Archive for the ‘Història’ Category

Santiago Espot contesta a esperanza aguirre

dimecres, maig 23rd, 2012

El vídeo és en castellà, però Santiago Espot fa unes magnífiques declaracions sobre la presidenta de madrid.

Conte en Català: l’impacte

diumenge, febrer 12th, 2012

El so de les onades esclatant contra les roques ho va omplir tot, tot era pau, i retornaren a la seva ment els records d’infància. Els records d’una infància feliç a Pals.

Però la seva ment alerta li recordà que havia de tornar dels seus ensonyaments i atendre assumptes urgents i crítics.

Obrí els ulls i es trobà allà, aferrat fortament amb els seus dits enèrgics, a una roca escarpada.

Un cert dolor d’impacte al cos, i talls per la lluita prèvia, que començava a recordar amb les escarpades roques.

Sang que li rajava eixuta i calenta del front, i la visió dantesca del seu vaixell, el Verge de Montserrat, destrossat contra les roques, les seves restes surant a l’aigua, juntament amb els cossos inerts dels seus companys almogàvers.

 

Recordà.

 

Anaven a acabar amb la sífils. Unes criatures pèrfides que havien atemorit la població de Ses Illes, mig dones, mig serps. Amb uns ulls que eren el reflex del mal.

 

Aquestes critatures que feien tres metres si s’erguien, si estiraven la seva llarga qua, que era alhora el tronc inferior, i sobre el que corbat s’eixien, talment com una cobra, havien segrestat uns nens de la Pobla.

 

Bèsties sense ànima, sempre àvides de carns, veié com algunes d’aquelles males bèsties mossegaven els cossos sense vida dels seus valents companys, sentia la carn esquitllar-se quan la rossegaven i sorolls orrorosos quan l’engolien.

 

I sense pensar-s’hi prengué la determinació.

Podia haver-se amagat, on?. Encara que aquesta pregunta no arribà a fer-se al seu cap.

No era important viure o morir, però sí fer pagar aquelles monstruositats el mal que havien fet als seus companys, i a tants Catalans innocents de la costa.

 

Es palpà el cos revisant estar sencer, i localitzar les armes que l’acompanyaven. Empunyà la seva fidel companya, l’espasa curta, rígida, i tant esmolada que podia partir en dos d’un cop l’imponent roc de maó pur d’una muralla romana i romandre essent una arma mortal, i sentí com la seva força es feia més gran, es posà d’empeus i començà una magnífica carrera, saltant sobre les punxegudes roques enfollides, cap als seus enemics.

La primera bèstia en veure’l, rossegava el cos d’un heroi caigut i emeté un estrepitós crit, poc abans de que l’espassa li travessés el cervell.

Les altres, alertades per l’avís d’aquesta es dirigien cap a ell, 5 o 6 o 7 d’aquelles bèsties grosses i salvatges. Impulsades per un esperit maligne volien acabar ell.

Però ell no afluixà el pas, apretà a córrer envers aquelles coses horribles que havien atemorit tants pobles a la terra, i espasa en alt afrontà aquell mal.

La primera escomesa vingué del centre, un cap amb dents enormes venia propulsat per aquell cos de serp, que envià com un ressort aquell mig cos mortal cap endavant.

Amb uns reflexos prodigiosos l’almogàver s’impulsà amb sa cama esquerra cap a la dreta, apretant les dents i girant el seu cos a l’aire envers la cosa executà el moviment mortal que tallà el cap per sempre a aquella cosa.

Després tot passà molt ràpid. Clava, finta, escomet, tot a una velocitat endimoniada. Rodola sobre el cos serpèntic encara erguit d’una bèstia, ja morta, mentre deslliures una destral de la teva esquena amb un hàbil moviment i la llença sobre aquella cosa que queda partida literalment en dos, a l’alçada del cap, clava, salta i esquiva, talla, i contempla aquells cossos amputats mentre recobra l’aler.

Llavors remata el que queda, amb una precisió metòdica, per si de cas.

No hagués calgut.

 

N’havia matat 8, estava segur que n’hi havia més. I si els nens del poble eren vius, si hi havia una possibilitat els trobaria. O obriria una per una aquelles bèsties i trobaria els petits ossos i els duria de tornada al poble, per a donar-lis cristiana sepultura.

 

Com tornar no estava clar, sense vaixell no hi havia tornada. Però això ara no importava.

Potser no sobreviuria al cau d’aquells monstres, així que ja s’ocuparia d’aquest detall si sobrevivia, ara per ara els faria pagar car les maldats.

 

Recollí la seva destral, la netejà d’aquella sang verdosa, si és que en corria, de sang, pels cossos d’aquelles coses i s’avituallà amb les armes dels seus companys caiguts.

 

  • Perdoneu amics, que manllevi vostres armes, però en faré bon ús. Els faré pagar a aquestes coses, el que us han fet.

 

I causalitat o no, les onades mogueren els braços dels companys a l’aigua com si diguessin endavant, acaba amb aquestes coses, fes-lis-ho pagar.

 

Armat amb diverses espases, destrals, ganivets de mides desproporcionades, i amb l’esperit encès i la sang bullent al cap amb una sola idea, es dirigí cap a l’interior de les coves on es refugiava aquella ciutat del mal, l’últim bastió d’una civilització malèfica que havia mossegat la medul·la de tantes civilitzacions prop de costa durant mil·lennis.

 

Mentre entrava a la cova, mentre s’endinsava dins la gola del diable, i la negre nit anava ocupant-ho tot, i els crits malèfics d’aquelles criatures es feien més forts, crits que fondrien la valentia dels meus valents, ell s’endinsava sense minorar el pas; destral curta en mà dreta, espasa fidelíssima a l’esquerra, i un únic pensament: els faria pagar car tot el mal que havien fet o moriria delmant el número d’aquells éssers.

