continuació caminant per la zona fotografia la Senyera a la llibreria Catalonia.

Decideixo passejar, i veure com està el centre de la capital, a l’espera de que comenci la manifestació. Tinc entès que comença a les 17:00 (no era a les 17:00).

Passejo, veig molts rètols “en venda” i “en lloguer”, i també moltes Estelades.

Crec que la societat s’adona de la crisi terrible a la que ens porta (ja fa molts anys) espanya.

Passejo, i moltes turistes em somriuen i em saluden amb la mà, els corresponc.

Algunes i alguns demanen de fer-se una foto amb mi o si me la poden fer, i en tots els casos accedeixo amb un somrís.

Una senyora d’uns quaranta anys em veu somrient i accelera el pas i s’atreveix a preguntar-me:

- Perdona, perdona, esta bandera que significa- es refereix a la llarga Estelada blava, la d’en Macià, que duc penjada del coll descansant sobre les espatlles.

- La Independència- li contesto en Català, sorprès, tot val a dir-ho, sense abandonar el meu somrís.

Em demana quin significat té l’Estel i el fons blau, i li dic que les quatre barres són la Senyera, la bandera de Catalunya, i que l’Estel sobre el triangle conjuntament, formen la bandera independentista.

Quan algú em parla en castellà, sempre li parlo en Català, però redueixo la velocitat del a pronuncia procurant vocalitzar clarament de manera que els facilito que em comprenguin.

Entén tot el que li dic.

Caminant, un noi d’uns vint-i-cinc anys em veu, se li il·luminen els ulls i em diu tot content:

- Molt bé! Molt bé! – exclama. Certament la barretina, la samarreta de 1714 ho recordo, i l’Estelada no passen desapercebudes.

M’aturo, em dóna la mà i xerrem una estona.

- A veure si ens en sortim – em diu i m’explica que els seus pares tenen una altra ideologia però que ell vol la Independència.

- És normal – li contesto amb tota naturalitat, i escoltant-me reflexiono per a mi mateix: és que és la veritat. És normal que ell vulgui que el seu país sigui lliure, i no haver de suportar tots els maltractaments del país veí. El que no és normal és que algú vulgui mantenir-se sotmès, a no ser com en el cas de ciu en la meva opinió, que tingui interessos econòmics en que es mantingui la submissió. Qui vol que l’insultin, l’espoliïn, el tractin com el cul i no respectin el que vota en referèndum?.

Li comento que en l’aspecte econòmic la Independència és la única manera de sortir endavant, i que en el cultural també.

Ens acomiadem amb un somrís.

Davant d’un edifici de Gaudí, atapeït de turistes, veig una altra romanesa de les que sé que tenen el modus operandi de robar al descuit i l’enregistro tot restant amatent a si sostreu quelcom a algú per a intervenir.

Penso en la mala imatge que dóna això a la ciutat, i m’en recordo dels alcaldes socialistes xupi-guais que han ignorat tots aquests problemes, i en els polítics a madrid que no han reformat les lleis que permeten els lladres robar, ser detinguts, sortir immediatament de comissaria i tornar a robar.

No en tinc cap dubte que independents ho farem millor, i sobretot podrem canviar el que no funciona, cosa que ara mai podrem fer, ja que a espanya no tenim cap possibilitat de canviar cap llei.

Com la meva càmera és molt modesta i la duració de la seva bateria, tot i que per sobre del que se n’espera, limitada demano a un local si puc carregar-la mentre faig la consumició i em diuen que no, que no els ho deixen fer. Els dic que ho entenc i vaig a un altre local, a un pans and company.

Repeteixo la pregunta, on veig a la noia apurada dient-me que no sap si hi ha endolls. Jo he vist endolls lliures al costat d’on és ella, i entenc que la poso en un compromís.

- Puc preguntar-li a l’encarregat?.

- Sí, millor- diu alleujada.

Jo li parlo en Català i ella em contesta en castellà.

Li pregunto a l’encarregat, que parla amb una persona que s’hi dirigeix en Català, i em diu que sí. És sud-americà.

Li ho agraeixo i em diu que no és res.

Li comento a la xiqueta, que contenta connecta la càmera.

Penso que em gastaré uns dinerets aquí mentre faig temps, a manera d’agraïment.

Demano un suc de taronja i una pasta i la noia m’informa que hi ha una oferta, amb la que m’estalvio diners.

És molt amable i informarà a tots els clients que passin de les ofertes que els beneficien.

Hi ha estones en que ella ha de romandre sola, així que tenim una animada conversa.

És d’Ecuador. Porta 11 anys a Catalunya, des dels 16. I va estudiar aquests darrers anys en Català. No el parla, però l’entén.

Li dic que pot deixar de banda la timidesa i parlar-lo quan ella vulgui, que no pateixi molt per l’accent, que el Català avarca moltes variants dialectals i una pronuncia que li sembla incorrecta pot ser la que facin servir a Tortosa o a Lleida, o a País Valencià, i que segur que l’entendran.

S’anima a deixar-se anar amb algunes paraules a l’estona que xerrarem.

Em pregunta si vinc d’algun acte i li dic que sí, i que després aniré a la Manifestació per la Independència.

Li explico que avui és 11 de Setembre i celebrem el dia Nacional de Catalunya.

- Ah clar! Per això és festa avui- exclama en castellà.

La meva sorpresa és majúscula, encara que no se n’adonarà, que una persona que porta 11 anys vivint al país no sàpiga quin dia és i que representa la Diada.

Li explico amb un somrís.

Moltes persones estrangeres no tenen cap animadversió cap als Catalans, ni els estranya que ens vulguem independitzar, ni senten cap odi cap a nosaltres, al contrari més aviat empatia, tot el contrari que moltes persones espanyoles que ens tracten amb un menyspreu només comparable a l’exercit pels nazis ver els jueus abans d’iniciar el seu extermini.

Als estrangers els costa d’entendre que ens tinguin aquest odi i se sorprenen quan descobreixen aquestes actituds violentes envers nosaltres.

Mentre sóc al bar carregant la càmera diverses persones em demanen a mi o a la meva nova amiga si els poden orientar.

Ella no parla gaire anglès, res de francès, i no es pot moure del mostrador, així que em demana que orienti a una mare i a un fill d’un divuit anys sobre on es troben diverses ubicacions.

La mare em parla en castellà, jo els contesto en Català pausadament i gesticulant – cap allà-, -cap abaix- i la mà acompanya la direcció.

