Subscriure's per RSS/Atom
Us ofereixo la meva crònica de la manifestació del 10 de Juliol de 2010 a Barcelona amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.
Remarco el lema, perquè per molt que els socialistes s’afartin de repetir que era una manifestació en defensa de l’estatut, no ho era.
Era una manifestació per dir que som una Nació, un poble, un país, i que nosaltres tenim la sobirania sobre el nostre futur.
Ja els agradaria a la delegació espanyola del psoe a Catalunya i als comunistes espanyolistes d’icv que la nostra màxima aspiració fos que a les espanyes ens acceptessin de tenir un estatutet amb tantes mancances i que perpetua l’espoli fiscal, sense igual al món, que patim els Catalans.
Vaig arribar a Barcelona als volts de les 12.
Em vaig calçar la barretina i vaig començar la meva recerca.
Volia comprar una Estelada perquè les meves s’han perdut en el darrer viatge a Ginebra, però no va haver manera de trobar-ne. Els quiosquers de les Rambles, que sempre en venen em van dir que s’havien exhaurit ahir!. Bon senyal.
Text en anglès, castellà, italià i francès però no en Català d'una botiga
Vaig caminar fins la plaça Sant Jaume preguntant a indis, pakistanesos i a qualsevol local que vengués banderes sense èxit.
Per sortir del pas provisionalment vaig comprar una Senyera de bona qualitat de les que es poden penjar com a bandera i me la vaig posar a l’esquena com una capa.
Equipat així, amb barretina i senyera vaig informar els turistes que em preguntaven sobre que som Catalans i no pas espanyols, em vaig deixar fotografiar: Un grup de Rumania, a qui va sorprendre molt positivament que fos capaç de dir-los dos paraules en la seva llengua, un grup d’Irlandesos a qui va ser fàcil d’entendre que no anem amb la selecció espanyola quan els vaig preguntar si ells animarien a la selecció anglesa, i que em van abraçar quan els vaig desitjar que ben aviat s’unifiqués Irlanda del tot, i diversos grups de diferents nacionalitats.
Afortunadament a la tarda, trobaria una paradeta, als volts de dos quarts de cinc on compraria una Estelada, la d’en Macià.
Al matí em vaig trobar amb una cosa curiosa. Caminava amb un amic i una senyora ens va fer sons amb el clàxon del cotxe, com ja ens havia passat per part de Catalans, però no va ser el cas ja que la senyora ens cridava en castellà “capullos” i d’altres insults i ens va aixecar el dit del mig.
Tant d’odi espanyolista no pot ser bo.
El meu amic em va dur a un restaurant xinés que li agrada on un cuiner ens volia convèncer de que no som Catalans sinó espanyols i que havíem d’animar la selecció imperial de futbol. Es va acabar ràpid el tema, li vam dir amb rotunditat que no, i va notar que si ens molestava aquella actitud tindria conseqüències.
Amb gran delir, els cambrers es van endur l’agradable sorpresa que després de demanar-los en Català els digués gràcies en la seva llengua.
Vaig contar una trentena de banderes espanyoles a balcons en el meu recorregut des de l’entrada de Barcelona.
A les cinc ja tot era ple a besar.
La guàrdia urbana no estava fent la seva feina, doncs era ple de gent però encara hi havia circulació de vehicles, que havien d’anar esquivant la gentada que cada cop més abandonava els saturats laterals i espai central i anava ocupant parts de la via dels automòbils.
Al final, avançant el que seria la manifestació, la gent va fer el que havien de fer les autoritats i va prendre definitivament Passeig de Gràcia.
Vaig anar trobant amics d’arreu:
amics que havia conegut a Brussel·les, amics de Catalunya Nord, i també vaig coincidir amb grups de Mallorca, Menorca i País Valencià.
Vaig veure-hi gent amb crosses i en cadira de rodes.
De tots els punts del país s’havien aplegat a defensar junts el dret a viure en Llibertat dels Catalans.
També vaig veure banderes de Galícia i de País Basc.
Un exemple de manual d’esquizofrènia el vaig trobar en ciu i en erc.
Mentre els primer regalaven globus de “Som una Nació″ i “Catalonia is not spain”, una gent que només ha treballat pel peix al cove i per a que seguim essent una autonomia i que porta a la manifestació a un miserable, a una mòmia impresentable com en duran i lleida que té els collons de proclamar que el tribunal constitucional espanyol està per sobre de la voluntat dels Catalans.
Per cert, duran i lleida és de la Franja de Ponent. Per si algun cop us diuen que és Català.
Ja que ell no creu en els Països Catalans hauria de dir que és d’Aragó per ser coherent amb al seu pensament.
Mentre preníem una cervesa a un bar va venir un home i ens va començar a dir que tots havíem de votar a ciu, vam aguantar molt, però al final vam esclatar. Una amiga que és de les terres de l’ebre li va dir una per una totes les promeses incomplertes, les mentides, i les males actuacions i jo li vaig dir que com més parlava més odiava a ciu que ja és dir. Em va reconèixer que era militant d’aquell partit abans de marxar.
esquerra una altra que tal.
Regalaven mans de cartró que deien “Adéu espanya” (les minúscules a erc, ciu, espanya i a duran lleida les hi poso expressament perquè no es mereixen dur majúscula) però ells governen amb el psoe-c i amb els comunistes espanyolistes d’iniciativa.