Recordà el seu pare, també almogàver, afectuós i enèrgic quan li deia:

  • Els Catalans som ésser lliures i nobles. Hi ha països on les persones són súbdits dels reis, sotmesos a les seves lleis i als seus capricis. Els Catalans som homes lliures, coneguts com homes francs, per ser veritablement lliures, i honrats. Tenim un rei, que jurà complir les lleis del nostre regne. És un guia, no pas nostre propietari. Tu lluites per la llibertat. Pel bé de la terra. Que no defalleixi mai la teva força a fer el correcte. Honraràs a Catalunya i a tots nosaltres.

 

Amb pas segur, travessant les tenebres, s’endinsà a la fosca, disposat a donar el primer cop, i també l’últim.

 

Tot es precipità llavors, arribà a un punt que s’obria donant pas a una enorme galeria en forma de plaça que s’extenia, cap avall, en una alçada d’uns trenta metres. Les parets de la cova s’eixamplaven a a tot l’espai de la plaça inferior, amb un petit espai que permetia que tot just una persona, amb penes i treballs, rodegés la cova.

Una llarga rampa conduïa a la plaça inferior ocupada per dues centes d’aquelles feres infernals que festejaven com posseïdes, i enganxada a la paret una gegantina serp, d’uns quaranta metres d’alçada i quatre de diàmetre, alçada a mig cos i que tenia el seu cap ple d’escates quasi al nivell de l’heori.

De l’extremitat inferior de la bèstia neixien un ou llefiscós i verdós, mig transparent. El darrer que veié abans sentir els crits d’alerta foren els nens.

Plorant, i tremolant de por i de fred, però vius, eren la futura vianda de les abominacions que sortirien dels ous.

 

Dues dotzenes d’aquelles coses es precipitaren rampa amunt cap on ell era.

No havien avançat dos metres que quatre queien partides en dos, per l’efecte de les espases llargues dels companys caiguts, que havia llençat fent una espiral.

Les bèsties no sabien quina una li en passava pel cap.

 

Desafiant esperà, mentre un número de bèsties increïblement nombrós es precipitaven rampa amunt, de cacera, proferint crits terribles i esfereïdors.

Quan el primer cap es llençà mossegar-lo, ell saltà cap a la vorera lateral de la paret, seguint el seu pla traçat i comença una folla carrera pels esquerps laterals de la paret que culminà amb un salt directament sobre la gran bèstia, que poc s’ho esperava.

 

La caiguda era mortal, però clavà la destral en aquell gran ull malèfic i la seva noble arma forjada pels artesans de València en les carns verdes de la cosa, alhora que les seves hàbils mans es coordinaven i s’aferraven ambdues al mànec, amb força.

Caigué, però l’espasa segava la bèstia i esmorteïa la seva violenta caiguda.

Fou una baixada plàcida per a ell, i terrible per a la cosa.

 

Les feres guardianes comprengueren tard el seu error i es precipitaren rampa avall cap a l’ésser de carn que havia ferit greument la seva reïna.

 

Li farien pagar molt cara la gosadia. El matarien entre terribles patiments, allargant-li la vida i desmembrant-lo poc a poc.

L’almogàver veié que allò era dat i beneit. Cent noranta sis bèsties s’apropaven a ell. Podia llençar-lis algunes de les armes que encara duia, i reduir el seu avanç, però ell sabia que la bèstia grossa que se sacsejava convulsa i furiosa pel sofriment, era el cabdill d’aquelles hosts.

Disposat a acabar amb aquella maledicció al preu que fos desenfundà amb el braç dret l’espasa llarga del company, que duia a l’esquena, i la clava al lateral del tronc de la bèstia amb tanta força que la clavà a la paret.

Ràpidament, amb ambdues mans, l’empentà amb ambdues mans fent el moviment d’una palanca, una tisora mortal que cisellà en dos aquell cos antic i malvat.

 

Amb una pesant caiguda el tronc superior es precipità sobre tantes criatures, esclafant-les i atrapant els seus cossos inerts, i creà un mur natural en el flanc de l’almogàver que el protegia parcialment d’atacs, en reduir l’espai disponible per a atacar-lo a una línia recte d’uns 3 metres d’amplada.

Insuficient, però, ja que cent setanta bèsties ja no pensaven a fer-lo patir si no que es dirigien mortalment contra ell, amb tanta fúria que saltaven unes sobre les altres, per tal de destruir la seva carn.

Llavors sí les armes volaren i feren noves víctimes, corregué cap al mal per a guanyar distància respecte el final de la cova i allunyar la lluita dels nens i escometé amb el que li quedava, la seva fidel espasa curta, el ganivet llarg i ample d’esbudellar cavalleria, i una destral i un ganivet per a les batalles curtes.

Esquivà, tallà, en una lluita desigual i perduda d’antuvi, disposat a vendre cara la pell i a endur-se tantes d’aquelles coses com li fos possible.

Esquivà un atac que donà de cap amb el mur de pedra, alhora que tallava el cap d’aquell ésser de l’abisme, i hagué de retrocedir un centímetre davant una altra escomesa.

En una lluita aferrissada perdia centímetre a centímetre. Les bèsties queien, però d’altres es precipitaven furioses sobre dels cossos caiguts i llençaven mortals atacs que només els seus ràpids reflexes pogueren esquivar.

 

Saltà contra la paret i s’hi propulsà per a descarregar la mortal maniobra sobre un enemic alçat sobre diversos cossos abatuts.

La següent escomesa no pogué evitar-la i s’endugué una ferida al turmell, uns ullals esmolats li havien travessat la carn i encara que la cosa l’havia perdut el cap, difícilment podria resistir.