No estic del tot si m’han entès, porten un mapa, i els pregunto – enteneu Català?- i em contesten un -no- sincer.

Els pregunto en castellà d’on són, i em responen que de madrid, que estan de visita.

Els contesto que així doncs és una mica difícil que entenguin el Català, assenteixen i riem tots.

Els indico els punts que cerquen, els aclareixo on és la Sagrada Família, i els comento que hi haurà una manifestació independentista a la plaça Urquinaona (a aquella hora ja m’ha trucat un responsable de sumaindependencia.cat i m’han indicat que la manifestació comença a les 18:00 encara que nosaltres hi serem abans).

Em demanen si hi haurà gaire gent.

- Mínim 50.000 persones- els contesto en castellà – jo hi seré- els dic orgullós, però no pas amb supèrbia sinó amb l’orgull i satisfacció sincera de qui fa allò en que creu.

Jo els ho he dit per si volen veure l’espectacle, deu ser un fet totalment insòlit per a ells, però també per si, pel contrari, volen escapolir-se de tanta aglomeració de persones.

Em diuen que moltes gràcies, que prefereixen anar per carrers secundaris puix que no els agrada la massa de gent.

Ens acomiadem amb un somriure.

Una noia ve amb un mapa i la cambrera em demana si li puc traduir. Cerca un museu dels perfums que jo no sabia ni que existia.

És grega. Li ho pregunto doncs a la guia veig els caracters de la seva escriptura. Diu que sí, i li dic orgullós que jo sóc Català.

Ens acomiadem amb un somriure. Espero que sàpiga que aquí som Catalans, doncs a Grècia encara es conserva la frase “Deú et lliuri de la picada de l’escorpí i de la venjança del Català” i sé que diuen als nens que si no es porten bé vindran els Catalans (com aquí l’home del sac) ho diuen com a expressió però no saben que els Catalans som persones d’un país.

Després ajudo a un matrimoni francès, a petició de la cambrera, que no s’aclareixen amb el menú.

Els parlo en la seva llengua i els explico que els entrepans petits del menú s’han acabat i que per això la meva companya de conversa l’hi ha ofert un de gran.

No m’agrada parlar en francès perquè em dol el que ha fet frança amb els Catalans del Nord de Catalunya (Catalunya Nord) i amb el Català, i amb els Occitans i l’Occità, i amb els Bascos i l’Euskera, però veig que els ajudaré i aquelles persones no tenen res a veure amb el que han fet els jacobins governs de frança.

El marit m’ho agraeix molt cortesament (em tracta de senyor, “messier”).

M’acomiado de la meva amiga, marxo, després d’haver pres dos sucs de taronja, tres aigües i unes galetes.

Necessito forces i hidratació puix que la Manifestació serà dura, farà calor, i jo ja porto moltes hores caminant.

Al carrer un italià molt content em demana si em pot fotografiar.

Em fa diverses fotos i aprofita que uns Americans, dels que em faré amics, s’han fet una foto amb mi per demanar-los si poden fer-li una foto al meu costat.

Ho fan, i m’asseguro que la Senyera amb l’Estel, llueixin ben clarament a la foto.

Els meus nous amics Americans ho saben tot de Catalunya, i que no té res a veure amb espanya i que volem la Independència.

Els explico que igual que ells eren una colònia anglesa i es van independitzar, nosaltres som una colònia espanyola que també ho volem fer.

Els ulls se’ls obren i assenteixen comprenent. Ells millor que ningú poden comprendre l’exemple doncs van patir les injustícies del colonialisme despiatat.

Continuo caminant i una noia molt maca d’uns vint i pocs passa al meu costat entonant fort, somrient i dedicant-me “Catalonia Free” “Catalonia Free”.

Somric completament i per uns instants canto i faig un saltiró al compàs “Catalonia Free”.

L’escena és tan tendre i agradable que ometo dir-li que nosaltres diem “Freedom for Catalonia”.

L’empatia de la gent envers nosaltres fa que voldria parar el temps i gaudir d’aquests instants tan intensos que passen fugaçment deixant passant a altres instants també intensos.

Somriem, la saludo, i cadascú segueix el seu camí com un fugaç raig de llum.

Vaig trobant amics i un m’explica que ahir va anar a l’acte de Vilanova i la Geltrú i que una àvia duia un rètol que deia “Tinc 102 anys i vull veure la Independència”.

Corprenedor, esbalaïdor, quina alegria aquesta senyora tan eixerida!.

A partir d’aquí les coses es precipiten a tota velocitat, les imatges fugen com una centella. Arreu gent amb Estelades.

M’he trobat amb els meus amics de sumaindependencia.cat i anem a reunir-nos amb Reagrupament.

És una bona notícia que hi ha hagut coalició. Entre els partits aglutinats al projecte de Suma Independència i Reagrupament.

Arribo i em sorprèn veure el camió d’esquerra al final de tot, com pretenent que les persones que arribaven es posessin darrera seu.

Ja l’he trobat a d’altres manifestacions. El posen cara als seus, de manera que el camió tapa el que passa davant, i es munten l’espectacle privat per als seus seguidors. Sembla una secta.

Hi ha molt pocs militants d’esquerra.

Jo em vaig escapar vàries vegades del grup per a fer fotografies, tan en marxa com quan esperàvem. Cap endavant, cap enrere.

– A veure quants devem ser…

Durant l’espera per a que comencés la marxa de la Manifestació una noia des del camió d’esquerra, no parava de clavar un discurs apassionat pel micròfon per als pocs militants del final, s’engrescava sola, i en un moment en que va arribar al seu clímax dient “esquerra mai mai renunciarà a la independència” va sorgir un crit espontani per part de la gent que hi era al voltant:

xiulets de desaprovació

uuuuuuhhhhhh

-botiflers!!!!

Puc dir que va sorgir de l’ànima i era ben trist el paper que feia esquerra.

Durant el recorregut va haver uns moments en que va bufar vent amb molta força i la meva pancarta de Suma Independència es va trencar amb el resultat que va sortir volant i va aterrar sobre el cap d’una reagrupada amb qui havia estat parlant abans.

- Plaf!- li cau plana al cap.

- Ai!- un primer crit més de por que de mal. Afortunadament la pancarta era d’una qualitat molt bona, impermeable i lleugeríssima.

- T’ha fet mal?-

- No, no.

I a continuació els riures.

