Archive for the ‘Emprenedoria / Entrepreneurship’ Category

Imatge: Què és Davos?

dimecres, gener 25th, 2012

Dilluns vaig quedar corprès per la ignorància, demagògia i la violenta insistència a tenir raó a qualsevol preu bo i posant de manifest que no sabia de que parlava de gemma calvet, al programa de RAC1 de Jordi Basté.

Fins i tot li vaig enviar un Tweet a en Basté unes hores més tard, expressant-li com em sentia respecte d’aquesta tertuliana.

Em sembla gravíssim, com diria el clon del núñez del Crackòvia, que una persona que explícitament diu que no coneix d’un tema vulgui imposar la seva opinió en cada tertúlia.

És d’una inconsciència criminal, tenint en compte els efectes que provoquen aquestes opinions sense fonament, dogmàtiques i basades en premisses errònies, poca informació i directament en mentides.

Com una de les coses que en Xavier Sala i Martin li va dir a la calvet és que a Davos no es prenien decisions, com deia ella, m’ha semblat pertinent penjar aquesta imatge que ha pujat el catedràtic al Twitter amb la seva frase: “Davos, el lloc on diferents cultures es troben”.

L’adreça original és: https://twitter.com/#!/XSalaimartin/status/162180147145998337/photo/1

Actualitzo, penjo la foto que ha afegit avui 2012-01-29 Xavier Sala i Martin des de Davos:

https://twitter.com/#!/XSalaimartin/status/163719844909424641/photo/1

Sobre SOPAS, sindes, drm’s, sgaes i la mare que els va parir a tots

dilluns, gener 23rd, 2012

El model d’indústria de discs de música i pel·lícules de cinema ha mort.

Vagi per davant això, perquè és la mare dels ous, i és el motiu pel que de manera mafiosa i violant les lleis de la ciutadania es graven canons en disc durs, memòries usb, impressores, fax…

Al principi, els llibres eren molt cars. Eren copiats per monjos, que en ocasions dedicaven tota una vida a aquesta tasca.

Amb l’arribada de l’impremta el coneixement es va fer molt més assequible i la humanitat va viure una època de progrés.

La barrera per a poder distribuir els llibres eren els elevats costos de muntar una impremta:

– Aconseguir el paper

– adquirir la cara maquinària

– Tenir els operaris formats per a fer-la funcionar

– Distribuir i vendre els llibres

El cost de la tecnologia era el fre natural.

Però què hagués passat si muntar una impremta i els costos d’editar llibres haguessin estat infinitament més baixos?.

No hagués la cultura arribat molt més lluny, molt més ràpid?.

No hagués estat un crim oposar-s’hi?.

I de ben segur que haguessin aparegut sangoneres que amb l’excusa de defensar els autors, s’haguessin folrat a costa d’impedir el progrés i que la cultura arribés als més pobres.

Ara tenim impremtes digitals, és a dir Internet, que permeten fer arribar la informació a qualsevol lloc.

Però la qüestió no és que els autors hagin de guanyar-se la vida, que crec que la majoria de persones estan d’acord en això.

La qüestió és que les discogràfiques i les empreses de gestió de drets d’autor es comporten com autèntiques mafioses i reclamen als govern (que no són uns angelets) que imposin una tassa sobre el preu dels CD, DVD, disc durs, mp3, impressores, faxos, fotocopiadores!!!. És a dir, t’estan robant, imposant-te un canon en suports que tu fas servir per a guardar les teves fotografies, etc…

És tan criminal com gravar un canon sobre llapiços i paper, argüint que copiaràs obres d’altres.

Impedint el progrés.

I és que per més que diuen defensar els drets dels artistes, aquests cobren una misèria.

Tinc un amic que toca en un grup i la discogràfica els dóna un 5% dels primers mil discos.

Això vol dir que si venen 1000 discos, a 15 €, la discogràfica facturarà 15.000 €, però el grup percebrà 750 €. 750 € a repartir entre els 5 components del grup.

I no és culpa de la pirateria que la gent no vagi al cinema.

Ara la gent treballa, treballen els dos membres de la parella i arriben a casa cansats. I ningú té ganes d’anar al cinema a l’hora que diu la sala, fer cua, ser en un seient incòmode , aguantar el veí menjant butaques o fent comentaris sorollosos…

Les pel·lícules pirates d’estrena “screener” tenen una pèssima qualitat, i les persones que les veuen tampoc no valoren la obra prou com per a anar a veure-la, per tant tampoc no anirien al cinema si no existissin les pel·lícules pirates.