 

Retrocedí una passa i es propulsà endavant.

 

Clavà i tallà fins que l’imponent ganivet es quebrà, la destral es feu astelles, amb l’esmolat ganivet curt feu estralls fins que es va esmicolar contra aquells cossos pèrfids.

 

Només la fidelíssima espasa forjada pels mestres artesans de València seguia al seu costat en la seva desesperada defensa.

 

Les bèsties veieren la feblesa i s’aturaren, disposades a cobrar-se la seva venjança en grup.

 

La lluita li havia fet anar retrocedir terreny, no perquè ell retrocedís si no perquè els atacs conjunts, i el fet d’esquivar-los, provocava una pèrdua de terreny inevitable però que cobrava cara amb les vides dels seus enemics.

 

Els fills de l’infern se’l miraven anticipant-li el seu destí i les més properes al cos de la reina caiguda miraren els nens obscenament i van emetre una s sonora amb les seves llengües bífides refregant-li pèrfidament que gaudirien fent mal als nens.

Es posaren totes les unes contra les altres, formant envers ell, deleroses de masegar aquella carn i triturar aquells ossos i fer patir el seu enemic.

I l’heroi, sense arronsar-se, es preparà per tallar fins el final.

Premé les dents, mirà els nens i els digué:

  • No patiu, jo no us deixaré.

Mirà aquelles coses als ulls desafiant i colpejant contra la roca furiosament cridà un cop i un altre:

  • Desperta ferro!
  • Desperta ferro!

 

Mentre les guspires saltaren i envaïren l’espai, el món semblà aturar-se, i algunes d’aquelles bèsties saberen el que és la por.

L’almogàver saltà i tallà, i clavà, i desenes de caps monstruosos de dents esmolades es llençaren a l’uníson contra ell…

 

 

 

Fou llavors quan les armes volaren, els crits humans s’alçaren, i les bèsties més endarrerides caigueren a un ritme trepidant.

 

Altres vaixells d’almogàvers de la Companyia havien vist el desastre del primer i es precipitaven per l’entrada i sortien d’arreu.

Un grup més impacient havia saltat de la rampa els últims metres directament sobre les bèsties, i creant un cercle havien separat l’avantguarda més propera als nens, de la major part de les bèsties, que ara es debatien en dos flancs.

 

No en quedà cap d’aquells monstres.

Fins els ous foren cremats.

 

I quan els vencedors almogàvers cercaven els nens, i retiraren piles de cadàvers de les sífils, van trobar amb grata sorpresa, que sota aquell munt de cossos verds, que no havien matat ells, romania l’almogàver, viu i amb l’espasa fermament aferrada, ple de ferides però victoriós, i darrera seu, abraçats a ell, els nens als que havia protegit fins amb el seu cos, dels atacs de les hosts malignes.

 

  • M’alegro de veure-us amics- va dir l’almogàver als seus companys -m’he quedat sense transport i aquests pobres nens tenen fred i gana, i han de veure els seus pares.

 

L’escrivà va prendre nota de l’episodi per a les cròniques de la Corona Catalana, tot i que estava profundament impactat per la indiferència d’aquell home davant la gesta heroica que havia protagonitzat.

Els seus companys rigueren, i celebraren aquella manifestació, ben pròpia de l’esperit combatiu que els empenyia a lluitar contra la injustícia.

 

Aquella nit, sota les estrelles, a l’esguard de l’estendard Català, la Senyera, amb el so de la mar mediterrània, i ben protegits per valents que donarien la vida per salvar-los, aquells nens assaboriren pa amb tomàquet i fuet, botifarra amb seques i escudella, mentre la nau feia rumb a Catalunya.

 

Recobraren les forces, i l’endemà els seus pares emocionats, els abraçaren amb llàgrimes als ulls i donaren gràcies a Déu nostre Senyor perquè la seva estimada pàtria, el país de la llibertat, comptés amb aquells homes intrèpids, coratjosos, i honrats, sempre disposats a lluitar per la justícia i allà on fos que calgués defensar els innocents.

 

Conte escrit per en Carles de Codi Ç.

Entrevista a Jordi Bilbeny a La Vanguardia

divendres, setembre 3rd, 2010

Aquest estiu Jordi Bilbeny ha estat entrevistat a TV3:

http://www.tv3.cat/videos/3052910

Gràcies a aquesta entrada d’Amer decideix us puc penjar el vídeo.

i a la vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100817/53984500052/jordi-bilbeny-cristobal-colon-fue-embajador-de-la-generalitat-residio-en-barcelona-y-participo-en-la.html

Sóc un ferm admirador del seu treball. :-)

Vídeo: “Fear the Boom and Bust” un rap dels postulats econòmics de Hayek i de Keynes

dissabte, maig 29th, 2010

Divertit videoclub musical en anglès on parodien els pensaments de Keynes (“a llarg termini tots serem morts” així que no ens preocupem del deute), i de Hayek.

Els socialistes s’han escudat en els pensaments de Keynes per a poder gastar com drogoaddictes.

La lletra de la cançó:

We’ve been going back and forth for a century
[Keynes] I want to steer markets,
[Hayek] I want them set free
There’s a boom and bust cycle and good reason to fear it
[Hayek] Blame low interest rates.
[Keynes] No… it’s the animal spirits

[Keynes Sings:]

John Maynard Keynes, wrote the book on modern macro
The man you need when the economy’s off track, [whoa]
Depression, recession now your question’s in session
Have a seat and I’ll school you in one simple lesson

BOOM, 1929 the big crash
We didn’t bounce back—economy’s in the trash
Persistent unemployment, the result of sticky wages
Waiting for recovery? Seriously? That’s outrageous!