- Ara trenquem la coalició!- va dir ella de broma.

- Sí, sóc un enviat de el mundo. He anat fotent-li la pancarta pel cap a tots els reagrupats però res!. Que els Catalans són resistents!. Quina resiliència!. No renuncien a la Independència- riures.

- Ja veuràs demà les portades del abc i el mundo: nuestro infiltrado no consigue boicotear la orgía separatista.

- Ara aniré a Solidaritat Catalana i també els aniré fotent la pancarta pel cap…- més riures.

Tota la Manifestació va ser així, plena de riures i bons moments.

Una senyora gran, en castellà amb accent andalús, em va preguntar si sabia on eren els qui tocaven els tambors.

Jo li vaig respondre en Català, i em comprenia (fins fa uns anys el 99,3% de la gent comprenia el Català, ara la mitja ha baixat amb la immigració marroquina, sud-americana i d’altres indrets). Em va explicar que el seu nét hi tocava.

Vaig pensar que això estava molt bé. Els néts independentistes, i la senyora sabia que no hi ha cap problema en anar a una manifestació Catalana/Independentista.

També em vaig trobar a una amiga molt estimada algueresa. Li vaig preguntar si havia vingut expressament des de l’Alguer per a la manifestació i em va dir que sí.

Un noi que duia una Estelada roja em va ajudar a posar-me bé la meva Estelada. Va estar molt bé, vaig pensar, que la gent no sigui dogmàtica.

En un moment en que duia la pancarta de Suma Independència em va fer molta gràcia que una dona d’un quaranta anys va dir:

- Suma Independència, jo em poso amb aquests- li va dir a la seva amiga.

Em vaig passejar per tota la manifestació, abans que arranqués, amb un cartell de Suma Independència, vaig passar per davant del ben farcit, nombrós, grup de Solidaritat Catalana i alguns em miraven sorpresos i divertits.

No em va agradar quan Solidaritat Catalana va utilitzar les sigles de SI, ja que aquestes eren les que feia servir força abans Suma Independència.

Els que volem la Independència no volem personalismes, volem que es proclami i viure com persones lliures i normals a Europa (Jo preferiria que no estiguéssim a Europa i que forméssim una aliança amb Estats Units i amb Israel, perquè Europa té un Parlament caríssim amb interessos enfrontats i tendeix a híper-regular-ho tot com en el cas de les Festes del Foc, però tinc la percepció que la majoria dels Catalans volen estar integrats a Europa).

En un compromís una mica més gran em van posar unes persones que en veurem amb el rètol amb van preguntar:

- Aquests de Suma Independència què tal?- directament, sense marejar la perdiu.

- Bé, són patriotes, per això els dono suport.

- Això ja ho sabem, però a qui votem? – em van preguntar demanant-me una resposta que no els podia donar.

- Jo no us puc dir a qui heu de votar, però voteu el que voteu, voteu Independència. Ni un independentista abstencionista.

El que els deia els semblava bé però insistien en una resposta.

Eren molt trempats i no estaven per romanços, deien el que pensaven sense embuts, i això està molt bé.

Em van manifestar la seva preocupació de que els dos, ara que Reagrupament i els partits integrats al voltant de la conferència independentista i Suma Independència es presenten en coalició, gran blocs: Laporta i Reagrupament + Suma, no es presentessin units, com molta gent em transmetria durant la Diada.

Jo no veig tan malament que hi hagi dues forces independentistes que es presentin al Parlament. Nogensmenys els vaig comentar que encara hi ha temps, i que es treballa per a presentar-se units. Encara en tinc la esperança.

Sobretot veig que el poble ho demana.

A la capçalera de Reagrupament vaig saludar el catedràtic Enric Canela, el batlle d’Arenys de Munt Carles Móra, Carles Bonaventura un dels independentistes torturats per la policia espanyola el 1992 amb la aquiescència de garzón. La protecció d’aquesta activitat terrorista per part de l’estat converteix el jutge espanyol en còmplice i en prevaricador.

Curiosament les lleis només són importants quan qui no les compleix no és l’estat espanyol sinó algun dels seus pobles esclavitzats i colonitzats.

Jo sí que vull TGV (tren de gran velocitat) però no per sota la Sagrada Família.

Vilaweb ha fet un vídeo magnífic de la Manifestació.

Una cosa que em va molestar va ser la gran dificultat per a saber la hora en que es celebraria la manifestació.

No vaig ser capaç de trobar-ho ni a la web de Reagrupament, ni a la de Catalunya Acció, ni a la de Sobirania i Progrés.

És quelcom que ha de millorar, doncs ja ens fan prou el joc brut els mitjans finançats per l’espanyolisme i l’unionisme com per a que a sobre no posem clares les dates dels esdeveniments importants.

De fet aquest any he vist al càmera de televisió espanyola, duia l’enganxina arrencada de la càmera de manera que no se sabés de quina televisió era, però jo ja l’he vist a d’altres actes com Arenys de Munt i diverses manifestacions.

Nogensmenys no vaig veure-hi la tv3.

La meva amiga Nuri denuncia al seu FB que tv3 es va dedicar a mostrar tots els esports del món i no a parlar de la Diada Nacional de Catalunya.

També he rigut molt quan la premsa recollia que la guàrdia urbana havia comtpabilitzat 9.000 assistents.

He estat a moltes manifestacions i n’eren molts més.

A més l’11 de Setembre se celebra amb intensitat a tot el Principat així que és raonable que 30.000 persones es manifestin a Barcelona, i altres milers a Girona, Tarragona, Lleida.

Quan se’m va acabar la bateria, al final de l’acte, la Núria C. va tenir l’amabilitat de fer aquesta foto per a mi:

Quan va acabar la Manifestació, vam anar a fer una cervesa amb la Núria i la seva parella, amb qui m’havia trobat durant el trajecte, i vaig anar saludant alguns amics que em trobí a l’Arc del Triomf, entre les paradetes de tota mena.

Vaig visitar la parada de la xecna.cat on vaig comprar alguns desperta ferros de taronja i una ampolla d’un cava que porta un temps al mercat però que jo no coneixia:

Cava rosat Sant Jordi.

Patró de Catalunya.

Allà hi tenen un cotxe de competició que esponsoritzen, retolat amb motius de desperta ferro, vaig fer amistat amb el pilot i em va convidar a seure al seient del conductor.