La gent que consumeix les pel·lícules pirates d’estrena són com els que veien les pel·lícules porno del canal plus codificades. Veien les ratlletes i amb allò en tenien prou. No pagarien per a tenir el canal perquè aquella pèssima qualitat els era suficient, i si no hi hagués hagut canal plus codificat doncs haguessin viscut sense tranquil·lament.

El model de les discogràfiques i de la indústria del cinema està obsolet, i enlloc d’acceptar-ho i adaptar-se promouen imposts obscens, roben diners a la ciutadania consumeixis productes descarregats o no. Funcionen com un monopoli inútil però dictatorial.

És com si en el moment en que van deixar de veure’s carruatges de cavall, per la implantació de l’automòbil, els fabricants de tires de cuir de carruatges haguessin decidit imposar un canon.

Vinga home! La seva indústria estava morta. El que havien de fer era reconvertir-se amb alguna cosa necessària.

Jo fa anys que no vaig al cinema i no tinc intenció de tornar-hi, primer perquè no hi ha pel·lícules en Català, i segon perquè els cinemes a Catalunya es van oposar a la llei del Català i es van comportar com autèntics seguidors de franco. De fet ho segueixen fent. No els perdonaré mai que posessin curts polítics abans de començar la pel·lícula en que deien que la llei del Català els faria perdre llocs de feina, tancar, etc…

Si ja em costava anar pels motius que us he comentat, aquests dos darrers són absolutament decisoris.

Respecte als Cd, a quina ment se li acut?. Aquests que prenen les decisions són juràssics.

La gent va amb iPods, iPhones, Androids, MP3, la ràdio al cotxe té USB, amb spotify…

Algú ha vist en els darrers cinc anys algú amb un walkman escoltant un Cd de música?. No, i no serveixen per a anar a còrrer. Un desastre.

I la gent vol immediatesa. No vol anar a la botiga, ni tan sols comprar-ho a un e-Commerce i que li trigui tres dies en arribar.

Han aparegut serveis com Spotify, Youtubue ja lloga pel·lícules, i apple està preparant el mateix.

És qüestió de temps que s’acabi la indústria tal i com la coneixem.

I és clar, quina mena de lleis es poden esperar dels polítics Catalans i espanyols?.

Polítics que són uns autèntics analfabets digitals quan no analfabets a tots els nivells.

Els ciutadans no podem permetre aquest xantatge i coacció a les nostres llibertats.

Hi ha model de negoci, el que passa és que els senyorets no es volen posar a pensar. Fa anys vaig escriure a una gran discogràfica multinacional per a ajudar-los a trobar el model, ni em van contestar.

Ja els està bé anar xuclant, però ho bo del capitalisme és que els models que no funcionen cauen.

Ara anem una mica més enllà. Suposem el següent pas: la tecnologia ens ha permès tenir telepatia poder compartir experiències viscudes, com concerts, cançons, llibres llegits… I aquesta gent amants de prohibir, controlar-ho tot i gravar-ho, es dediquen a tractar de promoure una llei per la qual s’instal·lin dispositius al nostre cervell que ens impedeixen de compartir música amb drm, concerts, pel·lícules, o viatges….

Va home va!.

Que se’n vagin a cagar.

S’ha de protegir els autors, hi estic d’acord. Al final enregistrar un disc o escriure un llibre pot comportar un any o més, i si ningú no paga no es podrà viure d’aquesta feina.

Però el que han de fer és repensar el model de negoci.

Per exemple, els llibres digitals podrien ser gratis incorporant publicitat.

Si la pròpia editorial oferís el llibre així gratuïtament, podria saber quantes còpies es descarreguen i per tant cobrar més cara la publicitat.

Internet permet que un llibre es pugui descarregar 100 milions de vegades.

No seria magnífic poder descarregar el llibre gratis, i no pagaria coca cola per a que la seva publicitat fos vista per 100 milions de persones? A més és una publicitat segmentada, és a dir, que pots controlar la franja d’edat, sexe del lector, etc… és molt més efectiva que no pas un anunci a tv que no saps qui el veu.