I had a real plan any fool can understand
The advice, real simple—boost aggregate demand!
C, I, G, all together gets to Y
Make sure the total’s growing, watch the economy fly

We’ve been going back and forth for a century
[Keynes] I want to steer markets,
[Hayek] I want them set free
There’s a boom and bust cycle and good reason to fear it
[Hayek] Blame low interest rates.
[Keynes] No… it’s the animal spirits

You see it’s all about spending, hear the register cha-ching
Circular flow, the dough is everything
So if that flow is getting low, doesn’t matter the reason
We need more government spending, now it’s stimulus season

So forget about saving, get it straight out of your head
Like I said, in the long run—we’re all dead
Savings is destruction, that’s the paradox of thrift
Don’t keep money in your pocket, or that growth will never lift…

because…

Business is driven by the animal spirits
The bull and the bear, and there’s reason to fear its
Effects on capital investment, income and growth
That’s why the state should fill the gap with stimulus both…

The monetary and the fiscal, they’re equally correct
Public works, digging ditches, war has the same effect
Even a broken window helps the glass man have some wealth
The multiplier driving higher the economy’s health

And if the Central Bank’s interest rate policy tanks
A liquidity trap, that new money’s stuck in the banks!
Deficits could be the cure, you been looking for
Let the spending soar, now that you know the score

My General Theory’s made quite an impression
[a revolution] I transformed the econ profession
You know me, modesty, still I’m taking a bow
Say it loud, say it proud, we’re all Keynesians now

We’ve been goin’ back n forth for a century
[Keynes] I want to steer markets,
[Hayek] I want them set free
There’s a boom and bust cycle and good reason to fear it
[Keynes] I made my case, Freddie H
Listen up , Can you hear it?

Hayek sings:

I’ll begin in broad strokes, just like my friend Keynes
His theory conceals the mechanics of change,
That simple equation, too much aggregation
Ignores human action and motivation

And yet it continues as a justification
For bailouts and payoffs by pols with machinations
You provide them with cover to sell us a free lunch
Then all that we’re left with is debt, and a bunch

If you’re living high on that cheap credit hog
Don’t look for cure from the hair of the dog
Real savings come first if you want to invest
The market coordinates time with interest

Your focus on spending is pushing on thread
In the long run, my friend, it’s your theory that’s dead
So sorry there, buddy, if that sounds like invective
Prepare to get schooled in my Austrian perspective

We’ve been going back and forth for a century
[Keynes] I want to steer markets,
[Hayek] I want them set free
There’s a boom and bust cycle and good reason to fear it
[Hayek] Blame low interest rates.
[Keynes] No… it’s the animal spirits

The place you should study isn’t the bust
It’s the boom that should make you feel leery, that’s the thrust
Of my theory, the capital structure is key.
Malinvestments wreck the economy

The boom gets started with an expansion of credit
The Fed sets rates low, are you starting to get it?
That new money is confused for real loanable funds
But it’s just inflation that’s driving the ones

Who invest in new projects like housing construction
The boom plants the seeds for its future destruction
The savings aren’t real, consumption’s up too
And the grasping for resources reveals there’s too few

So the boom turns to bust as the interest rates rise
With the costs of production, price signals were lies
The boom was a binge that’s a matter of fact
Now its devalued capital that makes up the slack.

Whether it’s the late twenties or two thousand and five
Booming bad investments, seems like they’d thrive
You must save to invest, don’t use the printing press
Or a bust will surely follow, an economy depressed

Your so-called “stimulus” will make things even worse
It’s just more of the same, more incentives perversed
And that credit crunch ain’t a liquidity trap
Just a broke banking system, I’m done, that’s a wrap.

We’ve been goin’ back n forth for a century
[Keynes] I want to steer markets,
[Hayek] I want them set free
There’s a boom and bust cycle and good reason to fear it
[Hayek] Blame low interest rates.
[Keynes] No it’s the animal spirits

“The ideas of economists and political philosophers, both when they are right and when they are wrong, are more powerful than is commonly understood. Indeed the world is ruled by little else. Practical men, who believe themselves to be quite exempt from any intellectual influence, are usually the slaves of some defunct economist.”

John Maynard Keynes
The General Theory of Employment, Interest and Money

“The curious task of economics is to demonstrate to men how little they really know about what they imagine they can design.”

F A Hayek
The Fatal Conceit

http://www.econstories.tv/home.html

Jordi Bilbeny al diari Balears (30 novembre 2009)

dijous, abril 8th, 2010

Les investigacions de Jordi Bilbeny estan més d’actualitat que mai.

Donat el vostre interès us deixo aquesta entrevista (còpia local en PDF) que li van fer el 30 de novembre de l’any passat al diari Balears.

Reprodueixo aquí el text però recomano la lectura del PDF de la entrevista que té més imatges i està ben formatat.

També et pot interessar el bloc de Nova Història.

“Castella no té història”

Jordi Bilbeny continua la recerca iniciada fa més de deu anys sobre la catalanitat de Cristòfor
Colom. La seva investigació se centra en la “censura” o “manipulació històrica” que patí la nació
catalana durant segles per part d’Espanya. Algunes de les seves recerques també s’emmarquen
dins Mallorca i fan referència a les relacions entre el Principat i l’Illa amb el nou món

Jordi Bilbeny continua la recerca iniciada fa més de deu anys sobre la catalanitat de CristòforColom. La seva investigació se centra en la “censura” o “manipulació històrica” que patí la naciócatalana durant segles per part d’Espanya. Algunes de les seves recerques també s’emmarquendins Mallorca i fan referència a les relacions entre el Principat i l’Illa amb el noumón

Text: F.Marí

PALMA Ha estat criticat, imitat i, fins i tot, repudiat per determinats sectors.

Allò cert és que l’estudiós Jordi Bilbeny no deixa indiferent ningú.

El 1998 començà a difondre les seves investigacions sobre Cristòfor Colom o, com ell l’anomena, Joan Colom i Bertran.

De llavors ençà té la mirada fitada a “trobar la informació original” que, durant anys, Espanya “ha intentat amagar”. Aquests dies ha estat a Mallorca, des d’on continua les seves investigacions en arxius illencs.

La vostra tasca d’investigador està centrada en la censura històrica, però com vos vàreu fitxau en Colom?

Vaig començar a treballar la censura al nou testament per parlar del Jesús real i històric.

El 1992, any del “quinto centenario”, vaig creure que era una bona data per fer una novel·la sobre Colom i recuperar allò de la seva catalanitat.

Començ a arreplegar informació i veig que no encaixa res: Colom ha nascut a Venècia, a Gènova, a Milà…; ningú no sap qui eren els seus pares, té escut d’armes però alguns diuen que és un plebeu, d’altres el tracten de noble, d’altres, de príncep…

Uns investigadors diuen que no tenia estudis, però veim com escriu de qualsevol temàtica. No em quadrava res.

A més, veig com un mateix autor en tres edicions diferents en canvia el lloc de naixement.

A partir d’aquí vaig començar a investigar la censura a les impremtes, les lleis de censura de l’època.

Em vaig adonar com es construeix la història, com es pot passar de príncep a plebeu. O com pots passar de ser català a ser genovès.

El que havia de ser una novel·la històrica es convertí en una investigació exhaustiva.

Aquestes lleis de censura, com afectaren la Conquesta d’Amèrica?

El censor es converteix en historiador, és ell qui reelabora la història o la literatura.

La censura l’ha d’interpretar l’investigador en la mesura de la informació que té.

Per exemple, que les tres caravel·les sortissin d’un port no té importància, però sí una cosa està explicada de deu maneres diferents és perquè hi ha una retocada.

I quina és, segons vós, aquesta informació ‘retocada’?

Al començament pensava que l’únic que havien retocat era que Colom era català, però a mesura que m’hi vaig endinsar vaig trobar que anava molt més enllà, com per exemple els germans Yàñez Pinçon i l’administració de la corona catalana a Amèrica.

Els Pinçon estaven arrelats al Principat?

La investigadora Teresa Baquer ha relacionat els germans Yàñez Pinçon amb l’Empordà i amb Pals.

Tot això està documentat a la Guerra Civil catalana contra Joan II.

Si Colom va anar a cercar els germans Yàñez no podia haver anat mai a Palos, sinó a Pals.

A partir d’aquí vaig començar a mirar fins trobar que a Palos no hi havia res.

Què voleu dir que no hi havia res?

El riu d’on diuen que sortiren les tres caravel·les té com a molt un metre de profunditat i, les quilles de les naus feien tres metres deu.

Ens volen fer creure que els vaixells deixaren un solc de dos metres sota terra? Amés, a Palos no hi havia tradició marinera, ni cartògrafs, ni cosmògrafs, ni llonja, ni tant sols drassanes.

Les grans drassanes són a la Corona d’Aragó. Per documentar-ho he trobat gravats on apareixen les tres caravel·les amb la bandera catalana i els mariners amb barretina.

Gravats que no poden haver estat retocats?

Són gravats del segle XVI, no del XIX.

Quan volien explicar d’on eren aquells mariners els dibuixaren amb barretina.

D’altres, porten ceravells, molt típics de València.

Theodor de Bry és un dels que aporta més documentació gràfica.

Al segle XVI escriví sobre la descoberta d’Amèrica i molts dels seus gravats estan reproduïts en biografies o històries modernes d’Amèrica.

També mostra mapes de cartografia i es veu Amèrica plena de banderes catalanes.

En definitiva, la història fa sortir Colom per sota sols pel fet que coincideix el nom de Palos amb Pals, però allà no hi havia res.

Deis que els mapes són plens de banderes catalanes, què vol dir això?

Els catalans vàrem ser els únics que anàrem a Amèrica fins al 1518, que és quan les Índies s’incorporen a Castella.

Això fou resolt a les corts de Valladolid del mateix any.

Alguns historiadors ho justifiquen dient que aquesta resolució fou una formalitat, però no és cert.

El mat e i x o c o r r e amb el testament de Ferran el Catòlic quan cita que deixa a la seva filla Joana “la part a nos corresponent de les Índies del mar Oceà”.

Com pot deixar a la corona castellana una part de les Índies si, en principi, ja eren seves?

Si realment Amèrica fos castellana hauria d’haver estat Felip el Bell (marit de Joana) qui en tingués la gestió.

En canvi, trobam que qui gestiona Amèrica és Ferran el Catòlic:

h i canvia els virreis, fa reformar els hospitals, envia els religiosos, n’administra els béns, hi anomena expedicionaris, hi signa capitulacions…

El nou món s’administra, doncs, des de la Corona catalana?

Amèrica s’administra políticament la “catalana”.

A tota la Corona d’Aragó hi ha virreis i, justament, a Amèrica s’organitzen els virreinats americans.

Això és un calc del sistema català.

Ja ho va dir Vicens Vives quan assegurà que “ni amb lamés remota innocència podem admetre virreis a la Castella del segle XV”.

Totes les formes jurídiques i de govern català són transmeses a les Índies.

Ningú no discuteix per què Colom va ser virrei, però ningú no es demana per què signava a la catalana i no visrrei, com en castellà?

Perquè Castella no té història universal.

Això és una afirmació un tant categòrica?

Sí, però és així. Ara, tal vegada, amb aquests 30 anys d’espoli i lladronici a tota la nació catalana pot semblar que brilli com a història universal.

Ara bé, quan volen anomenar un pintor universal, qui esmenten? Dalí.

Queda clar que després de la Guerra Civil, en ple genocidi cultural, tenim figures com Dalí, Miró, Jujol, Espriu, Brossa, Rodoreda…

Què no hi havia d’haver quan a cada cantó hi havia un príncep?

Què no pintaven aquella gent? No escrivien?

No, ens diuen que a la nació catalana hi havia decadència.

Tornant a Colom. Qui era segons vós?

El seu nom era Joan Colom i Bertran, dels Colom de Barcelona, que serví al rei René d’Anjou en la causa de la Generalitat contra Joan II.

Però també hi ha la hipòtesi de la mallorquinitat de Colom…

Quan defensen això ho fan amb manca de rigor històric.

Els Colom de Barcelona tenen els mateixos noms que els Colom d’Amèrica, tenen els mateixos càrrecs i estan a les mateixes causes polítiques que els d’Amèrica.

Cristòfor Colom diu que serví el rei Reinel i els Colom de Barcelona serviren al rei René d’Anjou, a la causa de la Generalitat contra Joan II.

Els Colom de Mallorca tampoc són nobles. Per identificar-ho amb Colom hi ha d’haver una dotzena de coincidències i aquí no hi són.

Però ara, a Mallorca, estau cercant nova informació sobre l’empresa?

Sóc a Malloca de vacances, però també ho aprofit per investigar noves dades històriques sobre la connexió entre Catalunya i Mallorca amb les Índies.

Vós l’anomenau Joan, però el coneixem com a Cristòfor, com pot ser això?

Quan una persona entrava en un orde religiós o militar adoptaves un nou nom.

Qui era Sant Cristòfol? És un gegant que porta el nen Jesús a sobre i que travessa unes aigües.

Colom portà el cristianisme a l’altre costat del món travessant les aigües. Ell signa coma Cristo Pere, el portador de Crist.

Aquesta simbologia religiosa és molt comuna en aquella època.

Ara bé, també cal dir que no sabem si el canvi de nom prové d’un orde militar o religiós.

No sabem quan se’l canvià o, si tal vegada era el tercer nom. Sembla que Colom es deia Joan Pere, perquè a Portugal li diuen Pere Joao Colomo i Joao Colomo.

A Catalunya l’identificamcoma Joan.

LES ALTRES TEORIES

Jordi Bilbenynos’ha limitat a estudiar la història del Colom català.

Les seves investigacions envers el que ell anomenala “censura a les impremtes” van més enllà.

L’estudiós aposta per la catalanitat de Cervantes, l’obres com la Celestina, Lazarillo de Tormes, i Velázquez.

El Quixot segons Bilbeny qui avui coneixem com Miguel de Cervantes era un noble valencià d’avantpassats antitrastàmara anomenat Joan Miquel Servent.

L’autor d’El Quixot escriví l’obra originària en català, però fou censurat i traduït després al castellà.

L’edició que s’imprimí a Barcelona no s’ha trobada mai. Assegura també que el llibre ésmolt crític amb la política castellana, a qui posacoma “hidalgos”.

Lazarillo de Tormes

Seguint la línia d’El Quixot, traduït per la censura l’any 2007, Jordi Bilbeny publicà un llibre titulat La vida de Llàtzer de Tormos, en què afirma que l’autor del Lazarillo de Tormes era valencià, potser Joan Timoneda, i que la tramade l’obra era ubicada al Regne deValència.

“Descriu una horta de tarongers”, assegura l’estudiós. A més, també manté que es podria trobar un seguit de valencianismes dins el text original.

LaCelestina

Aquests dos casos de traducció i suposada apropiació no són una excepció, sinó que s’hauria esdevingut amb una part substancial del Segle d’Or de la literatura espanyola. També seria el cas de LaCelestina, d’autor valencià desconegut i en llengua catalana.

La arroba, ¿el símbolo Catalán más universal en la historia de la humanidad?

diumenge, març 28th, 2010

Reprodueixo a continuació aquest text de José Luís Riera, amb la seva autorització, tal i com ell l’ha publicat (en castellà).

“@”, LA ARROBA, ¿¿¿ EL SÍMBOLO CATALÁN MÁS UNIVERSAL EN LA HISTORIA DE LA HUMANIDAD ???…

Siempre han tenido para mí un significado especial los números, siempre me han dicho, además de cantidad, infinidad de posibilidades como descripciones de partes de la vida, de la música, de los conceptos espirituales de la conciencia humana… Hasta para pecar es muy importante el número, a tal cantidad tal penitencia…

Ese simbolismo es transcendental y desde el remoto inicio de la humanidad se ha contado con el número… El número va íntimamente ligado a sociedad…

Después de la palabra el número dice las otras magnitudes necesarias para la vida real y concreta…

Es evidente que los números son parte inalienable del concepto de clan o sociedad o comunidad estructurada… Es evidente, también, que los números son parte imprescindible de las avances de las sociedades civilizadas con proyectos de crecimiento y desarrollo y comercio…

Una sociedad sin números no es una sociedad creadora de cultura… Y una sociedad que crea sus propios números es una sociedad que ha evolucionado del simple hecho de contar al saber cuantas magnitudes son precisas y necesarias para ser un pueblo como tal…

Siempre hemos creído que los que explicaban las cosas de la vida y de los humanos narrando historias nos explicaban las verdades de los pueblos que hacían sus epopeyas… Pero estamos descubriendo cada día que no siempre las cosas fueron así…

Últimamente resulta que algunos documentos de historias antiguas se empeñan en aparecer y se dan a conocer a algunos estudiosos muy aplicados…

En los alrededores de Ripoll, monasterio y cuna de grandes acontecimientos y custodia, además, de miles de posteriores acontecimientos, unos grandes y sabios investigadores de Barcelona encuentran documentos del siglo VIII, en los que se relacionan los números mal llamados arábigos, como los números de uso en esas comarcas desde hacía muchísimos años antes de que los Árabes aparecieran por esas tierras y por supuesto antes de que pudieran esos árabes enseñar nada a los pobladores autóctonos, pues no estuvieron suficiente tiempo para enseñar…

Sucedió que los números catalanes, con el “0” incluido eran ya de uso normal por estas tierras y hasta los Árabes los empezaron a usar pues es evidente que los árabes no deseaban utilizar los números romanos…

Un Monge de este monasterio de Ripoll, que accede al papado de Roma, intenta cambiarlos para beneficio de la humanidad, pero parece que la humanidad de aquellos años en el siglo VIII, no estaba por la labor de adoptar los números catalanes, cuando estaba usando las palabras y números latinos…

Palabras en latín y números en catalán… seguramente era demasiado y no se podía aceptar… la cosa viene de lejos…

Lo curioso es que a los estudiosos de estas cosas de la historia no les llamara la atención el hecho de que en las tierras del Conde Rey de Barcelona (ahora llamado Cataluña) ya se utilizaban esos números incluido el cero antes de que los árabes llegaran… Y más extraño aún es que estos mismos estudiosos no les asombrara que los mismos árabes los adoptaran para su uso ordinario…

Parece ser que para los estudiosos de las Universidades es más sencillo decir que los números eran extraños, de gentes venidas de fuera, que decir que eran nuestros, de los catalanes, que tenían cultura propia, no sólo en palabras si no también en números…

Es evidente que desde el siglo VIII, por lo menos, en las tierras de habla catalana se venían mutilando los números que ahora todo el mundo esta utilizando casi de forma universal…

Y mirando los números para cuantificar las cosas, uno piensa que los símbolos deberían ser también catalanes, por ejemplo la letra “@ “…

Y los documentos que se relacionan en los libros de consulta y en las mejores entradas de Internet, buscando el origen de ese símbolo “@” sólo nos indican que el documento mas antiguo es un albaran de entrega donde se menciona expresamente… nos refieren a escritos catalanes de mediados del siglo XV…
1—CITA DE INTERNET…

El periódico británico The Guardian publicó que unos investigadores italianos habían encontrado la primera representación escrita de este símbolo. Apareció en una carta enviada por un mercader italiano en el año 1536, desde Sevilla a Roma; en la carta se describe la llegada de tres barcos cargados con tesoros provenientes de América: «Así una @ de vino, que es 1/13 de un barril, vale 70 u 80 ducados…». Sin embargo, investigaciones del historiador aragonés Jorge Romance encontraron el símbolo de la arroba en la taula de Ariza de 1448, en una entrada de trigo en el Reino de Aragón desde Castilla.1

2—CITA DE INTERNET…

La arroba fue una popular medida de peso y volumen que tuvo su origen en la Andalucía previa al siglo XVI, cuando esta región española estaba influenciada por la cultura latina y la musulmana. De hecho, la palabra viene del árabe “AR-ROUB” o “AR-RUBA”, que significa cuatro (o cuarta parte) porque cuatro arrobas formaban otra unidad mayor (el “quintal”).

3—CITA DE INTERNET…

El pasado mayo en el blog Visita Sevilla publicaban un post donde afirmaban que la arroba (el símbolo @) nació en Sevilla en 1536. Citaban en su blog un artículo de Abadía Digital, que, a su vez, citaba al New York Times.
En los tres casos se documenta que en una carta de Francisco Lapi, mercader florentino, dirigida desde Sevilla a Roma se usaba por primera vez el símbolo @. Automáticamente un montón de medios de comunicación se hacían eco del hallazgo y publicaban diferentes versiones sobre el tema. ABC, Diario de Sevilla, El Mundo, y unos cuantos más

¿¿¿ CÓMO SE PUEDE AFIRMAR QUE FUE EN SEVILLA LA PRIMERA VEZ QUE SE UTILIZÓ EL SIMBOLO ARROBA”@” SI EN TORTOSA YA ESTABA DOCUMENTADA UNOS 300 AÑOS ANTES Y SE CONOCÍA SU USO POR EL MEDITERRANEO ???

SUCEDE COMO EN LAS PROCESIONES DE SEMANA SANTA, QUE LAS PRIMERAS DEL MUNDO FUERON EN TORTOSA CASI UNOS 150 AÑOS ANTES QUE EN SEVILLA…

Pienso que lo más antiguo en cada faceta de la vida debería encontrarse, sin lugar a ninguna duda, donde hubiera la sociedad más antigua, donde hubiera el comercio más antiguo, donde hubieran las leyes más antiguas, donde hubiera las marinas más antiguas… Allí, posiblemente, deberian encontrarse también los símbolos más antiguos como por ejemplo LA ARROBA “@”…

Donde hubiera la necesidad de usar medidas para comerciar allí posiblemente habría también la utilización de las medidas para mensurar las cantidades…

Si en las tierras de habla catalana había los primeros números, pensé que también en esas tierras tendría que haber los símbolos y las medidas para el comercio de toda clase de granos, sólidos y líquidos…

Me encuentro unos datos muy reveladores: “durante casi 400 años en la lonja del puerto de Tortosa se fija y tasa el precio del grano de trigo para todo el Mediterráneo”… Desde el siglo XII, los Templarios de Tortosa enviaban cientos de naves cargadas hasta los topes de trigo hacia Tierra Santa… La unidad de medida que se usaba normalmente para esos cargamentos era LA ARROBA “@”, “EL QUINTAL” Y ALGUNAS MÁS…

EL ORIGEN ES CATALAN Y DE NINGUNA MANERA ARABE…

El libro que menciona esas medidas como propias de uso en la ciudad de TORTOSA, desde tiempos inmemoriales es: “EL LLIBRE DELS USOS I COSTUMS DE LA ILUSTRE CIUTAT DE TORTOSA”… 1272…

Este libro se publica en el año 1272…

Pero es un recopilatorio de leyes de usos y costumbres arraigados desde tiempos ancestrales, desde mucho antes de que los Árabes llegaran a estas tierras, es por eso que se conservaron tanto el idioma catalán como las medidas y los números catalanes, porque eran anteriores a estas invasiones de los árabes… Es del todo lógico y evidente que existieron desde mucho antes de los árabes, pues de no ser así nunca hubieran podido crearse después…

Según los mejores datos que he podido averiguar por Internet, sitúan el documento más antiguo del mundo que haga referencia a la “@” en el siglo XV, en tierras de habla catalana…

Explícitamente hago mención que en un libro de 1272, editado en TORTOSA, ya se habla de la “@” como una medida de uso común y ancestral en la ciudad con todas sus variantes y equivalencias…

Y en cuanto a la grafía de ese símbolo es evidente de que sólo podría ser catalana, pues el circulo que envuelve a la letra “@” no es otra cosa que la continuación lógica del acento abierto que esa letra llevaba…

El hecho de que en los primeros años de la conquista de America aparezca ya el símbolo de la “@” es señal inequívoca de que fue llevada por los marinos de Tortosa que fueron en la primera expedición con El Almirante Colom…

En el segundo viaje de Colom, que es cuando se lleva la caña de azúcar desde Tortosa a America por el amigo de infancia de Colom, MIQUEL BALLESTER, también van marinos de Tortosa, quienes evidentemente llevan las medidas usuales de su tierra, así como los nombres que en Tortosa se daban a todas cuantos ingenios y aparatos y utensilios llevaron a America… Aún hoy, todas esas palabras de Tortosa se usan en toda la América que descubrió Colom…

Es curioso que este símbolo “@”, en ningún idioma del mundo tiene ningún significado explícito, cada país o idioma le dan un nombre distinto y casi todos descriptivos… En los idiomas cuando a un objeto o cosa se la describe es porque ese idioma no tiene el conocimiento ni un nombre de esa cosa por eso usa una descripción… Sólo el idioma propio, sólo la cultura que lo crea y que le da origen le da al mismo tiempo un significado y le da un nombre…

En catalán la palabra arroba, “@”, tiene un significado… UN VOLUMEN DETERMINADO…

La medida que se utilizaba en Tortosa era “ LA ARROVA ” que era la cuarta parte de un quintal… Sabido es que al pasar palabras de origen catalán al castellano se cambian las V por B…

1272, se publica el libro que menciona la arroba, “@”, como medida de volumen de uso consuetudinario de las gentes de las tierras catalanas del EBRO, explicando que su uso era inmemorial…

Los demás estudiosos del mundo solo saben llegar a documentos del siglo XV o XVI… Y curiosamente esos documentos también son catalanes…

Que sencillo es mirar la historia verdadera, la que está escrita en nuestras tierras catalanas de Tortosa…

Cada vez más, desconocer el mundo de habla catalana y la cultura catalana es perderse algunas de las mejores cosas que han pasado en el mundo y es sinónimo de no poder entender muchas de las cosas que se han hecho en este mundo…

La arroba catalana de Tortosa, “@”, siendo como es un Símbolo Universal ha facilitado el desarrollo de las comunicaciones y la tecnología…

Este Símbolo catalán, “@”, está siendo considerado como un fenómeno sociopolítico mundial de primer orden, puede ser entendido como una unidad de integración psicológica del individuo con todo el planeta…

Desde hoy tenemos que ser conscientes de que cada vez que el mundo se envía un correo electrónico se está usando un símbolo catalán de Tortosa, “@” que significa precisamente eso, una cantidad determinada o volumen de una cosa que se comercia o vende o compra… Y ese significado que tenía en la sociedad de Tortosa, que creó esa medida para su comercio, para medir las cantidades, ahora sirva para la sociedad actual del mundo entero para esa nueva medida de comunicación…

Desde lo particular se construye lo universal, pero también en este caso, desde lo universal llegamos al origen particular de una sociedad en Tortosa y de una sociedad en Ripoll, que inventaron símbolos y números para que el mundo se veneficiara de ellos…

Los orígenes de la “@” se remontan a los tiempos de navegación con naves de velas grandes cuadradas, que es el símbolo ancestral que aparecía en monedas anteriores a los romanos, de la ciudad de Tortosa… Se remonta a los tiempos del comercio floreciente y a la pericia de los marineros catalanes en sus fabulosas aventuras por el mar mediterráneo…

Un símbolo, “@”, que nació marcado por nuestro Poseidón, Dios de los mares y de las tierras del EBBRO, no puede hacer otra cosa, en Internet, más que navegar y navegar…

Amigo lector la arroba, “@”, es un símbolo de nuestro pasado catalán y es una realidad que será, aún más, un símbolo catalán universal en el futuro…

Y como decía C.G. Jung:

“El símbolo vivo formula un fragmento inconsciente esencial,
y cuanto más universal sea la difusión de ese fragmento,
tanto más universal será, también, la acción del símbolo,
pues hace vibrar en cada uno la cuerda que le es afín.”

En nuestra tierra catalana suena esa cuerda a melodías conocidas…

José Luís Riera Joseluis_riera@hotmail.com