Cal una certa tècnica per a entrar. És ben estret!. :-)

També vaig visitar el Cercle Català de Negocis i hi vaig comprar-me el llibre de les raons econòmiques de la Independència amb la idea de deixar-lo a alguns amics que em pregunten sobre aquest tema.

Mentre redacto aquest article alguns amics ja s’han fet ressò de les dades i a el punt ha sortit publicat que Catalunya ha perdut un terç de la seva indústria d’ençà de la crisi (font anuari econòmic de Catalunya Caixa.

Ja poden sortir montilla’s, puigcercosos, saura’s, castells i zpinotxos dient mentides, i dient que essent robats per espanya vivim molt bé, que els números i la realitat no donen lloc a creure cap engany ni manipulació.

Els morts a les llistes d’espera són culpa d’espanya i de tots els vividors anti-demòcrates que ens mantenen agenollats com esclaus, mentre treballem com bèsties per a que ells puguin viure bé i comprar vots a espanya regalant els nostres diners i atiant un discurs d’odi contra els Catalans. Diners que en roben que són la nostra vida, el nostre temps, el nostre sacrifici, i el temps que hauríem de gaudir amb les nostres família.

La manca de policia, de metges, de mestres, els barracons enlloc d’escoles (som el territori d’Europa amb menys funcionaris per cada 1.000 habitants)… tot això és pel sagnant espoli fiscal, sense igual al món civilitzat.

En anar passejant vaig saludar a un dels fundadors de Soft Català, i diversos amics i amigues que m’aniria trobant.

Em va agradar que les begudes que se servien eren begudes etiquetades en Català. Majoritàriament de la xecna.

Un cop acabada la Manifestació em va sorprendre molt la gran quantitat d’Estelades que fan romandre als actes musicals fins al final.

Enguany la gent no guardava les Estelades, no marxaven a casa… enguany la gent es quedava, amb les seves Estelades, amb les seves reivindicacions, i es va fer un ambient molt maco en que tots sabíem que estàvem vivint moments històrics i que a la matinada es mantenia. Germanor.

També em va agradar molt constatar la gran quantitat de jovent, entre 16 i 24 anys, que hi eren presents.

Un grup de joves d’uns 18 anys em van oferir prendre de les seves begudes. Em van preguntar si militava en algun partit i els vaig dir que no, però que ajudava a tots.

Tots van mirar a un que era el que més en sabia de política i em va preguntar:

- Ets anarquista?-

- No

- Comunista?-

- No, sóc lliberal- davant el seu astorament ja que em va confessar que era comunista.

- Jo no crec en el comunisme, però aconseguim entre tots la independència i després decidim com ens governem.

Va assentir.

També vaig conèixer una professora, una noia molt agradable que lluïa una Estelada sospesa sobre un pal de fusta.

Vam conversar un estona i com vaig veure que tenia calor li vaig oferir un desperta ferro fresquet que va acceptar encantada. Cadascun ens en vam veure un.

Vaig conèixer dues noies. Els vaig demanar l’hora, i es van esforçar en dir-me-la en Català.

Després d’uns segons meditant mirant el rellotge – Deu minuts per les deu. Es diu així?- va dir la noia del cabell curt amb un somriure.

- Gràcies. Tres quarts i cinc de deu- vaig acabar el que em semblava que havia volgut dir inicialment.

- Sempre em confonc. És que nosaltres ho fem al revés. Tres quarts passats de les nou.

- Els Catalans sempre mirem endavant. Aquest exemple us pot servir – és un exemple que vaig fer meu d’un article de Víctor Alexandre a qui per cert també vaig saludar mentre signava llibres i com estava força atrafegat vaig obsequiar-li un desperta ferro de taronja ben fresquet – també us podeu imaginar un pastís que representen les deu, i del qual ens n’hem menjat tres quartes parts. Tres quarts de deu. Les 21:45.- Aquest és de la meva collita. ;-)

La noia del cabell curt era de França i vivia aquí, i la noia del cabell més llarg era Canària.

Vam parlar de moltes coses, em van expressar el seu punt de vista.

Em van dir que creien que si en arribar aquí hagués estat obligatori el Català, s’hi haguessin fet, però que en poder comunicar-se en castellà, ara creien que no s’havia d’imposar.

Realment creien el que deien, i els vaig exposar el meu punt de vista.

El Català és la nostra llengua, i si el castellà és tan present és simplement perquè els feixistes ens van matar i van prohibir la nostra llengua.

Els vaig explicar que durant quaranta anys el Català ha estat prohibit a l’ensenyament, i perseguit. Que els policies et pegaven si els parlaves en Català.

I que actualment s’etiqueta en castellà perquè hi ha moltes lleis a espanya que ho protegeixen i no pas per un criteri econòmic, ja que, els vaig argumentar, a Andorra són uns pocs centenars de milers d’habitants i els productes s’etiqueten en Català i els fabricants guanyen diners.

Els vaig informar que el cinema doblat el va introduir el dictador sense ànima franco, i que modificava els texts per a introduir frases nacional socialistes i catòliques com “por el sagrado cuerpo de cristo”…

I com no sóc hipòcrita els vaig dir ben clar que una persona que no sàpiga el Català no hauria de poder treballar de cara al públic a Catalunya. Perquè està donant un mal servei als Catalano parlants.

Tot això no va ser un monòleg sinó que vam anar discutint els punts i els vaig argumentar.

Van comprendre-ho i em van dir.

- No sé perquè la gent d’aquí no ens havia explicat les coses. Tu ens ho expliques i les entenem.

Durant les hores que vam conversar, la noia de Canàries em va confessar que no se sentia espanyola, i que la seva mare era anti-Catalana, i que un dia que parlaven per telèfon li va preguntar un xic indignada com és que parlava en Català quan la va sentir conversar amb els seus amics Catalans.

Va ser una estona molt agradable.

Quan ja no podia amb la meva ànima vaig enfilar cap a casa.

Però no s’havien acabat les sorpreses que fornia i guarnia la nit per a mi.

Cansat, molt cansat, amb els peus dolorits, caminava lentament. A l’esguard dels semàfors verds pels vianants passava prudent, que a la nit molta gent condueix massa ràpid o borratxa, i esperava encara que no vingués cap cotxe quan no em corresponia.

Veia molta gent passar en vermell, alguns fins i tot, cansats com jo passaven en vermell tot i que venien cotxes. Alçaven la mà disculpant-se la majoria dels cops.