I una sèrie com The Walking Dead, no podria baixar-se gratis de la web de la productora, i no pagaria mercedes o bmw o ferrari perquè el cotxe que permet escapar als protagonistes fos el seu, i ho veiessin 400 milions d’espectadors?.

A cas no van pagar autèntiques fortunes les empreses que sortien a l’inici de Blade Runner?.

Són només uns exemples, que pensin ells que és la seva feina. A veure si els hauré de solucionar la vida jo a aquests lladregots piranyes que ens imposen cànons i persegueixen llibertats, es colen a bodes i roben de les aportacions benèfiques!.

I els músics també s’ho podrien muntar per la seva pròpia banda. No cal lligar-se a una discogràfica que et xucla la sang. Tinc algunes idees al respecte.

Un últim detall, si les pel·lícules Catalanes estan subvencionades i les espanyoles també, amb diners públics, amb els diners dels nostres imposts, no les hauríem de poder veure gratis?. I si ja paguem cànon per Cd’s, Dvd’s verges, disc durs, etc… perquè parlen de les descàrregues com si fossin il·legals, si ja s’ho estan cobrant amb els cànons?.

Lladres.

Vídeo: Xavier Sala i Martin sobre la pujada d’imposts del pp

diumenge, gener 22nd, 2012

Magnífica exposició del catedràtic a tv3 al programa avui divendres de TV3 el 12/01/2012.

O si teniu problemes http://www.tv3.cat/videos/3898811/Classe-deconomia-amb-XSala-i-Martin-part-1

La segona part:

 

Passar a la ofensiva

dijous, gener 5th, 2012

Sobre el tema de la independència hi ha una cosa de la que no s’ha parlat, i crec que és el moment de fer-ho.

Hem d’anar a la càrrega. Passar a la ofensiva.

Què vol dir això?.

Fa massa anys que ens trobem assetjats,  i resistim atrinxerats, parapetats, a les barricades decidits a no cedir ni un centímetre ni permetre que facin retrocedir ni un centímetre les nostres llibertats ni que reculi la llengua.

Però no està funcionant.

Sí, existim, però estem perdent terreny a un ritme esfereïdor, i sobretot, el nostre esperit està ferit.

Sobrevivim, no vivim, mentre ens van robant mèrits, mentre la nostra economia recula, ens roben, ens trepitgen els drets nacionals i individuals i no hi ha esperança, mentre ens avergonyim de veure com delinqüents d’importació a qui ningú no ha convidat delinqueixen dia sí i dia també i res no els atura per culpa de les lleis espanyoles, que no podem modificar, ens defensem o no dels insults que ens vénen de regions espanyoles que viuen de nosaltres, o d’atacs de les caverna contra la nostra llengua i drets més essencials i els governs de madrid ens roben i ens enganyen, i canvien les lleis sobre la marxa per a fotre’ns la cartera i la dignitat.

I encara que vivim així, encara que puguem aguantar anys, centenars d’anys, o milers, això està matant el nostre esperit.

Està matant la nostra cura per l’excel·lència, estan matant les nostres ganes d’esforçar-nos i de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

Hem de plantar batalla.

Hem de passar de defendre les nostres posicions estàtiques a iniciar una ofensiva per recuperar el que és nostre: la nostra Llibertat.

Només si recuperem la nostra llibertat podrem mirar amb orgull el futur, i dir amb el cap ben alt que ens hem alçat envers les dificultats i que les hem superades.

La nostra Independència és inevitable. Però hem de conquerir l’espai perdut per a recuperar la confiança en nosaltres mateixos i evitar el declivi moral de la nostra societat i del nostre tarannà.

Els punts per a aconseguir aquest alçament per mi són:

1. Aconseguir mitjans audiovisuals, premsa, clarament independentista i obertament catalanocèntrica. Ja que la premsa a Catalunya bloqueja tota la informació que ens donaria energia i ens faria sentir orgullosos, com quan un diari als Estats Units parla de la Independència de Catalunya, com quan un Català del Nord, a Perpinyà, bat un rècord mundial per a tota Catalunya, quan dos empresaris Catalans es neguen a pagar impostos a espanya… i també per denunciar situacions delictives o presuntament delictives que la premsa comprada a Catalunya no denuncia i que sí que denuncia la premsa d’altres països: per exemple, denúncies al psc per malversació de fons públics, que a Brasil estan acusant a rosell, l’espanyolista president de Barça, de corrupció (article a the economist) o el tema de la revenda d’entrades de via gogo a 2.500 € quan no n’hi havia i amb el problema que sembla ser que aquesta empresa seria, si més no en part de rosell.