Per cert, el lema “Adéu espanya” li han manllevat al PRC – Partit Republicà Català.
Mai havia estat en una manifestació en que estiguéssim tan enganxats. No ens podíem ni moure.
A ningú li feia gràcia anar darrera montilla, així que m’he alegrat que molta gent es posés davant el lema oficial amb pancartes d’Independència i cridessin “Nosaltres som el Poble” i “nosaltres decidim Independència”.
Tot i que vam haver d’estar moltes hores de peu i no vam arribar a la Plaça Tetuan fins les 22:00 va regnar el bon humor en tot moment.
No podia sentir res del que arribava de megafonia però la veu semblava la d’en montilla i la gent li xiulava.
Entre els lemes que es van corejar va haver-hi “In Inde Independència” però també d’altre com “Holanda! Holanda!” amb el somriure còmplice de molta gent.
Hi havia tanta gent que part de la manifestació es va desviar cap a la Rambla de Catalunya i va transcórrer per allí.
La indignació era molt forta per la sentència del tribunal franquista. El sentiment general era de que ens trobem a una dictadura i que no ho consentirem.
Vaig corejar “a l’escola, en Català” i “Estat Català” acompanyant de les persones del voltant i vaig proclamar la Independència davant el somrís amic de molta gent i aplaudiments.
“Interpretant els anhels del poble, proclamo la Independència de Catalunya”.
Una cosa que em va fer emprenyar molt va ser tot de rètols que té posats l’ajuntament a les faroles de Gran Via entre Plaça Catalunya i Plaça Tetuan en castellà i només en castellà.
No us en puc oferir fotografies perquè havia exhaurit la bateria però el crim hi és.
“Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint… i pels mateixos motius.”
En aquesta foto podem veure gent descansant abans de la manifestació.
Em va cridar l’atenció el tatuatge d’Shrek, la pel·lícula de la qual acaben d’estrenar una altra part en 3D però no en Català.
Una cosa que em va cridar l’atenció va ser diversos nadons que dormien plàcidament mentre tothom cridava Independència, i un pare i una mare que duien un infant de 6 mesets, i a la seva gorreta hi duia una senyera i un missatge que anunciava “vull créixer lliure”. Colpidor.
Les samarretes també eren molt interessants:
Recordo que quan la calor era insuportable vaig fer broma i vaig exclamar:
- Fa molta calor!- pausa – algú ho havia de dir- i la gent va exclamar en somriures.
És una paròdia del personatge d’en Tardà de Polònia.
Com havia passat una hora i no havíem avançat una sola passa vaig cridar:
- Què, proclameu la Indpendència ja? que tinc gana!- de nou riures i xerinola.
- montilla que hem d’anar endavant no enrera. Decideix-te a avançar!
La manifestació fou un clam diverses vegades “aquests polítics no ens deixen avançar!”.
Un bon home d’uns 60 anys em va dir:
- I la Independència qui la proclamarà? Qui s’atrevirà?- esmaperdut
- Jo mateix si fa falta. Aniré al Parlament, proclamaré la Independència i tornaré a treballar- li vaig contestar i en aquest precís moment m’adoní de dues coses:
1) Que ho deia de debó
2) Que la Independència ja la tenim guanyada.
I aquest és l’esperit. No importa qui la proclami. Proclamem-la, i després escollim qui governarà, però alliberem-nos d’un cop d’aquesta llosa que ens arrossega a una vida de patiment, discriminació, misèria i violació dels nostres Drets Humans.
Com va dir el savi Toni Strubell, cap ciutadà d’Europa aguantaria ni cinc minuts el que nosaltres suportem cada dia.
Prou!.
Aquesta foto és d’una amiga:
Un vídeo de les 17:30 aproximadament a Passeig de Gràcia amb el carrer València.
Deixo alguns enllaços a diaris internacionals:
Xile: La tercera
USA: FoxNews
Anglaterra: BBC
Itàlia: Giornaletissimo
frança: france24
frança: le figaro
Alemanya: Deutsche Welle
Al Jazeera
Bèlgica: Le Soir
Quebec: La Presse
Quebec: Le Journal de Montréal
Quebec: Radio Canada
Argentina: El Clarín
A la televisió pública alemanya, l’ARD, la manifestació ha ocupat uns minuts de l’informatiu del vespre
Relacionats:
http://news.scotsman.com/news/Catalonia-39is-not-a-nation39.6412380.jp
http://www.google.com/hostednews/canadianpress/article/ALeqM5ibbZAbH0hMFJRuIByxeeo7XA-zYA
El Quebec té clara que espanya haurà de reconèixer les nacions
Un diputat gal·lès del parlament britànic presenta una moció de suport a Catalunya
La manifestació del 10J va ser la notícia més llegida al web de la BBC
Nou diputats del Parlament britànic presenten una moció de suport a la independència de Catalunya
Kosovo independence not illegal, says UN court
Enllaç curt a aquest article:
Per al viatge em vaig fer amb una càmera Toshiba Camileo S10 que si bé és una càmera força dolenta, en condicions òptimes de llum ofereix una resolució de 1440×1080 (HD 1080P, no és full hd) i permet fer fotografies a 5 megapíxels.
Us deixo aquest document de 
No ho llegireu a cap diari de la colònia ni de l’ “imperio”…
Loading ...