I així va ser que caminava lentament quan a la meva esquena vaig sentir el so d’un cotxe que anava ràpid i frenava fort, seguit d’un impacte.

Jo m’havia girat de seguida i vaig veure unes persones acabant de passar en vermell, i el cotxe que frenava.

Vaig pensar que el cop que havia sentit era l’impacte de la roda amb unes proteccions de plàstic en forma de fava negres.

Ningú havia pres mal, però la conductora discutia amb el grup:

- Esteu bojos- els va dir en castellà, cridant.

- Escolta noia que nosaltres passàvem en verd i a mig creuar s’ha posat en vermell- va dir una senyora amb més seny.

Hi ha haver un creuament d’insults entre la noia i un dels nois del grup.

- Subnormals- els va dir. Entre d’altres coses.

Al cotxe hi havia dues noies més i un noi que no havien sortit del cotxe i no volien brega. No per por, sinó perquè consideraven que per una discussió de trànsit no tenia sentit de fer-ho.

La conductora havia baixat indignada i el grup d’independentistes, que no havien deixat de caminar s’allunyaven.

Llavors un dels passatgers del cotxe que també havia baixat li va dir que li havien trencat el mirall (aquest era el cop que havia sentit abans). Un cop fet expressament, segurament amb un pal de bandera.

La noia tota indignada va dir – ara sí que vaig- i se’n va anar corrents fent saltironets, ja que els seus grans tacons no li permetien correr d’una altra manera.

Era una mica còmic veure-la vent aquells bots que eren més cap amunt que cap endavant ja que amb l’estret taló no era fàcil mantenir l’equilibri.

Una amiga del cotxe va sortir corrents per vetllar per ella.

Quan la noia s’allunyava jo vaig veure el passatger masculí del vehicle recollint les peces del mirall esmicolat en tres parts.

Jo palplantat era un convidat de pedra a aquella escena, podia haver imaginat el que passaria a continuació però jo no tenia res contra els uns ni contra els altres.

Al cap d’una estona d’insults i tensió la noia de les sabates altes, que era la conductora i lluïa una camisa de seda, anava arreglada per sortir de festa, va tornar indignada amb la seva amiga protectora.

En veurem allà, a cinc metres, se’m va posar a cridar:

- Estais todos locos con vuestra banderitas, y vuestros palos, ya las podíais coger todas y iros a la luna… – cridava fora de sí.

- Escolta, jo no els conec i no tinc res a veure amb ells.

Jo encara no havia encaixat totes les peces del que havia passat, ella seguia cridant-me, i s’apropava a mi amb pas ferm i movent la mà i em va fer esclatar i li vaig cridar que estava boja i algun altre improperi.

La noia es va dirigir al seu cotxe, dient-me alguna cosa més mentre continuava caminant i es va oblidar de mi i tot mirant als seus amics va dir – les tenia que haber pegado. Les tenía que haber pegado -.

Vaig veure el noi, alt fort i cepat,  intentant tornar a bastir les peces del mirall i llavors vaig comprendre tota l’escena.

Al cap d’uns segons, però, va tornar cap a mi i em va dir:

- Oye perdona, lo siento tú no tienes la culpa, es que a veces uno rompe una ventana y se piensa mal de todos (referint-se al col·lectiu independentista)…

Ella parlava sincerament, vaig mirar-la als ulls i vaig veure que els tenia vermells, quasi plorosos, per la barreja d’ira, ràbia continguda, frustració, impotència.

Sense dir res la vaig abraçar. I em va correspondre alliberant part de la tensió que tenia acumulada.

Va ser una abraçada sincera, vam romandre així uns quants segons.

Entenia com se sentia i era una injustícia el que li havien fet.

Després d’aquesta abraçada ens vam fer algunes més. I ja rient, vam comentar la jugada amb els seus amics.

Els vaig dir que el grup no tenia cap dret a trencar-li el mirall i que no tenien raó.

La noia que havia abraçat explicava als seus amics com havia anat la trifulga:

- Me han dicho española de mierda por hablar castellano- no s’ho podia creure.

Això no em va semblar bé.

Conec molta gent d’espanya que són magnífiques persones.

Sóc el primer que he dit que la immigració massiva espanyola que va enviar franco ens ha causat molts problemes i que molta no es va integrar.

Però també hi ha gent magnífica. No està bé que la insultessin així, especialment quan ells passaven en vermell i li havien trencat el mirall.

Vaig comprovar que el grup del cotxe eren gent molt maca i agradable, i la meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que dues de les noies eren Mallorquines, la noia amb qui ara parlava, que era la que havia anat a recolzar la conductora, Catalana, i el noi no sé d’on era. Jo li parlava en Català i m’entenia.

En aquest punt la conductora i els altres xerraven amb mi en Català.

Quan vaig saber que uns independentistes els havien fet aquesta mala jugada a dues noies de Mallorca, a una Catalana i a un altre noi, immediatament vaig deixar la bossa a terra, vaig obrir-la… – que ens vas a fer un present?- va dir una noia somrient murri amb l’accent de Mallorca – sí- vaig dir somrient.

Vaig extreure l’ampolla de cava Sant Jordi i els la vaig donar.

Les seves cares somrients van il·luminar el passeig.

- Jo no us puc arreglar el mirall, però us puc regalar aquesta ampolla de cava – vaig dir amb un somrís – ara, això sí, és súper-independentista- vaig afegir.

- Sant Jordi!?!!?!- va exclamar la noia Catalana que havia fet de guarda espatlles.

- Això és molt dolç- va dir la conductora – Sant Jordi és molt dolç- va afegir en referència a que en el seu dia regalem la rosa.

Van ser uns moments entendridors amb aquelles persones que feia uns instants eren estranyes, i ara érem amics.

Amb el -clac!- del retrovisor que el noi havia aconseguit tornar a encaixar, sembla que només havien fet que els mecanismes de subjecció saltessin però que res s’havia trencat, va arribar el nostre comiat.

Ells van marxar, més relaxats i somrient, i jo vaig continuar el meu periple amb els peus destrossats però content d’aquest episodi en que d’un fet negatiu vam fer quelcom positiu i maco per recordar.

Vaig mantenir la meva indumentària. Sabia que algun brètol em podia dir alguna ximpleria o fins i tot que podia tenir problemes, però també podia ser que els turistes em preguntessis o que hi hagués gent que s’adonés que el país no s’arronsa. Existim i existirem lliures!.

