Archive for the ‘Cultura Catalana’ Category

Foto: Independència. Mai ens faran callar

Dimarts, febrer 7th, 2012

Ens poden multar, ens poden posar multes polítiques i sostmetre’ns a una persecució política i nacional/genètica, com feien els nazis amb els jueus.

Però com ja van fer els Catalans davant la obligació de felip v de posar un quadre seu a tots els organismes, els Catalans troben la manera de burlar les prohibicions feixistes, d’una manera divertida, creativa i pacífica.

Enllaç curt d’aquest article: http://wp.me/pzeab-1XZ

Vista a: Catalunya t’estimo (Facebook)

La meva opinió sobre el casino de Newt Gingrich

dissabte, febrer 4th, 2012

Mireu, sóc Català.

Estic orgullós de guanyar-me el pa amb el meu esforç, i aplico la intel·ligència, el seny, per a millor el món on som.

Estic orgullós de que el Barça de Laporta lluís UNICEF a la samarreta, i m’horroritza que rossell hagi tacat la samarreta amb el nom d’una dictadura com és qatar.

Som Catalans.

Ens volem sentir orgullosos del que fem, del nostre país.

I el casino del sr. Newst Gingrich, per molt que hagi de suposar molts llocs de feina, també suposarà molta misèria per a molta gent.

Em refereixo a les dones que faran de prostitutes a dins. Em refereixo als babaus que ho perdran tot dins el casino.

Comprenc que hi ha gent desesperada per tenir una feina, però aquesta no és la manera.

Si una persona necessita diners mai no li recomanaria la solució fàcil que l’enfonsarà: que vengui drogues.

Li recomanaria que estudiï i se sacrifiqui. Cal estar cinc anys treballant a un bar per pocs diners mentre es treu una carrera (amb futur)?. Doncs fes-ho. És el que et permetrà ser una persona de profit i tenir sempre present el que t’ha costat aconseguir-ho.

Tots heu sentit la frase “el que passa a les Vegas es queda a les Vegas” i sabeu que als deserts annexes hi ha molts cadàvers de gent que feia trampes i probablement persones innocents assassinades per les màfies d’allà.

Jo no vull que Catalunya sigui un país més. M’agradaria que Catalunya fos un país únic al món, d’acord amb la nostra personalitat.

Que quan al món es parlés de Catalunya hom tingués clar que som: uns pencaires, els del seny i la rauxa, honestos.

Un estel per a la humanitat, una guia, un exemple d’amor per la Llibertat i de Valentia, com vam ser en la heroica resistència el 1714, o durant la guerra civil espanyola quan tots els feixistes del món ens bombardejaven i provaven les màquines de matar i l’estratègia de crear el terror entre la població civil, que emprarien a la segona guerra mundial.

El camí fàcil sempre té un car peatge. Us proposo un model de país en que siguem rics fent el bé, igual que el Barça guanyava totes les copes jugant bonic i amb un joc esportiu, sense marranades.

Aquesta és la Catalunya que vull. I per això la vull Independent. I per això dic NO al casino!.

És el mateix motiu pel que he rebutjat treballar per a companyies d’apostes i de casinos per Internet tot i que m’oferien un 150% del meu sou. No vull col·laborar a fer un món pitjor.

Recomano la lectura dels articles:

ara plana 19 – Piti Espanyol – Opinió

ara plana 19 – Núria FerragutCasas – La fitxa d’or de Newt Gingrich

 

Adéu Sílvia Martínez

dimecres, febrer 1st, 2012

M’acabo d’assabentar a través de l’Enric Canela i de vilaweb de la mort de la Sílvia.

La Sílvia era una amiga i una activista de la llibertat, blocaire, estimava molt Catalunya, era independentista, a més de filòsofa i artista.

Descansa en Pau amiga.

El seu twitter: https://twitter.com/#!/silviamartinez

Imatge: Què és Davos?

dimecres, gener 25th, 2012

Dilluns vaig quedar corprès per la ignorància, demagògia i la violenta insistència a tenir raó a qualsevol preu bo i posant de manifest que no sabia de que parlava de gemma calvet, al programa de RAC1 de Jordi Basté.

Fins i tot li vaig enviar un Tweet a en Basté unes hores més tard, expressant-li com em sentia respecte d’aquesta tertuliana.

Em sembla gravíssim, com diria el clon del núñez del Crackòvia, que una persona que explícitament diu que no coneix d’un tema vulgui imposar la seva opinió en cada tertúlia.