També poder parlar obertament i explicar les avantatges de la Independència i acabar amb mentides i falsos mites.

Per tant, el punt número 1 es correspon amb:

Crear una televisió independentista, i transparent per Internet.

Que digui les coses com són.

Incrementar el número de ràdios catalanocèntriques i podcasts.

Jo vaig intentar arrencar una televisió per Internet, independentista, però obstacles econòmics no em van permetre poder culminar el projecte.

Però puc ajudar qualsevol que vulgui seguir amb la tasca o posar-m’hi al capdavant si hi inverteixen.

Mantenint-nos escanyats permanentment els governs espanyols han aconseguit que no ens puguem articular eficaçment. Aquesta estratègia s’ha vist reforçada per la col·locació sistemàtica als llocs clau, i en les posicions de grans salaris i grans capacitats, a virreis afins a ells. D’aquesta manera es garantien que res no canviés mentre el Poble Català creia que es podia avançar.

Fem els nostres mitjans i trenquem el monopoli de mitjans controlat per espanya.

2. Aconseguir uns acords de mínims

És clar que les esquerres consideren diabòlic que el govern no pagui una pensió a qualsevol que no tingui feina, encara que no vulgui treballar, i encara que sigui la persona immigrant número dos milions que arriba a Catalunya sense documents en aquella setmana. (posició que em rebenta i que condueix a la nostra destrucció en la meva opinió)

I està clar que les dretes volen retallar totes les despeses possibles.

Jo sóc liberal (libertarianist en anglès) i crec que cadascú ha de tirar endavant per si mateix i responsabilitzar-se de la seva vida, com fan els nordamericans i si fos per mi pagaríem molt pocs impostos.

Potser el millor model és al mig, potser fins i tot creem un model Català que admirin a tot el món, però deixem estar tot això. Aquestes coses es definiran a les urnes quan siguem independents.

Acordem uns mínims: declaració unilateral d’Independència, perntinença a la unió europa, amistat amb EEUU i Israel.

Que tots sabem per a que lluitem.

Posar la ideologia davant la Independència no té sentit, perquè tant si són d’esquerres com de dretes no podran legislar res sense Independència.

3. Programa i previsibilitat

Per a guanyar-nos la confiança de les persones d’origen espanyol, o amb pares d’origen espanyol, i acabar amb falses pors que els imposen des dels mitjans nacionalistes espanyols hem de ser molt clars amb el que comporta la Independència i dir les coses pel seu nom.

A la puta i la ramoneta ja hi jugaran els mas, pujols i duran.

Nosaltres els hem de dir el que hi ha, i que tinguin tranquil·litat al respecte.

Sobre aquest particular, definir la:

Oficialitat del Català

Tothom ha de saber que el Català serà la única llengua oficial a Catalunya, perquè aquesta és la llengua pròpia de Catalunya, la que va néixer aquí i la que  morirà si desapareix de Catalunya. El castellà el parlen 400 milions de persones al món i no té problemes de salut.

Deixar molt clar que aspirem a que el Català sigui la única llengua oficial al país, ara bé, deixar molt clar també que tots els funcionaris tindran la obligació de conèixer el Català, el castellà, l’anglès, i el francès i d’atendre en aquestes llengües qualsevol persona que s’hi dirigeixi.

Anem a crear un país de primera, i necessitem funcionaris formats, que puguin atendre bé als turistes, estrangers, i persones de parla castellana que resideixin a Catalunya, sobretot en el període de transició dels primers anys d’Independència.

I deixar clar que a l’escola, s’hi ensenyarà Català, castellà, anglès, francès i es podrà triar aprendre xinès i indú.

I deixar clar que no es permetrà cap actitud hostil envers nens per parlar castellà. (jo no he conegut mai cap cas i sé que els mestres de les nostres escoles tampoc ho permetrien, però es tracta de donar garanties a les persones que més mites han escoltat i més falses pors tenen).

Que quedi clar que cap persona de parla castellana serà apartada per l’Estat Català, i que tots els funcionaris tindran la obligació d’ajudar els castellanoparlants que no dominin el Català, si bé la única llengua oficial serà el Català i la documentació oficial, impresos, etc… estaran en la nostra llengua.

4. Representació política

Els Catalans han de votar massivament Independència.

Els partits amb representació amb els que jo simpatitzo són SI – Solidaritat Catalana, i Democràcia Catalana – el Partit de Laporta.

Potser apareixeran noves forces. Sigui com sigui, les properes eleccions s’ha de votar en clau d’Independència.

Tenir una important representació de Parlamentaris Independendentistes pro-secessió és indispensable per a aconseguir el respecte internacional

5. Deixar d’esbudellar-nos

He conegut molts independentistes que es passen el dia rajant d’altres independentistes.

Aquesta energia l’hem de dedicar a la ofensiva, no a posar-nos a parir entre nosaltres.

Deixeu la mentalitat de ser a la trinxera resistint i maleint i passem a construir.

Treballeu per la cultura, munteu empreses, feu voluntariat ensenyant el que sabeu a gent per a que es pugui guanyar la vida, creeu quelcom per Internet que sigui admirat al món… però deixeu de cagar-vos en els vostres germans.

Que sí, que no són perfectes, però tampoc són el dimoni. Tenim un estat opressor que no ens deixa parlar en Català a Europa. Deixeu de donar-vos pel sac i concentreu-vos a construir. A fer junts un país collonut. I a plantar cara de manera conjunta per la nostra llibertat.

 

Què us sembla? Creieu que val la pena llevar-se ben d’hora per això?. :)

Problemes Amazon cloud

divendres, desembre 30th, 2011

El servidor s’està quedant “penjat”, “fregit”, “clavat”, palplantat, corprès, esmaperdut, byteferit (adaptació lliure de lletraferit) molt sovint.

És cosa d’Amazon i estic investigant com solucionar-ho.

Encara que m’heu preguntat si surt a compte emprar Amazon amb els problemes que estic experimentant, crec que haig de dominar-lo, coneixent els punts bons i els punts negatius per a poder tenir clar, i poder aconsellar-vos, si serveix per als projectes emprenedors del nostre país.

Actualització 02 de Gener de 2012: he obert un ticket amb Amazon, i he vist algunes webs en que reporten el mateix problema. Estic investigant si això succeeix en condicions en que la CPU està al 100%.

SI donant canya a la corrupció

divendres, desembre 23rd, 2011

Solidaritat està fent molt bona feina.

Us deixo aquí dos vídeos en que per tv3 informen de la denúncia que ha posat SI contra els sobresous de la diputació, les anomenades “motxilles”, i l’altre d’Alfons Lòpez Tena denunciant al Parlament les pràctiques mafioses que duu a terme la mesa parlamentària i posant de manifestant el desastre que ha provocat cyu amb la llei omnibus.

 

 

La mala passada

dissabte, octubre 29th, 2011

No anava a escriure sobre el que m’ha passat però crec que és prou greu com per a que altres de vosaltres en prengueu nota i aneu amb compte.

Portava uns dos anys treballant per a una multinacional. Havia passat de desenvolupar core del negoci a portar els meus propis projectes.

Estava molt mal dirigida, caps intermedis incompetents, que ens feien treballar malament i maltractaments sistemàtics (fer-te treballar caps de setmana sense pagar les hores ni tan sols donar-te un dia a canvi, acomiadaments d’amics, externalització forçada d’altres) així l’ambient s’havia degradat molt.

Llavors va aparèixer una empresa en escena que em prometé un càrrec des d’on podria marcar la diferència, i ajudar-los, i en un futur proper passar a ser el CTO (Director d’Informàtca) i un dels fundadors em va prometre que ho passaríem molt bé. Cobrava una mica més, però vam pactar una revisió al cap de sis mesos.

Vaig fer una prova tècnica de dues hores, que vaig passar satisfactòriament, vàries entrevistes, vaig signar el precontracte i cap a dins.

Però les coses no van anar com havien promès.

Al cap de res em vaig adonar que no em deixaven treballar. La funció de cap per a la que m’havien contractat no me la deixaven exercir. Em van dir que no portés l’equip, es van carregar les reunions d’scrum que havia implantat i em van posar a programar.