Els guiris que van dir -españa- i els vaig fer que no amb el dit es van quedar sorpresos.

Després un grup d’un 10 noies espanyols van dir -viva españa- em vaig girar vaig fer que no amb el dit enèrgicament i vaig seguir caminant. No van dir res més.

Ja quasi arribant al meu destí em vaig creuar amb unes prostitutes negres, i la segona em va dir amb la cara plena d’ira i com si em llancés una maledicció: españa no gana nada.

Jo vaig somriure pensant que jo sóc Català i que la pobre no sabia ni distingir les banderes, i que si la selecció espanyola, la que no deixa que existeixi la Selecció Catalana, ho perd tot, ja m’està bé. Al cap i a la fi el feixisme asfixiant que practica espanya és tant menyspreable i tant miserablement injust com el que exercia hitler amb els Jueus abans de començar el genocidi, el que es feia a Àustria abans de la segona guerra mundial (tal i com explica Matthew Tree) o el mateix tracte rebut per nosaltres els Catalans durant la dictadura.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest article és acabat.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Google translate incorpora el basc

setembre 9th, 2010

Google ha incorporat el basc, o Euskera, a la llista d’idiomes disponibles al seu servei de traducció gratuita translate.google.cat

De moment està en “alpha”, és a dir en proves, però ja es pot utilitzar el servei de traducció.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Google incorpora a Gmail predicció d’importància dels emails

setembre 5th, 2010

Gmail ha incorporat, en beta, una nova funcionalitat.

Es tracta de la predicció de la importància dels correus.

Mitjançant un algoritme que té en compte quins correus obrim i quins no, i quins contestem, prediu quins són els més importants per a nosaltres.

A més a més podem fer arranjaments manuals per treure o afegir importància a un tipus de correu (basat en qui l’envia).

Ho podeu veure resumit en aquest divertit vídeo més avall.

I a més a més, google, ha tingut el bon detall de subtitular-lo al Català.

Aquesta gent saben treballar.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Entrevista a Jordi Bilbeny a La Vanguardia

setembre 3rd, 2010

Aquest estiu Jordi Bilbeny ha estat entrevistat a TV3:

http://www.tv3.cat/videos/3052910

Gràcies a aquesta entrada d’Amer decideix us puc penjar el vídeo.

i a la vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100817/53984500052/jordi-bilbeny-cristobal-colon-fue-embajador-de-la-generalitat-residio-en-barcelona-y-participo-en-la.html

Sóc un ferm admirador del seu treball. :-)

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Max conversor aúdio per a Mac Os X

setembre 3rd, 2010

Una amiga necessitava un conversor d’áudio per al seu nou portàtil apple.

Aquest programa, programari lliure, ha fet la feina satisfactòriament.

A més de convertir formats com:

MP3

WAV

WME

..

també ripeja Cd’s, és a dir, és capaç de convertir Cd’s de música en arxius MP3.

El podeu descarregar de la seva web:

http://sbooth.org/Max/#download

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Un dia al centre de Barcelona

agost 29th, 2010

Dissabte. Arribo a Barcelona al matí, he quedat amb uns amics i aprofito per a fer vàries coses al centre.

Aparco el cotxe i sorpresa! La zona blava sí que es paga aquí en ple agost.

El parquímetre no funciona, rebutja les monedes. Camino cercant un altre parquímetre que sí que m’ exten el tiquet del darrer sistema d’extorquir els Catalans dels socialistes.

Camino per la plaça universitat on a la tarda veuré uns nois joves amb monopatins saltant sobre els banc de marbre tot fent-los malbé. Hi són sempre, des de fa anys i tant els hi fa si t’asseus al banc, ells hi salten.

Pels carrers laterals una senyora d’uns 60 anys em diu:

– Hola guapo – em diu

– Gràcies – li contesto, mentre continuo caminant

– Gràcies! – exclama, agraint que li hagi contestat i en un to com li si hagués salvat la vida.

Se m’acosta i em diu que és prostituta i si vull anar amb ell – No gràcies – li responc.

– Parles Català? – em pregunta

– Sí, sóc Català.

– Jo també sóc Catalana – i continua en Català.

Em diu que és prostituta, que no m’enganya i que no té diners per a pagar el pis. Normalment no m’hagués aturat però he vist quelcom en aquesta senyora, i el fet que una dona tan gran, Catalana, es prostitueixi per sobreviure em colpeix.

La veig abatuda i necessitada de parlar amb algú. Com no tinc presa, li dic que no m’interessen els seus serveis però que si vol la convido a prendre un cafè.

Accepta tot donant-me les gràcies i em diu que està sola, i que volen fer-la fora del pis, que el carrer està molt difícil perquè la gent no té diners i hi ha molta competència, i que ella sobreviu exercint la prostitució perquè és molt voluntariosa i que hi és des de les 6 del matí, però que porta dos dies sense fer cap client.

Fa anys que denuncio que hi ha Catalans als carrers. No parlo d’immigrants rumans, subsaharians o tronats vinguts d’altres nacions, que també hi són, parlo de gent nascuda a Catalunya que es troba a la misèria.

He parlat amb alguns d’ells, i m’he interessat per com han acabat d’aquella manera.

Amb altres he sabut que eren Catalans perquè quan anaven desorientats caminant, i ens hem trobat, quasi parlant sols m’han dit – perdó- o -disculpi- i han seguit el seu camí.

En altres ocasions he trobat gent gran, correctament vestits, remenant contenidors.

Són coses que passen a diari a Catalunya, de les que no en parla el periódico ni els súper-guais incompetents i mentiders espanyolistes del psc-psoe.

Bo i vigilant la cartera en tot moment, que una cosa és convidar-la a prendre un cafè i escoltar-la i una altra ser un tòtil, em va explicar que està pendent d’una ajuda que li ha de donar serveis socials, i que ara té por de perdre el pis de lloguer on viu.

Després d’insistir-me unes quantes vegades amb oferir-me els seus serveis i dir-li que no gràcies, que només volia donar-li un cop de mà va marxar.

Em va dir que si podia ajudar-la m’ho tornaria quan cobrés, i li vaig dir que no calia que em tornés res -tampoc tinc clar que m’ho hagués pogut tornar encara que parlés de veres-, i li vaig donar uns euros. No m’en sobren, però sé el que és passar privacions.

Em va dir que Déu m’ho pagaria i li vaig contestar que jo no sóc creient, que en tenia prou amb ajudar-la.