És d’una inconsciència criminal, tenint en compte els efectes que provoquen aquestes opinions sense fonament, dogmàtiques i basades en premisses errònies, poca informació i directament en mentides.

Com una de les coses que en Xavier Sala i Martin li va dir a la calvet és que a Davos no es prenien decisions, com deia ella, m’ha semblat pertinent penjar aquesta imatge que ha pujat el catedràtic al Twitter amb la seva frase: “Davos, el lloc on diferents cultures es troben”.

L’adreça original és: https://twitter.com/#!/XSalaimartin/status/162180147145998337/photo/1

Actualitzo, penjo la foto que ha afegit avui 2012-01-29 Xavier Sala i Martin des de Davos:

https://twitter.com/#!/XSalaimartin/status/163719844909424641/photo/1

Vídeo: Josep Carreras magnífic a l’Agora 12/01/2012

Dimarts, gener 24th, 2012

En dos minuts li dóna una lliçó a tants botiflers que s’omplen la boca cada dia i després actuen amb covardia.

 

Aviam, escolti’m, els Catalans som una gent extraordinària… però tenim un defecte, som del rajolí prim. El roc a la faixa, el peix al cove.

De tant en quant un ha d’expressar el que sent, de tant en quant, encara que això et comporti algun tipus de problema… un ha de treure els sentiments que porta dins.

Tot i afegir que canta amb un tros de senyera a la butxaca per passió pel seu país.

En teoria l’entrevista sencera es pot veure a TV3 en aquesta adreça, però ara mateix no funciona ni l’enllaç antic:

http://www.tv3.cat/videos/3896310/JOSEP-CARRERAS-ESTIC-TIP-DEL-TARANNA-DEL-CATALA-DE-RAJOLI-PRIM-DEL-ROC-A-LA-FAIXA-I-DEL-PEIX-AL-COVE

Ni amb el nou format de tv3 tampoc no funciona:

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3896310

El govern dels fracassats

divendres, novembre 25th, 2011

Diu cyu que reatallarà uns 40 milions d’euros a tv3.
Mònica Terribas, a qui conec personalment i em sembla que té molt mal caràcter encara que crec que és una molt bona professional, ja ha replicat al respecte que això fa perillar el seu model de qualitat.
I mentre els uns i altres parlen a les ràdios sobre si és un encert retallar la televisió nacional de Catalunya quan es tanquen quiròfans, o sobre si hi ha càrrecs que cobren molt i no fan res, vull dir una cosa que és obvia però sobre el que no s’està essent conscient:
espanya ens costa cada dia 60 milions d’euros.

Faran mal a tv3, i per tant a la cultura Catalana per menys d’un dia d’espoli fiscal.
Encara vaig més enllà: la gent es mor esperant una operació per culpa d’espanya i per culpa de mas, i duran.
Membres de la meva família amb problemes amb risc estan esperant una prova i la seguretat social els dóna hora per a d’aquí a un any.
I jo només puc pensar en com han absolt al pare d’artur mas de les acusacions de frau fiscal (170 milions d’euros), i de com se’n va sortir pujol del cas banca Catalana, i sabeu què em ve al cap?.
Si no estarem davant uns miserables que es vénen Catalunya a canvi d’impunitat.
Llavors, tornant al nostre tema:
TV3 no es pot tocar.
TV3 és l’engranatge per a que moltes coses funcionin: escoles de teatre, indústria audiovisual Catalana, estudis de doblatge, cinema en Català, esports en Català…
Sense la qualitat de tv3 mai hauríem conegut Bola de Drac, ni l’Arare, ni el Capità Harlock, en Shin Chan… ni tantes i tantes sèries, magnífiques, i perfectament doblades a la nostra llengua.
I si ara que tothom té televisions en alta definició volen desactivar el canal HD per a estalviar 3 mísers milions d’euros, quan espanya ens en fot 60 al dia, 2,5 milions en una hora, i no tenen els pebrots de plantar cara a aquest espoli, que s’apartin i deixin passar a la gent valenta. I vull dir, que deixin de canviar la llei constantment com faria una dictadura bananera per a impedir que Solidaritat i altres partits valents tinguin representació, visibilitat als mitjans, als espais electorals, etc…
A més rajoy ha dit que no pagarà els 1.540 milions d’euros que deu a Catalunya del fons de competitivitat i on són les queixes de l’espanyolista duran?.
Jo he treballat amb moltes multinacionals, i aquests mediocres de cyu no enganyen ningú: cyu no pot decidir quants o quins canals es tanquen. Per a això hi ha una directora, i si no la respecten, llavors el ministre de cyu de torn ha de dimitir per intrusió en la magnífica gestió de Mònica Terribas.
Que a tv3 hi ha gent que cobra molt i fa poc, antigues glòries?. Sí, i tant!. Com a qualsevol multinacional.
I correspon a Terribas decidir si els ha d’acomiadar (els acomiadaments no són pas barats) o mirar d’aprofitar-los i mirar de motivar-los i engrescar-los per a que tornin a aportar.
Li correspon a ella, i només a ella, i m’apostaria que ella ha fet molt més per a que TV3 sigui rentable que cyu per a acabar amb els endollats de les diputacions.
Obriu els ulls Catalans, ens trobem davant moments històrics.
Les forces del mal ens volen enfonsar en l’autonomisme i anar-nos fent desaparèixer poc a poc. Amb política a la italiana, televisions manipulades (espais electorals), fent-nos retrocedir centímetre a centímetre.
I ara us deixo les paraules de Lòpez Tena que defensa el tancament de caixes que dispara veritats des de Solidaritat per la Independència.