Entre tant el CTO s’havia mostrat com una persona extremadament insegura i tímida a qui costava raonar sobre els problemes tècnics, aparentment tenia por que es demostrés que no sabia una cosa, així que acostumava a tallar-me amb exabruptes i a menystenir la meva experiència (molt més gran que la seva).

També emprava paraules poc habituals en el nostre entorn, i que tenen certament definicions diverses (com fes-me un diccionari o un dao), per a dir que fes una tasca, sense més explicació, i si li preguntava per desambigüar amb la mirada em deia: no ens saps.

A més tenia el costum d’arribar a les 10 o 11 del matí, jo arribava a les 08-08:30, i em demanava coses a les 19:00, 20:00 o 21:00.

Una mala experiència realment.

Vaig mirar de parlar amb ell vàries vegades, reconeixia algunes coses, però tot seguia igual.

Llavors els dos fundadors i ell em van cridar a una reunió on em van acomiadar.

El resum de la reunió és que estaven súper-contents amb la meva actitud, que era el que més treballava de l’empresa, però que havien pensat que ara no necessitaven un cap tècnic si no simples programadors, i que pensaven que jo no era un programador prou ràpid. Segons la seva experiència (amb 26 anys i cap feina anterior no gaire) havia de conèixer tot el codi i mecànica de tots els seus processos des del primer dia, sense ni un comentari al codi i sense res documentat.

També em van dir que havien pensat que no estaria satisfet amb aquest canvi no negociat i que per a que marxés al cap de sis mesos preferien fer-me fora ara.

Deixant de banda el fet que els havia ajudat a solucionar problemes molt greus de les bases de dades, i altres com la implantació d’SSL seguint les noves directrius de Facebook que havien ignorat (en cas contrari haguessin quedat sense poder servir planes a un percentatge important dels usuaris) en cap moment es van asseure amb mi per a parlar o redefinir el meu rol, simplement em van acomiadar.

Haig de dir que aquesta startup de Barcelona ha rebut fa poc una injecció de capital de Nauta Capital, així que de sobte es troben amb molts diners per a capricis, i molt poca experiència.

Sempre que una startup m’havia fet una oferta havia preguntat sobre la seva capitalització i havia valorat la possibilitat que poguessin tancar, el que mai havia valorat era la possibilitat que fossin tan inexperts i que valoressin tan poc les persones per a comportar-se així, i amb altres actuacions que he vist després.

Abans que jo entrés en aquella empresa, s’havia incorporat un desenvolupador, que després d’estar un dia els va dir que no tornaria més.

El fet que m’hagin fet fora d’aquesta manera, i en període de prova, m’ha generat grans problemes i tensions de tresoreria i ara m’haig d’afanyar a trobar una feina perquè els bancs no entenen que la gent fa injustícies.

La meva advocada m’ha comentat que ha vist algunes maniobres d’aquestes, ja que amb a crisi, alguns empresaris creuen que poden fer el que vulguin.

Jo mai m’he quedat en una feina si no es portaven bé o no em deixaven aportar, però aquest article és una advertència per a que no us refieu de les Startup.

Al cap i a la fi una persona de 26 anys, que no ha treballat mai, és una persona que té una manca d’experiència i de visibilitat que no podrà cobrir mai. Si aquests caps no valoren les persones, les consideren instruments, si ignoren el valor del talent i tenen diners per a contractar capriciosament gent amb talent i bons salaris, ja tenim tots els ingredients per al desastre.

El més trist és que abans de fitxar per aquesta empresa, vaig fer els deures, i vaig analitzar la informació que hi havia disponible. Malauradament porten poc temps de vida i en no tenir diners no l’havien començat a cagar com ara.

Un dels fundadors semblava força malcarat, per la foto del linkedin, però no es va mostrar així fins que ja vaig ser dins, i va demostrar que una persona a qui no han ensenyat a tenir educació és terríblement tòxic.

No vaig poder veure fins que era dins que la gent estava sempre en silenci, temorosa de rebre una esbroncada.

Vigileu amb les startup Catalanes i espanyoles. No tenen la cultura ni la seriositat de les americanes.

Innovació en cafè

dissabte, juliol 23rd, 2011

Que se segueixi innovant en quelcom que porta tants anys circulant pel planeta és quelcom que em sorprèn i que em resulta esperançador a l’hora.