Després vaig estar mirant components electrònics a les botigues d’informàtica i allà hi vaig trobar una noia amb qui vàrem conversar mentre fèiem cua.

Ella parlava en castellà, i jo li parlava en Català. Em va explicar que li agradava la fotografia digital i cercava un portàtil i els dubtes que tenia i li vaig donar quatre indicacions per a que no fes una mala tria. Va haver-hi bona sintonia.

Li vaig preguntar a què es dedicava quan no es dedicava al seu hobbie i em contestà que és professora de primària.

Em va sorprendre que una professora de primària no parlés Català i immediatament em va venir al cap el tripartit i el mal que han estat fent al país.

Com en algun moment posava cara de no haver entès del tot el que li deia, li vaig preguntar si entenia el Català i em va dir que sí, però que no el parla perquè no li agrada que li obliguin, i es va quedar tan ample, com si allò fos una resposta normal.

– Vinga! – vaig pensar – una altra de ciudadanos!.

El seu accent castellà era andalús.

Li vaig dir que a mi m’obligaven a parlar en castellà, per exemple els policies espanyols, els jutges, al cinema on no hi havia pel·lícules en Català, als supermercats on no hi havia productes… i que això és una dictadura a la que li en diuen democràcia.

Es va sorprendre de la meva reacció no mesella i contundent, nogensmenys sense cap mena d’agressivitat ni retret, sinó dient-li la cosa com era.

Al cap d’uns segon em va contestar que ella no estava per la política encara que la seva expressió delatava un – ni jo mateixa m’ho crec.

Malaguanyada- vaig pensar. El cas és que semblava una persona agradable però amb aquell tema estava imbuïda pel nacionalisme espanyol més feixista.

Què pot empènyer una persona que ha deixat casa seva per què no hi trobava feina i a qui una altra nació li ha ofert una feina, i l’ha acollit, a ser tan verinós amb qui l’acull?. I què hi fa donant classe a nens petits si no vol parlar la llengua?. Allò no se li hagués acudit de fer-ho a Anglaterra, ni li ho haguessin permès.

Em va donar temps a proposar-li una juguesca:

– jo viuré una setmana el 100% del temps en castellà, només parlant castellà, comprant en castellà, veient cinema en castellà i tu viu una setmana en Català, parlant en Català, veient cinema en Català, comprant productes en Català… qui creus que tindrà més problemes?.

La noia era expressiva i els seus ulls oberts, com globus, em van fer entendre involuntàriament que s’ho estava imaginant i que si intentés viure en Català no ho passaria gaire bé.

Llavors ens va tocar el torn a la cua i vam ser atesos, cadascun per una banda.

Jo acabí abans. Vaig esperar una estona, i quan va acabar d’assessorar-se li vaig dir que si volia podia ajudar-la a aclarir-se. M’ho va agrair i em va fer unes quantes preguntes a les que li vaig respondre. Li vaig comentar sobre l’article en que puntuo el rendiment dels processadors de portàtil i es va apuntar el meu bloc, i li vaig explicar sobre la imminent sortida massiva dels portàtils i netbooks amb USB 3.0.

Va marxar agraïda.

M’havia caigut bé, però aquell fanatisme anti-Català feia impossible qualsevol entesa més enllà de l’ajuda prestada.

Sort – li vaig desitjar com a comiat.

Paro a recarregar energies a un bar, i a la barra hi veig un noi d’aspecte sud americà. Prim, cabells llargs arrissats.

Em crida l’atenció que es fixi en el meu calçat només entrar. Ho mira tot i a tothom. Fixa una mirada intensa com si li importés un rave o cregués que els altres no el poden veure.

Com a resposta em fixo en el seu calçat: bambes. Malament, les bambes les usen els dolents perquè els permeten de sortir corrents.

Em fixo que clava els ulls en totes les bosses que entren. Hi clava la mirada i les segueix, com si volgués obrir-les amb la mirada.

Veig bastant clara la intenció i trec la càmera i el fotografio.

Se n’adona i marxa veient que allà no hi té res a fer. No paga, havia pagat per endavant, no sé si per poder marxar ràpid quan volgués o bé per exigències dels cambrers que no ho veien clar.

Vaig continuar caminant, i davant de la Ronda Universitat una senyora d’uns cinquanta anys va caure a terra quan travessava, pel mig del carrer (moooolt lluny de qualsevol pas de peatons). Un noi que esperava l’autobús va còrrer a ajudar-la i també un noi prim, molt probablement un drogoaddicte vaig pensar.

Van collir les monedes que li havien caigut i li van donar, i mentre la senyora fou ajudada pel noi de la parada d’autobús a acabar de creuar el carrer, a les seves esquenes el drogoaddicte tot veient que d’esquenes no el guaitaven va collir una moneda i se la guardà a la butxaca.

Quan senyora accidentada i noi de la parada d’autobús foren marxats, el ionky, amb un altre company en el mateix estat cadavèric interromperen la circulació dels cotxes que passaven per mirar si quedaven monedes. Alguna en van trobar.

Després d’això iniciaren un periple cap a Plaça Catalunya, on cada poc metres demanaven diners a un vianant. Alguns li en donaven. No detecto comportaments violents o agressius, amenaçadors cap als vianants.

Continuo el meu periple per Plaça Catalunya fins Rambla Catalunya on sento uns crits.

És un rumà que està pelant uns cables assegut al portal d’una casa, davant la terrassa d’un bar.

El rumà, prim, d’un trenta cinc anys, amb unes tenalles esmolades, pela el cable que llença a terra, per a fer-se amb el coure.

De tant en tant crida com si es cagués en els cambrers, que dedueixo, li duen haver dit que marxés.

La cosa és que aquest individu està espantant els clients del bar amb els seus crits.

Arriba una patrulla de la guàrdia urbana.

A un senyal dels agents obedient com un xaiet s’aixeca, subreptíciament s’amaga unes tenalles esmolades als pantalons.

Vaig a avisar els agents quan un d’ells, que ho ha vist, li diu que la tregui.

Els agents parlen amb ell, explica no sé quina història gesticulant amb els braços, i li diuen que se’n vagi.

El rumà no s’ho pot creure i jo tampoc. Li diuen que se’n vagi i li tornen les eines (dues tenalles molt esmolades).

No miren dins la bossa d’esquena que du i el rumà marxa.