Sobre els mitjans governamentals:

Entrevista a TV3 sobre el 20n:

Entrevista completa molt interessant:
http://olottv.xiptv.cat/video/61916/alfons-lopez-tena,-diputat-i-portaveu-de-solidaritat-catalana.?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

Anem curts d’herois

diumenge, agost 28th, 2011

Ahir va traspassar el molt Honorable Doctor Barrera.

Vull expressar el meu més sentit pesam per la mort d’aquest Heroi.

A Catalunya anem curts d’herois.

N’hi ha, però estan rodejats d’un gran número de miserables.

Nacionals i d’importació.

Un home que als 17 anys es va allistar voluntari per a defensar Catalunya. Republicà convençut.

L’últim acte en que el vaig veure va ser en la manifestació del 9 de Juny, (commemoració de la del 10-J de 2010), en que cyu va fer que hagués de fer el seu parlament sobre un camió per la prohibició de muntar uns escenaris.

Un heroi ens deixa, però ens ha inspirat a tots. Tenim presa, molta presa, perquè hi ha molta gent gran que es mereix veure la Independència i saber que els seus fills i néts viuran en Democràcia, i Llibertat.

Humor: El mou petit quan brama…

divendres, agost 19th, 2011

El mou petit quan juguen…. brama brama brama !
El mou petit quan brama… brama amb el dit,
amb el dit dit dit… amb el dit dit dit… amb traïdoria i amb el dit.

pepe petit quan juguen… pega pega pega!
El pepe petit quan pega, pega amb el peu,
amb el peu peu peu… amb el genoll genoll genoll… amb el colze colze colze… així pega pepe-fight.

marcelo petit quan juga… pega pega pega!
marcelo petit quan salta, pega una de kick,
kickboxing xing xing… karate te te… a la panxa o lligaments.

Karate te te, kick boxing xing xing,
amb el colze colze colze,
amb el genoll genoll genoll,
amb el peu peu peu,
amb el dit dit dit,
així perd l’equip petit.

Cançó: En Joan petit quan balla (cançó popular Catalana)

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1RR

9 de Juliol – manifestació independentista

dilluns, juliol 11th, 2011

Començo el meu matí comprant el diari, l’Ara, em fa molta gràcia un acudti que explica que un Català és a un vaixell amb la Scarlett Johanson quan el vaixell naufraga i van a parar tots dos a una illa deserta.

Aquella situació fa que intimin i tinguin relacions. Llavors l’home li demana a la Scarleth que es vesteixi amb roba d’home.

Ella cretient que es tracta d’una fantasia hi accedeix i llavors l’home arrenca – home Pep! No et creuràs amb qui vaig fer-ho l’altre dia.

Aquest acudit fou fet servir per a il·lustrar la reacció del pp amb el pacte amb cyu.

Continuo el meu dia i dino amb un amic que té la desgràcia de tenir un cap mentider i inútil.

A l’hora del cafè coincideixo amb un federalista i parlem una mica. – Perquè dius que el psc són botiflers? perquè no pensen com tu- sentencia. El deixo acabar i li contesto -no, un botifler és algú que essent fill de Catalunya vota contra que puguem expressar-nos en Català a Europa. És algú que treballa contra Catalunya i els Catalans.