 

Avui m’he decidit a tastar aquest producte, que bàsicament és cafè amb llet enllaunat i ben fresquet.

Un concepte similar al popular té fred però en llauna.

He demanat al bar i m’han explicat que el propietari de la cadena illy era un senyor de més de vuitanta anys que es llevava a les 7 del matí i es passava el dia fent Recercar i Investigació sobre el cafè, i ho va fer fins l’any passat, en que va traspassar.

illy és una multinacional amb presència a més de 70 països.

A la fotografia hi ha el “laite macchiato”, que és un cafè amb llet curt de cafè, dolç, i el “caffè”, que és simplement cafè lleugerament ensucrat.

I realment aquesta innovació comporta beneficis, ja que el cafè en llet ensucrat costa al bar 1,25 €, i el cafè enllaunat costa el mateix, així doncs aquest producte entrega un benefici enorme (el cost de produir una tassa de cafè és baratíssim).

Si es pot innovar en coses com el cafè, amb tant bons resultats. essent un producte que porta tants anys inalterable, veiem clar que el camí és la innovació.

I per a no oblidar-nos dels innovadors del nostre país, deixo una fotografia de les llaunes de Desperta Ferro de la xecna, cola amb guarannà, suc multivitaminat, té fred, i beguda energètica/accelerant.

 

 

Conte: El guru de la terra

dilluns, juny 27th, 2011

El guru de la terra

 

Vaig conèixer el guru català un sufocant dissabte d’estiu, després de Sant Joan.

Jo pujava per la muntanya amb el meu cotxe atrotinat i me’l vaig trobar.

No acostumo a fixar-me en la gent que fa muntanyisme, però aquell home era diferent.

Romania assegut mirant l’infinit.

Això va captivar la meva atenció durant uns segons abans de perdre els meu focus en la següent corba i en d’altres pensaments que menaven per la meva atenció.

 

Vaig continuar el reguitzell de línies tortes fins la meva destinació i vaig gaudir d’una magnífica tarda en que no vaig pensar més en aquell personatge d’amples espatlles que seia damunt els rocs.

Al capvespre vaig fer el meu periple en sentit invers, cap a Barcelona, capital del meu país.

Llavors aquell home va tornar als meus pensaments instants abans d’esglaiar-me en veure que aquella figura encara era allí, en la mateixa posició que me’l vaig trobar.

Em vaig preocupar. Havien passat incomptables hores de sol agressiu i insolent.

No m’ho vaig pensar i vaig aturar el cotxe en un revolt proper, i vaig sortir amb una ampolla d’aigua dels Pirineus, de les que s’etiqueten en la llengua dels pares dels meus iàius.

 

  • Us trobeu bé?- vaig atansar-m’hi.
  • Sí, molt bé- va respondre tranquil i amable -perquè m’hauria de trobar malament?- va contestar.
  • Bé, us he vist quan he passat fa vàries hores, i he pensat que igual havíeu patit una insolació.
  • El sol és el meu amic- va dir per a la meva sorpresa, i veient que els meus ulls s’obrien com taronges i la meva boca separava els llavis en sorpresa, va fer un gran somrís i fa afegir – sobretot si portes crema solar factor 50.

Vaig riure davant el gran pesa de la lògica d’aquell personatge a mig camí entre hippie, conèixedor i fort treballador pagès i savi indi, i sobretot per la senzilla manera en que me la exposava, com sis fos el més obvi del món.

  • Disculpa, pensava que igual tenies problemes- vaig dir.
  • No, no en tinc. Estic reflexionant- va somriure.

Una mica de pasta de moniato, per aquesta estranya conversa, però encuriosit vaig dubtar si interpel·lar-lo sobre allò sobre el que reflexionava.

Mentre provava de decidir-me el seu braç es va estendre cap a mi i em va dir:

  • Vols una cervesa?- i increïblement m’oferia una cervesa fresqueta que havia tret d’una nevera portàtil que no havia vist.

Collons, aquest home és el puto McGuiver vaig pensar. Un professional.

I sense saber ben bé perquè vaig acceptar-la i vaig asseurem al roc al seu costat.

  • Pensava sobre la vida i el temps que tenim. Tu si poguessis canviar una sola cosa, fer quelcom positiu a la teva vida, què faries?
  • Mmmmm…. difícil- vaig dir -mentre feia un glop d’aquella moritz Barcelona – probablement fer que ningú passés gana.
  • Això està bé- va dir, i es va quedar en silenci mirant l’horitzó, com si pensés en les seves coses.
  • No creus que és el millor que es pot demanar?- vaig preguntar-li.
  • No.

Aquell home era sincer de veritat. Sense arrogància, però es notava que deia el que pensava sense preocupar-li que les persones poguessin veure ferit el seu sobredimensionat ego.

  • I perquè?- vaig dir-li.
  • Doncs perquè molts humans no són bones persones, així que si acabessis amb la fam, s’encarregarien de fer guerres, i la gent tornaria a passar fam i misèria.

La seva lògica em va esclafar altre cop.

  • Llavors, tu que faries si tinguessis un desig?.
  • Faria que Catalunya fos independent- va dir amb tota la tranquil·litat del món.

 

Alló sí que no m’ho esperava. Enmig de la muntanya amb un desconegut que duu hores torrant-se al sol i que treu cerveses de sota les pedres i em respon que el seu desig si pogués fer-lo realitat seria que Catalunya esdevingués un estat sobirà.

Impressionant!.

 

  • Com és que demanaries això? No creus que seria millor ser ric per a poder ajudar el món?.
  • Amb diners podria ajudar molta gent, però només mentre en tingués, i ben aviat s’acabarien. I molta gent corrupte podria beneficiar-se de les meves bones intencions.- va dir i jo sabia que tenia raó.

 

Va esperar si responia i va continuar:

  • Si Catalunya esdevé un estat sobirà, la seva gent serà lliure immediatament. El món serà un lloc millor per a viure, i des del nostre país podrem ajudar molta gent que ho necessita. Però si seguim aquesta espiral en aquest raó del planeta només hi haurà decadència i el món se’n ressentirà, perquè cada poble té les seves característiques identitàries, i el tarannà del nostre és únic: els Catalans estimem la llibertat per a tots iguals, no la volem només per a nosaltres, tenim un elevat concepte de la Justícia, com un bé universal i treballem amb encert per a millorar el món. No només per a guanyar diners, realment volem fer del món un lloc millor. I si no ens alliberem del jou espanyol i francès que ens sotmet, el món es perdrà totes les coses bones que podem aportar i Catalunya continuarà en decadència. Una llàstima per a tota la família humana. Fer de Catalunya un país lliure és al que he decidit consagrar els esforços de la meva vida.

Vaig quedar-me embadalit davant d’aquestes reflexions.

Enteneu-me, sóc independentista, com qualsevol persona intel·ligent a Catalunya. Però mai havia reflexionat seriosament sobre les coses que perdíem no essent independents.

 

Mentre restava estorat, corprès per les seves paraules que recorrien a tota velocitat tots els circuits de la meva ment, es va aixecar, va encaixar-me la mà, i va marxar muntanya avall.

  • Adéu- em va dir – haig de marxar, es fa tard, ha estat un plaer.

I jo que seguia amb la boca oberta i veient que feia núvol només vaig poder dir:

  • Marxes a refugiar-te en una cova?
  • No, i ara, marxo que comença el partit del Barça- alhora que vaig veure que treia de la butxaca unes claus de cotxe, i que una mica més avall un bmw encenia els seus llums.

Va pujar i va marxar mentre jo em quedava palplantat observant en perspectiva tot el que havia passat.

No m’havia refet que va passar per davant amb el seu cotxe, matrícula CAT, i em va deixar una tarja de la seva empresa tot dient-me:

  • Si mai vols treballar per a que aquest somni esdevingui realitat, truca’m. El país necessita tota la bona voluntat que hi puguem sumar. El bé ha de capgirar la situació de decadència en que ens trobem i ajudar el món des de la nostra visió única, la Catalana.

 

I amb aquelles darreres paraules va marxar.

 

Ni els monjo que venguera el seu ferrari, ni les històries de qui s’ha endut el meu formatge, havien tingut tant cap mena de sentit, ni m’havien esquinçat tants tòpics, com les reflexions que em va fer aquest compatriota en una hora.

Des d’aquell dia miro conscientment de fer de Catalunya i del món un lloc millor per a tots els que hi viuen i els que vindran.

 

Un conte de Carles Mateo

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qn