Al·lucino. Amb aquesta merda de lleis no anirem enlloc. Per canviar-les cal la Independència. A madrid fa massa anys que ho fan tot malament i no canviaran.

A la nit veig dos rumans al terra d’un contenidor. Han tret bosses de brossa de dins i les obren al carrer, bo i escampant la merda al seu voltant.

Veig que apilen dos tetrabrics, un de llet i un de suc. Imagino que cerquen menjar.

No m’agrada Barcelona. No m’agrada la Barcelona en que l’ha convertit espanya. I dins d’espanya incloc la gestió dels inefables alcaldes no electes socialistes.

Per redreçar Catalunya cal la Independència. Amb la Independència fer unes lleis com cal, i tornar a apostar pels valors que ens ensenyaren els nostres pares i avis.

Treball dur, honradesa, i també que qui la fa la paga.

M’avergonyeix Barcelona. Em fa vergonya que vinguin estrangers i els robin a les Rambles, al metro, a l’estació, a l’autopista.

Em fa vergonya que al tanatori robin al descuit, les pertinences de la gent que està vetllant els morts.

M’avergonyeix i m’indigna que el 90% d’aquests lladres estiguin fitxadíssims i enregistradíssims per les càmeres, i amb les lleis no els tanquin tot i acumular més de 500 detencions i ser detinguts en plena acció, i amb proves de càmeres de seguretat.

Ningú s’atreveix a moure un dit. El papà estat és qui ho ha d’arreglat tot. Però aquest estat és incompetent i inútil.

De fet ho únic que farà serà fer-nos passar més privacions, tenir encara menys funcionaris (el Principat de Catalunya som l’indret d’Europa amb menys funcionaris per cada 1000 habitants) i ofegar-nos en els nostres Drets Nacionals i Drets Civils.

No és època de socialistes covards que només miren de conservar la cadira i els seus súper-sous mentre diuen que són tope-xuli-súper solidaris mentre miren de fer desaparèixer el Català.

Cal un canvi, una renovació. Tampoc no ho arreglarà un ciu, mesells amb les lleis d’espanya.

Cal un trencament, i fer un país del que ens puguem sentir orgullosos.

Independència ara.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Carta de Mercè Escarrà a ciu (magnífica)

agost 27th, 2010

Magnífica la carta oberta que ha escrit Mercè Escarrà a ciu.

Podeu visitar l’entrada original aquí.


A l'article original i a televisió no el van treure cap per vall. Nogensmenys crec que és més apropiat mostrar-lo així, com tots els que volen mal a Catalunya.

Il·lustre senyor diputat,
m’adreço a vostè com a exmilitant de Convergència per fer-li algunes preguntes i compartir unes reflexions arran de les declaracions que ha fet avui a Els Matins de TV3.

Vostè ha dit que abans de parlar de referèndums cal “sortir del sot” i que són necessaris una sèrie de passos previs. No creu que ajudarien a sortir del sot 22.000 milions d’euros anuals, que són els que ens roba cada any l’estat espanyol?

Sembla què vostès basaran la campanya electoral en el concert econòmic. M’agradaria que m’expliqués com s’aconsegueix que aquest estat espoliador et torni el què et pren i que permet viure a la resta amb l’esquena dreta sent inconstitucional. El sistema de finançament de Catalunya és el que marca la LOFCA per no ser comunitat foral; per si això no fos suficient la sentència del TC impedeix qualsevol relació de bilateralitat Catalunya-Espanya per negociar un sistema de finançament. Com és que en aquests vint-i-tres anys no han estat capaços d’aconseguir-ho? Què els fa pensar que ara ho podran fer? Crec sincerament que després de la retallada de l’Estatut, anunciar a l’electorat que la seva prioritat quan estiguin al govern serà demanar el concert econòmic és enganyar.

També voldria saber a què es deu aquesta afició de CiU de supeditar la política catalana a l’espanyola. Em refereixo a les últimes declaracions d’Artur Mas dient que esperarien a passades les eleccions espanyoles per començar les negociacions. Quina diferència hi ha entre que guanyi el PP o els PSOE? O potser és que sabent que el PP està a punt d’assolir el poder, faran intercanvi de cromos? El PP s’absté en l’investidura d’Artur Mas i a canvi CiU recolza el govern popular a Madrid? Penseu castigar el país amb un Majèstic 2?

No crec que quedi ningú que s’empassi aquest engany. No aconseguirem mai el concert econòmic; Pepiño Blanco ja va advertir Mas l’endemà d’aquestes declaracions. I què dir del PP? El Partit Popular és qui va presentar el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, ho recorda senyor Pujol?

Potser el que els passa és que ara que es veuen a punt de tocar poder després de set anys a l’oposició i això els encega i no els deixa sentir el clam de tot un poble: INDEPENDÈNCIA! A la maniferstació del 10-J no se sentia ningú cridant CONCERT ECONÒMIC! O INDEPENDÈNCIA PERÒ ARA NO TOCA!

Allà ja devia comprovar que de problemes d’autoestima els catalans no en tenim. Potser en tindrem si seguim tenint al govern autonomistes, diputats convergents còmodes amb l’estat espanyol i que priven a la ciutadania d’engegar un referèndum d’independència. En definitva, que van sumint la nostra Nació en aquest pou de misèria que és Espanya i en una dolça decadència.

Com a última reflexió voldria indicar-li que tan se val si a Catalunya hi ha un govern fort o no, un tripartit o una sociovergència, o el què sigui. Els espanyols tenen molt clar què cal fer amb Catalunya, i mentre no disposem d’un Estat propi, són ells qui tenen la paella pel mànec en tots els assumptes.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Google Voice i Google Vídeo alliberats per a Linux

agost 23rd, 2010

Fa uns tres dies que va aparèixer a la web de google aquesta novetat:

Ara és possible, des de Linux, mantenir vídeo conferències, o converses de veu, des de la finestra de xat de Gmail des del navegador.

De fet és possible mantenir vídeo conferències amb altres usuaris de:

  • Gmail
  • iGoogle
  • orkut.

Simplement cal descarregar el complement o extensió (plugin) per a vídeo de la web de google:

http://www.google.com/chat/video?hl=ca

Els navegadors suportats són: Firefox 2.0 o superior, Internet Explorer 6.0 o superior, Safari 3.0 o superior, i Google Chrome.

Trobo a faltar Opera a la llista.

Aquí hi ha un divertit vídeo que ha fet google per a mostrar com funciona:

Via: WebUp8

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy