Archive for the ‘Negocis’ Category

La fi dels dinosaures

dissabte, agost 25th, 2012

Fa molts anys vaig començar a comprar dominis a Network Solutions.

En aquells moments eren els millors. Eren fiables, de confiança, tenien un servei telefònic on els localitzaves si els necessitaves… i en general complien amb la premisa que després va popularitzar google “no siguis dolent” (don’t be evil).

Et podies refiar que si buscaves un domini allà i el compraves s’enregistrava.

Eren més cars, però compraves qualitat.

Amb el pas dels anys em vaig anar desencisant.

Els seus servidors dns de vegades no resolien el domini, així que vaig deixar d’usar-los.

Van començar a oferir paquets d’allotjament Web, fent la competència als proveïdors d’Internet.

Molts de nosaltres hem treballat a proveïdors Internet i això va ser un cop dur a tots els que oferíem allotjament.

De sobte els nostres proveïdors ens feien la competència.

Molts van deixar de treballar amb els venedors de noms de dominis que oferien serveis d’allotjament web.

Aquest moviment no em va agradar, per part de network solutions i altres empreses que primer només venien dominis, però vaig continuar amb ells perquè encara em semblaven seriosos, tot i que eren molt molt més cars que la competència.

Amb el pas del temps he tingut més disgustos.

Van canviar el procediment per a sol·licitar el traspàs d’un domini de manera que és realment difícil de trobar i d’activar. Tot amb l’objectiu de retenir dominis a qualsevol prou.

I finalment m’he trobat que tots els meus dominis tenien marcada una casella que diu “auto-renew” i que per tant s’auto-renoven sols, és a dir, que quan queda un mes per al venciment, network solutions em carrega a la visa l’import de la  renovació del domini per a un any.

Ho vaig descobrir perquè vaig rebre el càrrec d’un domini que ja no volia i pensava deixar expirar.

Això ja m’ha fet passar del descontentament a aixecar la meva ira màxima puix que no puc desactivar-ho des de la web. M’obliguen a trucar a un número de telèfon dels Estats Units per a desactivar-ho.

Com a la oficina tinc una molt mala cobertura, no em venia gens de gust fer aquesta operació, però no hi havia altra manera.

Vaig voler esborrar les meves targes visa de la seva web, i ¡sorpresa! no es podia. Podia afegir noves targes però no donar de baixa les existents.

Així que la meva rauxa va prendre el control, i vaig decidir que s’havia acabat amb aquesta gent.

Vaig aconseguir canviar la data de caducitat de les targes existents (el número no), de manera que fos incorrecta, i no em poguessin cobrar res més i vaig escriure un missatge al departament de suport queixant-me de tot això i anunciant-los que els tornaria el càrrec i que donaria de baixa tot.

Suposo que els missatges dels clients “VIP” com m’anomenen ells tenen una prioritat, i vaig rebre la trucada l’endemà a les 09:00 hora dels Estats Units.

Cal dir que la persona que em va atendre era molt educada, donant el tracte de Sir,  i tot i la mala senyal que hi havia se’l podia entendre perfectament, i també m’entenia, i treballava amb molta professionalitat. Li vaig explicar la meva frustració amb tot això i em va enviar un mail on lamentava la frustració que m’havien provocat.

Van esborrar les VISA de la web, i van desactivar l’autorenovació de tots els dominis.

Però he entès que n’estic fart de velles glòries que donen un mal servei i que tracten de retenir els dominis de qualsevol manera i amb males arts.

Migraré tots els dominis a d’altres proveïdors, que a més costes 6 vegades menys per domini.

Nota: No migraré a GoDaddy ja que encara que estic satisfet amb el servei, el seu president i fundador va matar un elefant de safari, tal i com explicava al seu bloc.

I això em porta a la reflexió que us faig. I és que totes aquelles empreses mastodòntiques, que tenen preus desorbitats i donen serveis amb clàusules de permanència abusives, preus cars, que no donen bon servei, com ara Data Centers que abans eren considerats la creme de la creme en part perquè et feien signar per contracte que no podies parlar malament de la companyia, i que a l’hora de la veritat no tenen ni monitors en condicions (encara usen de tub, que no funcionen bé, i en tenen un parell a més de teclats i ratolins que no van bé), empreses de renovació de domini com les que us he esmentat, google a qui tants professionals de la informàtica ja considerem el mal per la invasió de la privacitat que fa, microsoft que s’ha quedat emmirallada en l’èxit del seu sistema operatiu i s’ha permès ignorar els bugs que informàtics com jo els reportàvem, i que tornaven a ser a la següent versió, i a la següent, i a la següent…

Totes aquestes empreses tenen els dies comptats.

Donar mal servei, emprenyar els teus clients, té conseqüències. Probablement Internet ho ha accelerat.

I adormir-se i no escoltar el que els usuaris et demanen és donar mal servei.

Grans empreses que abans facturaven milions es poden veure abocades a la ruïna en tres anys si no saben treballar bé, i escoltar el mercat.

S’ha de ser molt flexible i cuidar molt l’usuari, que al final és el nostre client.

I el que val per a les empreses, també val per a espanya, que és a punt de perdre Catalunya per tot el mal que ens ha causat. Al món és en boca de tothom.

Alliberat VirtueMart 2.0.8

dissabte, juny 30th, 2012

Ahir van alliberar la vesió 2.0.8 d’aquest complement de Joomla per a comerç electrònic.

 

La feina ben feta no té peatges

divendres, juny 15th, 2012

Acabo de concebre aquesta piulada, us convido a compartir-la. :-)

abertis viola la llei

Dimarts, maig 1st, 2012

Aquesta jornada de #novullpagar ha estat intensa. Molt intensa.

Una autèntica revolta Catalana cívica i pacífica s’ha enfrontat a l’espoli continuat amb el tema dels peatges, contra abertis, i contra cyu, que havia amenaçat amb multes il·legals.

També hem pogut veure policia espanyola amb escopetes, que si “háblame en castellano” i mossos armats de la mateixa manera també, al més pur estil de dictadura monàrquica bananera.

tv3 sense informar, rac1 tampoc, les càmeres web de trànsit desconnectades expressament per a que no es veiés l’èxit de la convocatòria.

I a duran i lleida dient als Catalans que paguem al peatge… (et felicito fill)

Però el que més gràcia m’ha fet de la jornada és descobrir, via vilaweb, que segons denuncien assistents al #novullpagar abertis s’ha dedicat a cobrar, a la visa, aquesta tarda, hores més tard que passessin, l’import que han volgut.

Això em fa moltíssima gràcia perquè constitueix fer-se un froilán en tot el peu enorme:

1) Han cobrat associant la matrícula que han escrit a un paper, amb el número de VISA que tenien guardat d’altres vegades

Les implicacions que té això són fenomenals, perquè vol dir que:

a) Es guarden la VISA sense avisar-ho a l’usuari, violació de protecció de dades com a mínim

b) Han fet un cobrament il·legal sense el consentiment de l’usuari, és a dir robar

c) Han cobrat imports que no coincidien amb el trajecte realitzat, ja que el desconeixien

d) Han cobrat sense el suport físic amb la incertesa jurídica que comporta de patir altres cobraments futurs il·legals, i sense cap garantia jurídica ja que hi ha casos constats en que s’han equivocat en apuntar el número

Tot això suposa un cas interessantíssim per als advocats. Sé que la justícia de l’estat espanyol fa riure, però potser la justícia de la unió europea els pot fúmer un bon pal.

Espero les properes notícies de denúncies contra aquests delinqüents mafiosos.

01-05-2012 20:59 Actualització:

He tornat a consultar l’article de vilaweb i el text ha estat canviat. Ara diu que abertis ho nega i que el càrrec seria d’altres dies. Caldrà esperar què ha passat realment, però si han actuat il·legalment espero que els caigui el pel i els quedi com a en duran.

Xavier Sala i Martin a l’avui divendres 2012-04-12

dimecres, abril 18th, 2012

 

 

http://www.salaimartin.com/mass-media/television/838-espanya-a-punt-de-caure-per-labisme-a-divendres.html

Algunes idees clau:

S’han petat la pasta del fons de garanties de dipòsits per donar-lo al FROB a rescatar bancs.

Tots els bancs han comprat deute públic.

No donen prèstecs a les empreses perquè els donen a l’estat, comprant deute públic

Els polítics espanyols i de cyu han col·locat els seus familiars i amics.

Funcionen bé: Santader, banc de Sabadell (nota meva: si teniu diners us recomano contractar un assessor professional abans de jugar-vos els vostres diners)

Evolució de Servidors Web des de Desembre de 1995

dimecres, març 28th, 2012

Veig a Netcraft l’evolució dels Servidors Web, des de 1995, fins Març d’enguany, 2012.

Podem observar com el servidor Programari Lliure Apache no para de pujar i supera absolutament el servidor propietari de microsoft.

El servidor Apache amb més de 420 Milions de servidors executant-lo i el 65,24 % de quota.

El servidor de microsoft amb 88 Milions i un 13,81 %.

M’agrada veure com Nginx puja amb 65 Milions i un 10,85 % de quota.

Podem observar com el servidor propietari de Sun Microsystem està caput, i no veiem a les gràfiques productes com el servidor d’Oracle IAS, servidors d’aplicacions com Ibm WebSphere (per a java), ServletExec (per a java), ColdFusion o productes potents com Lighttpd.

Curs de formació PHP

divendres, març 2nd, 2012

Estic a punt de començar a impartir un curs nocturn per a ser Programador Junior en PHP.

El curs que començo a donar el 12 de Març, és molt pràctic i està orientat a persones que treballen o estiguin en situació d’atur i que vulguin fer-se una carrera en el món de la informàtica, encara que també se’n poden beneficiar emprenedors que vulguin programar els projectes per la seva banda.

Es tracta d’una formació presencial, a Barcelona, de 20:00 a 22:00 hores de dilluns a dijous, i té una durada d’un mes.

Ofereixo facilitats de pagament.

Si esteu interessats/des o voleu rebre més informació contacteu-me.

Diem prou

divendres, febrer 24th, 2012

Honestament els admiro.

www.diemprou.cat

On van els impostos del Catalans?

Dimarts, gener 31st, 2012

Us adjunto aquesta presentació del Cercle Catala de Negocis – CCN:

PDF:  On van els impostos dels catalans

que descriu on van els impostos que es paguen a Catalunya.

Tenen raó en que no hi ha cap país del món on s’apliqui un espoli tan bèstia i fora lloc.

Qui no vegi que Catalunya és greument perjudicada per espanya és perquè políticament li interessa ser espanyol.

Però fins i tot al més espanyolista li convé veure com mor gent per que no hi ha diners per a que les operin? Que els seus fills estan en barracons?.

Ser sota espanya és insostenible i ens porta a la ruïna i a la misèria econòmica i moral més extrema.

Vídeo: Xavier Sala i Martin sobre la pujada d’imposts del pp

diumenge, gener 22nd, 2012

Magnífica exposició del catedràtic a tv3 al programa avui divendres de TV3 el 12/01/2012.

O si teniu problemes http://www.tv3.cat/videos/3898811/Classe-deconomia-amb-XSala-i-Martin-part-1

La segona part:

 

SI donant canya a la corrupció

divendres, desembre 23rd, 2011

Solidaritat està fent molt bona feina.

Us deixo aquí dos vídeos en que per tv3 informen de la denúncia que ha posat SI contra els sobresous de la diputació, les anomenades “motxilles”, i l’altre d’Alfons Lòpez Tena denunciant al Parlament les pràctiques mafioses que duu a terme la mesa parlamentària i posant de manifestant el desastre que ha provocat cyu amb la llei omnibus.

 

 

Migració de les aplicacions de FB a OAuth 2.0 l’1 d’Octubre

dissabte, setembre 24th, 2011

El proper 1 d’Octubre Facebook realitzarà uns canvis dràstics en la seva política d’aplicacions.

A partir que es va descobrir un problema de seguretat, Facebook va anunciar que caldria implementar un nou sistema més segur per a les aplicacions.

Al seu bloc per a desenvolupadors, anuncien com a partir d’aquest primer d’Octubre deixaran de funcionar les aplicacions que no utilitzin oAuth 2.0, el que entre d’altres implica:

– Actualitzar codi si utilitzes versions anteriors

– Comprar i implantar un certificat SSL per als servidors Web o els Balanjedors de càrrega (load balancers)

– Reescriure el codi que correspongui per a que es comuniqui amb FB emprant SSL

– Implementar sessions de PHP (si la teva aplicació és en PHP). El que té més complexitat del que sembla quan treballem en un entorn webfarm (granja de servidors)

Cito de la seva web:

Reminder: Breaking Changes coming on Oct 1st

The following breaking changes are slated to go into effect on the 1st of October:

  1. OAuth 2.0 MigrationAll apps must migrate to OAuth 2.0 for authentication. The old SDKs, including the old JavaScript SDK (FeatureLoader.js) and old iOS SDK (facebook-iphone-sdk) will no longer work.
  2. Apps on Facebook authentication and security migrationAll Canvas and Page tab apps must convert to process signed_request (fb_sig will be removed) and obtain an SSL certificate for use in Secure Canvas URL and Secure Page Tab URL (unless you are in Sandbox mode).
  3. Auth 1.0 deprecationAuth.promotesession, auth.createtoken, auth.expiresession, auth.getsession will be removed on Oct 1st. Details on support for OAuth 2.0.
  4. manage_pages permission required to access user accounts (/me/accounts)We are modifying access to the FQL page_admin table and the graph.facebook.com/me/accounts endpoint. Previously, with basic permissions granted, an app could go to this endpoint or the FQL table to access the list of a users’ apps and Pages. We are going to require that apps have the manage_pages permission in order to obtain access to this information.

Jo m’he encarregat d’assegurar-me que la migració de les aplicacions de l’empresa on treballo fos un èxit.

Aquestes són les dificultats que m’he trobar:

Certificats SSL:

A l’empresa volien contractar un certificat del tipus wildcard multi-domain.

Aquests certificats no existeixen, si compres un certificat SSL senzill et permet protegir un sol nom de domini, per exemple www.codic.cat.

Si compres un certificat SSL del tipus wildcard et permet protegir el teu domini:

Un wildcard per a codic.cat et permet protegir tots els subdominis de primer nivell per a codic.cat.

Per exemple: dns.codic.cat o www.codic.cat

Però és important saber que només per al primer nivell.

No pots protegir www1.servidors.codic.cat.

Aquests dominis addicionals els pots protegir mitjançant d’adició de SANs – Secure Alternative Names al certificat. Això s’ha de fer al moment d’encarregar-lo. Es pot fer després mitjançant la creació de duplicats, però no us ho recomano i us pot donar problemes si feu servir CDN (Content Delivery Network).

Els SAN també són importants perquè alguns dispositius mòbils no suporten els certificats wildcard (per exemple l’infame windows mobile 5) i haureu de crear entrades SAN fins i tot per als dominis de primer nivell si voleu que funcioni en aquests dispositius.

Arribats a aquest punt us explico que els wildcard multidomini no existeien, per tant si teniu dos dominis per als que voleu wildcard, haureu de comprar dos certificats diferents.

A més del certificat wildcard, heu de demanar que estigui llicenciat per a usar-lo en múltiples servidors si empreu un CDN.

Hi ha diversos CDN d’abast mundial como akamai, el més conegut i probablement el més car, amazon, o més modestos i econòmics com cotendo.

Després instal·leu el certificat als servidors web o als balancejadors de càrrega i al CDN, segons les vostres configuracions i a funcionar.

Per a triar certificat vaig contactar amb diverses entitats certificadores.

Verisign – Reconeguda mundialment com la número 1, va ser de les pioneres. Però són poc flexibles i cars. Els vaig contactar per email en anglès i em va trucar una comercial que parlava castellà. Se li escapaven els detalls tècnics i em va remetre a suport tècnic, també en castellà. Conclusió: no emeten certificats wildcard per a usar en múltiples servidors (CDN), i el preu que em feien per a tenir unes 25 SAN era de vora els $6,000.00 sis mil dòlars americans. Tenen fama de trigar fins a dues setmanes a enviar el certificat. Una utilitat interessant és que et permeten generar un certificat de proves auto-signat gratuïtament des de la seva web però el cap de sistemes no va aconseguir fer-lo funcionar en un lamp de proves per a les provatures prèvies a la implantació.

Digicert – El que utilitza Facebook a part d’akamai i el que vaig comprar. Vaig poder plantejar tots els dubtes a través d’un xat web disponible a la seva plana. El certificat wildcard amb 10 SANs màxim va costar $475 quatre cents setanta cinc dòlars americans. En una hora teníem el certificat i l’instal·làrem als balancejadors de càrrega.

Thawte – Els vaig contactar a través d’un formulari web i vaig rebre un mail tipus al cap d’unes hores, i un altre al dia següent.

godaddy – Els més barats, generosos i flexibles. Per $219 teníem un wildcard al que podíem afegir 100 SANs. Malauradament internet explorer 9 no el llistava a la llista d’entitats certificadores que reconeixia. Això és important perquè si no li apareixen als visitants missatges de que aquell certificat no pot ser validat i molts es fan enrera, o els crea molèsties en navegar. Molts usuaris utilitzen internet explorer de microsoft així que descartat.

No vaig poder aclarir, cap persona de suport m’ho va poder contestar, si el fet d’afegir moltes adreces SAN (per tant generant un arxiu de ertificat més gran) pot fer que les comunicacions amb els visitants siguin més lentes.

Cal considerar que les comunicacions SSL sempre són més lentes i tenen un cert impacte en consum de CPU dels servidor web o balancejadors, pel que els proveïdors ens cobraran més per usar SSL.

Calculo que el 90% de les aplicacions l’1 d’Octubre quedaran desactivades, si més no parcialment per als usuaris de FB que usen SSL.

Adreça curta per a Twitter d’aquest article: http://wp.me/pzeab-1Sq

Innovació en cafè

dissabte, juliol 23rd, 2011

Que se segueixi innovant en quelcom que porta tants anys circulant pel planeta és quelcom que em sorprèn i que em resulta esperançador a l’hora.

 

Avui m’he decidit a tastar aquest producte, que bàsicament és cafè amb llet enllaunat i ben fresquet.

Un concepte similar al popular té fred però en llauna.

He demanat al bar i m’han explicat que el propietari de la cadena illy era un senyor de més de vuitanta anys que es llevava a les 7 del matí i es passava el dia fent Recercar i Investigació sobre el cafè, i ho va fer fins l’any passat, en que va traspassar.

illy és una multinacional amb presència a més de 70 països.

A la fotografia hi ha el “laite macchiato”, que és un cafè amb llet curt de cafè, dolç, i el “caffè”, que és simplement cafè lleugerament ensucrat.

I realment aquesta innovació comporta beneficis, ja que el cafè en llet ensucrat costa al bar 1,25 €, i el cafè enllaunat costa el mateix, així doncs aquest producte entrega un benefici enorme (el cost de produir una tassa de cafè és baratíssim).

Si es pot innovar en coses com el cafè, amb tant bons resultats. essent un producte que porta tants anys inalterable, veiem clar que el camí és la innovació.

I per a no oblidar-nos dels innovadors del nostre país, deixo una fotografia de les llaunes de Desperta Ferro de la xecna, cola amb guarannà, suc multivitaminat, té fred, i beguda energètica/accelerant.

 

 

Crisi, competitivitat i millora de productivitat

diumenge, febrer 27th, 2011

Un aspecte magnífic de la crisi, és que ha forçat a moltes empreses a modernitzar-se i a optimitzar-se.

Per exemple, ha proliferat el número d’indrets on tenen Wifi.

Dençà un temps també he vist que alguns restaurants han començat a fer menús el cap de setmana, dissabte i diumenges, que inclouen calçots i fins i tot menús de nit a un preu de 14 euros.

Els més espavilats en el millor sentit del terme, els més hàbils, que han sabut seguir donant servei de qualitat a preus populars se’n surten, i treballant més, mantenen el nivell d’ingressos precrisi.

Recordo bars on el servei era pèssim. En aquests casos el que feia era no tornar-hi. Com a mesura higiènica: no alimentar el mal servei per a que no creixi i es reprodueixi. Enlloc d’això sempre he anat a locals on el tracte és òptim, i és on els premio amb bones propines.

El que està clar és que vendre fum no té futur i que condueix a la ruïna de les empreses on es practica.

El que no sigui construir, aportar i aportar valor afegit ja no té lloc a les empreses, si és que volen ser competitives.

Una petita reflexió com a pretext per a penjar una foto del meu esmorzar. ;-)

Enllaç curt Twitter: http://wp.me/pzeab-1Mw

Fer fracassar projectes d’IT

diumenge, febrer 13th, 2011

Fer que projectes on s’hi ha invertit milions fracassin no és tan fàcil.

Caldria un destraler de la mida de jordi hereu, joan clos, zapatero o un malvat sense cor com jose maría “ansar”, o un brètol extremadament mentider i egoista com alberto ribera de ciudadanos.

Però en situacions normals no serà fàcil que fracassin els projectes d’IT, doncs els programadors que els han d’executar són professionals llargament formats amb el pas dels anys, que han invertit moltes hores de proves, temps d’estudi, investigant els detalls de la tecnologia, diners en llibres, que sacrifiquen part del seu temps personal per a mantenir-se al dia a les darreres tecnologies i així no quedar obsolets i poder oferir les millors solucions a qui els contracta. Però a més de tot això també són magnífics psicòlegs, perquè on el client demana un pal amb una roda de patí, saben veure que el que volen en realitat és una bicicleta (o un psiquiatra).

Llavors, perquè fracassen els projectes?. Perquè s’endarrereixen els terminis, perquè acaben sent molt més cars que no s’havia previst?.

En un moment anem a aquest punt però primer deixeu-me exposar la piràmide de metodologia clàssica.

En la metodologia clàssica de desenvolupament de projectes , hi ha uns quants rols definits: Programador, Analista Programador, Analista Orgànic, Analista Funcional, Cap de Projecte.

Els programadors, són els que ocupen la base de la piràmide. N’hi ha molts i són els qui fan la feina.

Després d’un temps de programar, dos anys o tres, els caps han vist si té aptituds, i si presenta una bona capacitat d’anàlisi, de síntesis de la informació, si és capaç d’organitzar la informació, i de redactar documentació, aquesta persona pot fer algunes tasques d’Analista.

Llavors tenim un Analista Programador.

Si durant uns dos anys aquesta persona es desenvolupa bé fent d’Analista Programador i té aptituds, pot començar a fer d’Analista Orgànic.

Un Analista Orgànic analitza la informació, i prepara documentació orgànica o tècnica. Amb una analisi orgànica els programadors saben com han de fer les coses tècnicament (noms de camps de la base de dades, mida, tipus de dades, claus… llenguatge de programació, etc…).

Després d’uns dos anys de fer d’Analista Orgànic, si s’ha entès bé amb els equips de programadors que depenien de les seves anàl·lisi, i la persona demostra aptituds com entendre la gent, partir els problemes en petites solucions individuals, si sap tractar amb la gent, se’l promou a Analista Funcional.

L’Analista Funcional es reuneix amb els clients (majoritàriament ho fa el Cap de Projectes o l’Analista acompanya el Cap de Projectes), els demana què volen, i a partir del que li expliquen amb paraules planeres, fa les preguntes adients i redacta una documentació explicant el que es vol fer i com es farà (sense els detalls tècnics que corresponen a l’Analista Orgànic).

L’Analista Funcional normalment acostuma a dirigir un petit equip de 3 a 5 programadors.

I finalment si se n’ha sortit bé amb les tasques d’Analista Funcional, se li detecten qualitats per a la planificació fins i tot de diversos projectes alhora, guiar equips i formar-los, negociar amb proveïdors i clients, caràcter, fermesa, empatia i dots de líder, aquesta persona passa a ser Cap de Projectes (CP / JP / PM – Project Manager).

(Nota: hi ha un altre subtipus que es diu Cap d’Equip o Team Leader, que ve a ser un Cap de Projectes descafeïnat, sense masses coneixements ni autoritat a l’organigrama, i que s’encarrega de dirigir un petit equip de Programadors o Analistes Programadors).

És a dir, per disposar d’un Cap de Projectes o d’un bon Analista Funcional calen entre 8 i 10 anys.

Aquest model era útil en els temps en que els ordinadors valien una fortuna, utilitzaven sistemes propietaris i llenguatges de programació i bases de dades que no podien aprendre’s si no estaves dins d’una empresa i portaves molt de temps estudiant-los.

Això no vol dir que aquesta piràmide de la metodologia clàssica sigui la ideal.

Hi ha programadors extraordinaris que valen un imperi, però que no serveixen, ni els agrada ni els interessa, per a fer Anàlisis Funcionals o parlar amb els clients.

No és raonable no fer servir aquest Talent, i és una ximpleria encasellar-los en funcions laborals rígides i en feines que probablement no els agraden, o fer que no puguin programar simplement perquè són tan bons que mereixen ascendir. No té sentit.

Però el que sí que té molt bo la metodologia clàssica de Desenvolupament de Projectes de Programari (Software) és que t’assegurava que un Analista Funcional o un Cap de Projecte tenien una formació suficient i les aptituds i les capacitats necessàries per a fer la seva feina.

Diguem que aquest lent procés d’escalar per la piràmide actuava de filtre i deixava fora dels llocs més delicats les persones que no en tenien la capacitat, ja fos humana, tècnica o comercial.

Sota el paraigües dels rols de la metodologia clàssica hi ha hagut la picaresca de moltes empreses de serveis (outsourcing), que com quan més amunt en la piràmide més es cotitzava, feien passar Analistes Programadors per Caps de Projecte per tal de facturar més per la hora, o programadors novells o inexperts per programadors Sènior (mínim amb 5 anys d’experiència) .

Un altre problema dels programadors que treballen en consultores fent outsourcing és que van de client en client, d’empresa en empresa, programant el que saben, però ningú els ensenyava res i ningú els corregeix els errors que cometen perquè ja són en un altre client, així que van repetint els mateixos errors empresa rera empresa. Si treballessin amb un bon Cap de Projectes aquest els formaria i els corregiria els errors de codi, disseny de bases de dades, etc…

Pel·lícula "OfficeSpace" traduïda com "Trabajo basura", absolutament imprescindible per a comprendre la vida dels programadors mal gestionats i com les empreses perden diners a cabassos

També existeix l’estafa barroera que es va posar de moda gràcies a la ignorància dels empresaris consistent en que algú que es venia com Cap de Projecte “gestor” i no tècnic, tot menystenint els tècnics proclamant que saber programar implicava no tenir cap habilitat per a dirigir equips o prendre decisions comercials. Solien dir “jo no sóc un cap de projecte tècnic, jo sóc un gestor. Els Caps de Projecte no haurien de saber programar, si en saben és que no són uns bons Caps de Projecte. Són els programadors qui han de saber programar”.

Lògicament tots els projectes on foten l’urpa aquests bon vivant fracassen, i els programadors acaben fent de Cap de Projecte i treballant 12 hores al dia i els caps de setmana gratis mentre els falsos Caps de Projecte menteixen creativament per amagar als seus caps els autèntics motius del fracàs del projecte. Aquests projectes solen acabar amb alguns programadors injustament acomiadats, amb una demanda contra l’empresa per part del client per incompliment de contracte o amb el fals Cap de Projecte abandonant l’empresa a mig projecte per a anar a enfonsar projectes una altra empresa però cobrant més.

Vendre la manca d’habilitats (skills) com si fossin una avantatja!.

Això vindria a ser com dir que un entrenador de futbol no ha d’haver estat futbolista.

L’exemple és prou gràfic. Si no ha estat futbolista no sabrà el que passa al camp, el que és rebre un cop, el que ofega entrenar 7 dies a la setmana sense un dia per estar amb la família, el desgast dels viatges en autobus de 14 hores, el que és una sobrecàrrega muscular, els nervis de jugar en un camp hostil, quina és la bona manera de fer les passades, no sabrà el que és jugar en una posició que no és la teva, amb pluja, etc…

Un exemple que vaig crear fa temps és el d’un Director d’Hospital que no sigui metge.

Doncs si no és metge i només “gestiona” pressupostos difícilment els metges podran fer-li entendre que cal un aparell de raigs X, o que cal substituir un aparell de ressonància que emet radiació letal!.

Això també ha fet molt de mal.

Com tot a la vida, hi ha mals metges, mals advocats, i mals Caps de Projecte (en realitat no mereixen dir-se així, però com no hi ha cap títol que acrediti que ets un bon Cap de Projecte fan passar bou per bèstia grossa).

És a dir, que per a tenir resultats ben professionals, calen bons professionals!. I costa molt de formar bons professionals.

I si no els sabem distingir ens la colaran i els nostres projectes aniran com el cul.

Avui en dia, amb Internet i els ordinadors generalitzats, un bon programador amb una bona idea, pot crear un projecte per si sol.

El Talent permet diferenciar-se i una sola persona pot fins i tot fer que una companyia que anava a desaparèixer avanci la competència i obtingui beneficis milionaris.

Ara imagineu Leo Messi, Xavi Hernández i Andrés Iniesta guiats per un entrenador mediocre, que no en té ni idea, però que vol fer creure tothom que en sap, i empra l’arrogància, crea terror i promou la manca de diàleg per a intentar dissimular les seves mancances.

Però tornem al model clàssic.

Si tens una persona que porta 8 anys preparant-se per a preparar documentació, per a compilar els requeriments en apartats que facin clara i entenedora la feina que han de desenvolupar els programadors i tan ben definida que no hi hagi lloc a dubtes sobre el que es fa, el que no, i com es fa, que si el client demana un canvi, no hi hagi dubte de que és un error seu i l’hagi de pagar com el que és: un canvi de requeriments; si tens aquesta persona, no repetiràs la feina dues vegades, per que fa la seva feina ben feta.

Per que el que fa fracassar els projectes no són aquells programadors que porten anys formant-se i que són els únics que fan hores extres gratuïtes o que treballen dissabtes i diumenges sense cobrar per complir un plaç que no han establert o que s’ha desvirtuat per un canvi/ampliació de requeriments que no paga el client.

El que fa fracassar el projecte és que tot aquest Talent dels programadors és en mans de persones que no tenen ni idea.

Persones que es diuen “gestores” que no saben jugar a futbol. Persones absolutament júniors o encara menys, amb molt poca experiència al món laboral, i sense les aptituds que té qualsevol Analista Funcional.

Llavors, com es vol que els projectes no fracassin?.

A la mitologia clàssica Aquiles conduïa els seus soldats a la victòria. Lluitava amb ells. Era un crack de les tècniques de lluita (programació).

I els seus homes el seguien sense dubtar-ho perquè sabien que sabia el que es feia, i no els conduïa a una derrota pel motiu de ser un ignorant sobre assumptes de guerra.

A la pel·lícula Troia mostren un Aquiles que sabia lluitar, sabia defensar-se, sabia metodologia sobre com s’havia de defensar el grup i era disciplinat.

La pràctica condueix a la mestria, i el Talent s’ha d’aconseguir amb dur esforç.

Ara imagineu-vos un montilla dirigint un exèrcit. Què passaria?.

Dir el que s’ha de fer des de reraguarda és fàcil. I aquest mal cap pot tocar el dos si les coses es posen peludes.

Però arremangar-se i fer que les coses funcionin requereix: 1. Voluntat 2. Habilitat (skills) 3. Esforç

Llavors, tenim empreses multinacionals que paguen sous de 30.000 € bruts anuals als seus programadors, si és un equip de 10 programadors 300.000 € bruts anuals, és a dir, tenen 300.000 € bruts anuals en Talent programador, però després posen aquest talent en mans de “gestors” sense experiència.

A la batalla, generals sense formació ni experiència guien les tropes d’elit al fracàs i a la seva aniquilació, que en el món d’IT es concreta en que els millors toquen el dos i van a empreses on els deixin treballar bé.

Normalment però abans han perdut moltes amistats i la seva vida social és una merda perquè es deixen la pell a la feina tractant de compensar el que d’altres espatllen amb la seva mala gestió o colant canvis de requeriments quan el projecte és a mig fer pel simple motiu que aquests gestors no fan els deures.

Avui en dia, la piràmide clàssica no és molt utilitzada, i tenim programadors multidisciplinars que quan convé fan d’Arquitectes de Sistemes, de Cap de Projectes, d’Analista Funcional (o en els cassos més humiliants de Dissenyador Web. Programar i fer servir el photoshop normalment és com ser de Green Peace i treballar a un escorxador. Requereix qualitats diferents i el que és bo en una cosa acostuma a odiar l’altra)

Però tenim un single point of failure, un punt d’error on falla tot. I és que els projectes són dirigits per persones que no tenen ni idea de què dirigeixen.

No saben res tècnic, però tampoc saben prendre requeriments. Així que els projectes són conduits al fracàs, al sobre cost, i els desenvolupadors es cremen i marxen.

Posats a escollir, sempre és millor que dirigeixi un equip o un projecte, algú sense dots tècniques però sí amb humanes que escolti i valori els tècnics, ja que si els escolta aquests el guiaran cap a la manera bona de treballar.

Els tècnics, siguin on siguin de la piràmide, estimen la seva feina, li dediquen moltes hores a perfeccionar-se i volen fer bé les coses.

Ens sentim orgullosos del que sabem fer i de com ho fem, i necessitem sentir-nos orgullosos de la nostra feina.

No hi ha una manera millor de fer plegar un equip que fer-li fer malament les coses.

Seria com forçar que un escultor genial que fa obres extraordinàries, treballi amb mals materials, males eines, amb menys temps del necessari i forçar-lo a fer xapuces. Intolerable!.

En el món dels informàtics hi ha de tot: professionals bons, normalets, amb inquietuds, per qui només és una feina… encara que majoritàriament abunden els qui estimen la professió.

Però per a saber distingir-los i guiar-los adientment cal molta competència i know how a nivell directiu.

I si es treballa per projecte, o per sprints com a la metodologia Scrum, val més que inverteixis en que els Product Owners siguin bons professionals, ben formats i amb experiència, perquè altrament estàs desaprofitant aquell Talent i cremant-lo.

I és que la majoria dels projectes d’IT fracassen, perquè els qui recullen els requeriments no els prenen bé (incomplets o erronis), perquè el client dóna un coneixement funcional erroni o incomplet, esbiaixat, i després van passant canvi sobre canvi, xapussa sobre xapussa i sempre tractant de mantenir els mateixos costos i terminis.

La majoria de cops el client no sap el que vol, molts ni tant sols saben en detall com funcionen processos crítics del seu departament, però això no els priva d’engegar projectes on s’han d’informatitzar.

I si el responsable d’una àrea, el client, no té el coneixement del que fa la seva àrea funcional, llavors ningú el té i el programador no ho podrà endevinar.

En aquests casos els informàtics només poden fracassar. De la mateixa manera que un arquitecte no pot construir una casa a mida pel client, si el client no sap quantes portes vols, si vol una o dues plantes, si hi ha d’anar ascensor per algú amb problemes de mobilitat, etc… i si a sobre el client canvi de parer constantment i es nega a pagar el sobrecost d’enderrocar les parets fetes, refer els plànols i tornar a començar la secció.

En tot cas és just que el client despistat pagui el sobrecost de les coses que van recordant (sobre la marxa) que porta la seva àrea i que s’han de reflectir al projecte. (Nota: encara que ho expressi amb humor és inadmissible que un responsable d’àrea no sàpiga què fa o què ha de fer el seu producte, servei o àrea).

Així que si voleu que els vostres projectes d’IT no fracassin, contracteu bons professionals. Digueu no a la incompetència.

Els bons programadors són importants i et salvaran el cul si tot ho altre falla i no hi ha metodologia, però un bon Cap de Projecte amb un equip de programadors Junior els acabarà formant i es preocuparà de que treballin amb metodologia.

Les persones que recullen els requeriments és clau que siguin bons professionals amb experiència. Altrament faran refer funcionalitats als programadors, desfer moltes hores de feina, i cremarà els tècnics perquè algú que fa d’analista funcional sense tenir ni idea no entén res de res. A més reportarà errors (bugs) que no ho són, si no que són canvis de requeriments encoberts de requeriments que no van passar al seu dia o van passar explícitament així, reportaran bugs que no són bugs si no funcionament estàndard del navegador o amb explicacions vagues i incompletes, sense captures de pantalla, etc…

I si el valor afegit de la seva “gestió” és reenviar emails, val més que contractis a una becària o becari i els posis al servei dels programadors per a que reenviï els emails.

Estalviaràs diners i problemes.

Diguem no a la incompetència.

Perquè els directors no han d’oblidar que el desenvolupament de programari és una feina artesana. Com els sastres.

Els programadors fan els vestits a mida per als seus clients (programes), però no hi ha res més ximple que posar a algú que no és sastre a destorbar la feina dels sastres, i que no els deixi prendre mides a ells i els doni mides parcials i incorrectes, els les canviï després que ja han dissenyat el patró i tallat la tela, els digui com han de treballar o els empenyi a estar més hores al taller quan resulta que la feina no es pot entregar a temps precisament perquè el no sastre no deixa fer bé la feina als artesans programadors.

I quan dic artesans ho dic de manera estrictament literal.

El programador ha de conèixer aspectes del maquinari, com la velocitat a la que pot escriure en disc, o desenvolupar estratègies per a superar aquest límit, calcular quantes instruccions pot executar el servidor per segon, extrapolar quants usuaris concurrents (alhora, que ara estem a Internet i la web s’accedeix globalment) suporta la web, optimitzar els colls d’ampolla per superar aquests límits, fer consultes a la base de dades que ben fetes triguen 0,01 segons però mal fetes poden bloquejar el servidor durant quatre segons (i 50 també!)… es construeix amb molt de talent i coneixent els detalls de les màquines, els sistemes operatius i els llenguatges de programació!!! I també els seus límits.

Bé, si l’empresa és milionària i no li preocupa la competència sí que es pot treballar així.

Avui en dia ens trobem amb nous paradigmes, un d’ells és que molts joves saben molt més que els seus professors en algunes àrees. Si els membres s’un equip saben molt més que qui els mana i aquest els obliga a fer les coses malament, l’empresa perdrà l’equip.

Es pot tenir un Cap de Departament no tècnic si té unes magnifiques qualitats humanes i de planificació i escolta els tècnics.

Però és devastador que qui pren els requeriments i demana explicacions sobre com estan els desenvolupaments, és a dir qui actua com Analista Funcional i com Cap de Projecte (els product owners a la metodologia scrum) no tinguin ni idea del que fan.

També és un problema que persones que no saben de programació prenguin decisions, o deixin de prendre decisions necessàries, sobre com es treballa amb els repositoris de codi (CVS, Subversion, Git…), quins servidors de desenvolupament hi ha i qui els pot gestionar, quins entorns hi ha (desenvolupament, integració, pre-producció, producció/explotació), quina metodologia es fa servir per a les pujades o per a la programació del codi…

Tot sovint els equips es trobaran treballant sobre els mateixos recursos (arxius de codi, procediments emmagatzemats de la base de dades…) bloquejant-se i trepitjant-se els uns als altres, amb branques desactualitzades… i les pujades a producció seran infernals, llargues, feixugues, plenes de problemes, fent que l’empresa perdi diners en estar parada la web (o generant errors) i cremaran els bons professionals que només tracten de fer bé la seva feina.

En moltes empreses de consultoria i de Desenvolupament a mida de Programari els que la lien són els comercials. Com ells cobren bonus en funció de la quantitat de projectes que venen, i tampoc tenen ni idea de res, venen coses impossibles, amb terminis esbojarradament curts o molt per sota del seu cost d’execució real, i un cop signat el contracte cobren i desapareixen deixant el marró al Cap de Projecte i a l’equip.

Una altra tècnica que fan servir els mediocres és fer reunions constantment, que esdevenen trampes per a monopolitzar el temps dels Caps de Projecte potents que podrien canviar les coses.

Des de la seva posició a negoci, imposen fer reunions que consumeixen hores salvatgement i impedeixen avançar en àrees importants.

I és que ja sigui per a recollir requeriments, per a redactar documentació, per a programar, per a dirigir un projecte, per a tenir cura de l’equip… cal tenir temps per a dedicar-li.

Valdria més sacrificar un programador Sènior i, després de pactar-ho, demanar-li que faci de product owner (metodologia Scrum) i reculli els requeriments.

Serà fotut per a ell si li agrada programar, però tindrà la satisfacció que els seus companys poden treballar molt a gust amb els requeriments ben especificats i que la feina surt bé i més ràpid. Farà documents funcionals clars i ben redactats i no els passarà ni una als clients, perquè sap que la badada consentida del client, vol dir hores de feina extra i frustracions per als seus companys.

Per a evitar situacions com les que he descrit jo proposo que les empreses tinguin clar tot això que he dit, contractin bons caps i analistes funcionals, i facin avaluacions de 360 graus.

A les avaluacions de 360 graus, els treballadors, individualment, parlen amb una persona de recursos humans de la seva confiança i avaluen els seus caps i altres aspectes de com funciona la companyia. Lògicament la persona de recursos humans ha d’estar molt ben preparada, perquè si no encara generarà més frustració. Es tracta d’escoltar la informació clau que ens diu la gent, ja que ens aportarà una informació valuossíssima sobre on està fallant la companyia i quins són els comandaments intermedis que fan que les coses no funcionin.

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1KT