L’home queda tocat i sense gaire esma afegeix -però potser creu que fa més bé a la majoria recolzant el castellà.

– Aquesta és la diferència, ells sempre intenten trepitjar-nos mentre que nosaltres no els volem pas cap mal – i continuo – mira, no trobaràs ni un sol Català que pretengui que a madrid s’hi parli Català i no s’hi parli castellà, o que s’oposi a la oficialitat del castellà a Europa.

– És que seria una estupidesa- contesta

– Sí, però resulta que la majoria d’espanyols sí que volen que a Catalunya s’hi parli castellà i no s’hi parli Català. Llavors el nacionalisme espanyol sempre vol destruir-nos mentre que per part nostra no volem pas perjudicar-los.

Admet el meu raonament i em confesa que a ell li agradaria que ens federèssim, però admet també el que li dic que per a federar-se cal tenir algú amb qui poder federar-se i aquest no és el cas d’espanya, que no ens vol pas tractar d’iguals si no tenir-nos subjugats.

Em comenta que creu que els polítics d’aquí també són inútils i robaran més si som independents i hi ha més diners.

Jo li argumento que ja mirarem per a detenir-los, però que en tot cas 20.000 milions d’euros extres ens vindran molt bé, i en tot cas, en lloc de TGV a Toledo amb nou passatgers al dia, tindrem el TGV Catalunya-Europa, el corredor mediterrani o trens de rodalies decents.

Em dóna la raó i afegeix – o aeroports fantasmes com els de villa-real.

I el més important és que podrem decidir: si volem ser hub intercontinental, doncs ho poderm ser, podrem ampliar el port, que tant ho necessita, etc…

I no ens insultaran cada dia…

Ens acomiadem coordialment car jo enfilo cap a la manifestació.

He quedat amb una amiga que també ve de fora de Barcelona. Aparco sense problemes, doncs molta gent és fora de vacances i hi ha lloc per a aparcar a cor que vols.

Agafo la meva Estelada, amb el seu magnífic pal, m’ha acompanyat a unes quantes manifestacions, i em dirigeixo cap al punt intermedi de trobada.

Un motorista en una scotter circulant massa ràpid mou violentament el coll, el gira i avança a tota velocitat sense mirar endavant; es juga la vida per a cridar-me:

– subnormal

En aquells moments recordo que aquest és un altre motiu per a la Independència i que cada any, quan em veuen amb una Estelada o  una Senyera, sempre hi ha espanyolistes en cotxe que en passar m’insulten violentament. Homes o dones. En això són iguals.

Continuo caminant i a una terrassa uns nois assentats, amb accent estranger em diuen – Visca Catalunya- els somric i afegeixo -Freedom for Catalonia!- i aixequen els braços en senyal de suport. M’aturo uns instants i els pregunto d’on són, i em contesten en anglès que d’Austràlia. Els dic Thank you amb un darrer somrís i em diuen amb el seu accent anglès -Endavant- guanyant-se la meva simpatia.

Em trobo amb la meva amiga i caminant, ens sorprén agradablement un vigilant de seguretat que s’aparta un moment i ens dedica unes paraules eufòriques:

– Visca Catalunya! Visca la meva gent! aquest és el meu el meu poble!!!! Ja fa un any!

Vam adelantar un grup de francesos joves, i un li va demanar a l’altre quina era la nostra bandera (la Estelada) i li va dir espagne, al que vaig dir Catalonia, i tots van fer veus d’aprobació “ah! Catalonia”.

Als semàfors m’aturava, perquè un Català que es manifesta, encara ha de donar exemple, i el fet de dur un estandard imposava respecte perquè la gent no passava en vermell com acostumen. Quan el semàfor prenia el color verd, i jo avançava, tots em seguien. Era graciós de veure i viure.

A la Plaça Catalunya una nena petita que no va la manifestació li diu a la seva mare amb la seva veueta – Independència- i em creuo amb un noi que em diu en Euskera -Independentzia Socialismoa!- No em dóna temps a explicar-li que no sóc pas socialista, si no liberal (libertarianist en angès).

La plaça Urquinaona és plena tot i que ja fa més de mitja hora que han arrencat i són tres quarts de set.

Allà hi havia membres del servei d’ordre dels organitzadors.

Un noi Català explicava a uns estrangers el motiu de la manifestació.

– It’s a celebration?- preguntaven.

– No, it’s not a celebration- contestava el noi.

Era lògic que ho pensessin puix que tothom reia i l’ambient és festiu i amable.

No fa progre dir-ho però és cert, durant tota la manifestació vaig vigilar que no em furtessin la cartera. Habitualment els marroquins s’introdueixen a les manifestacions per a robar discretament.



Una bona col·lecció de samarretes:

Missatges plens de sabiesa:

Les Estelades foren les grans guanyadores de l’esdeveniment.

 

 

Dos grups de falcons femenins van amenitzar la jornada amb les seves figures humanes i fent pilars.

I els símbols Catalans arreu:

Bones pancartes:

Algunes fotografies que no he realitzat jo:

 

trias s’ha guanyat l’anipatia de milers de Catalans en no permetre muntar els entarimats en cap dels 3 o quatre punts proposats.

Els nostres herois nacionals hagueren de fer el discurs pujats en grua a un camió. Vergonyós.

Molts crits de “amb cyu no hi ha independència”.

Aquest article encara és en construcció. Hi treballo a les estones que puc.

Adreça curta Twitter:  http://wp.me/pzeab-1Qx

Conte: El guru de la terra

dilluns, juny 27th, 2011

El guru de la terra

 

Vaig conèixer el guru català un sufocant dissabte d’estiu, després de Sant Joan.

Jo pujava per la muntanya amb el meu cotxe atrotinat i me’l vaig trobar.

No acostumo a fixar-me en la gent que fa muntanyisme, però aquell home era diferent.

Romania assegut mirant l’infinit.

Això va captivar la meva atenció durant uns segons abans de perdre els meu focus en la següent corba i en d’altres pensaments que menaven per la meva atenció.

 

Vaig continuar el reguitzell de línies tortes fins la meva destinació i vaig gaudir d’una magnífica tarda en que no vaig pensar més en aquell personatge d’amples espatlles que seia damunt els rocs.

Al capvespre vaig fer el meu periple en sentit invers, cap a Barcelona, capital del meu país.

Llavors aquell home va tornar als meus pensaments instants abans d’esglaiar-me en veure que aquella figura encara era allí, en la mateixa posició que me’l vaig trobar.

Em vaig preocupar. Havien passat incomptables hores de sol agressiu i insolent.

No m’ho vaig pensar i vaig aturar el cotxe en un revolt proper, i vaig sortir amb una ampolla d’aigua dels Pirineus, de les que s’etiqueten en la llengua dels pares dels meus iàius.

 

  • Us trobeu bé?- vaig atansar-m’hi.
  • Sí, molt bé- va respondre tranquil i amable -perquè m’hauria de trobar malament?- va contestar.
  • Bé, us he vist quan he passat fa vàries hores, i he pensat que igual havíeu patit una insolació.
  • El sol és el meu amic- va dir per a la meva sorpresa, i veient que els meus ulls s’obrien com taronges i la meva boca separava els llavis en sorpresa, va fer un gran somrís i fa afegir – sobretot si portes crema solar factor 50.

Vaig riure davant el gran pesa de la lògica d’aquell personatge a mig camí entre hippie, conèixedor i fort treballador pagès i savi indi, i sobretot per la senzilla manera en que me la exposava, com sis fos el més obvi del món.

  • Disculpa, pensava que igual tenies problemes- vaig dir.
  • No, no en tinc. Estic reflexionant- va somriure.

Una mica de pasta de moniato, per aquesta estranya conversa, però encuriosit vaig dubtar si interpel·lar-lo sobre allò sobre el que reflexionava.

Mentre provava de decidir-me el seu braç es va estendre cap a mi i em va dir:

  • Vols una cervesa?- i increïblement m’oferia una cervesa fresqueta que havia tret d’una nevera portàtil que no havia vist.

Collons, aquest home és el puto McGuiver vaig pensar. Un professional.

I sense saber ben bé perquè vaig acceptar-la i vaig asseurem al roc al seu costat.

  • Pensava sobre la vida i el temps que tenim. Tu si poguessis canviar una sola cosa, fer quelcom positiu a la teva vida, què faries?
  • Mmmmm…. difícil- vaig dir -mentre feia un glop d’aquella moritz Barcelona – probablement fer que ningú passés gana.
  • Això està bé- va dir, i es va quedar en silenci mirant l’horitzó, com si pensés en les seves coses.
  • No creus que és el millor que es pot demanar?- vaig preguntar-li.
  • No.

Aquell home era sincer de veritat. Sense arrogància, però es notava que deia el que pensava sense preocupar-li que les persones poguessin veure ferit el seu sobredimensionat ego.

  • I perquè?- vaig dir-li.
  • Doncs perquè molts humans no són bones persones, així que si acabessis amb la fam, s’encarregarien de fer guerres, i la gent tornaria a passar fam i misèria.

La seva lògica em va esclafar altre cop.

  • Llavors, tu que faries si tinguessis un desig?.
  • Faria que Catalunya fos independent- va dir amb tota la tranquil·litat del món.

 

Alló sí que no m’ho esperava. Enmig de la muntanya amb un desconegut que duu hores torrant-se al sol i que treu cerveses de sota les pedres i em respon que el seu desig si pogués fer-lo realitat seria que Catalunya esdevingués un estat sobirà.

Impressionant!.

 

  • Com és que demanaries això? No creus que seria millor ser ric per a poder ajudar el món?.
  • Amb diners podria ajudar molta gent, però només mentre en tingués, i ben aviat s’acabarien. I molta gent corrupte podria beneficiar-se de les meves bones intencions.- va dir i jo sabia que tenia raó.

 

Va esperar si responia i va continuar:

  • Si Catalunya esdevé un estat sobirà, la seva gent serà lliure immediatament. El món serà un lloc millor per a viure, i des del nostre país podrem ajudar molta gent que ho necessita. Però si seguim aquesta espiral en aquest raó del planeta només hi haurà decadència i el món se’n ressentirà, perquè cada poble té les seves característiques identitàries, i el tarannà del nostre és únic: els Catalans estimem la llibertat per a tots iguals, no la volem només per a nosaltres, tenim un elevat concepte de la Justícia, com un bé universal i treballem amb encert per a millorar el món. No només per a guanyar diners, realment volem fer del món un lloc millor. I si no ens alliberem del jou espanyol i francès que ens sotmet, el món es perdrà totes les coses bones que podem aportar i Catalunya continuarà en decadència. Una llàstima per a tota la família humana. Fer de Catalunya un país lliure és al que he decidit consagrar els esforços de la meva vida.

Vaig quedar-me embadalit davant d’aquestes reflexions.

Enteneu-me, sóc independentista, com qualsevol persona intel·ligent a Catalunya. Però mai havia reflexionat seriosament sobre les coses que perdíem no essent independents.

 

Mentre restava estorat, corprès per les seves paraules que recorrien a tota velocitat tots els circuits de la meva ment, es va aixecar, va encaixar-me la mà, i va marxar muntanya avall.

  • Adéu- em va dir – haig de marxar, es fa tard, ha estat un plaer.

I jo que seguia amb la boca oberta i veient que feia núvol només vaig poder dir:

  • Marxes a refugiar-te en una cova?
  • No, i ara, marxo que comença el partit del Barça- alhora que vaig veure que treia de la butxaca unes claus de cotxe, i que una mica més avall un bmw encenia els seus llums.

Va pujar i va marxar mentre jo em quedava palplantat observant en perspectiva tot el que havia passat.

No m’havia refet que va passar per davant amb el seu cotxe, matrícula CAT, i em va deixar una tarja de la seva empresa tot dient-me:

  • Si mai vols treballar per a que aquest somni esdevingui realitat, truca’m. El país necessita tota la bona voluntat que hi puguem sumar. El bé ha de capgirar la situació de decadència en que ens trobem i ajudar el món des de la nostra visió única, la Catalana.

 

I amb aquelles darreres paraules va marxar.

 

Ni els monjo que venguera el seu ferrari, ni les històries de qui s’ha endut el meu formatge, havien tingut tant cap mena de sentit, ni m’havien esquinçat tants tòpics, com les reflexions que em va fer aquest compatriota en una hora.

Des d’aquell dia miro conscientment de fer de Catalunya i del món un lloc millor per a tots els que hi viuen i els que vindran.

 

Un conte de Carles Mateo

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qn

La història de l’Eric Bertran al cinema

dissabte, juny 25th, 2011

M’he assabentat que Joel Joan està intentant dur al cinema la història de l’Èric Bertran.

L’Èric és un noi que al 2004, quan tenia 14 anys, va ser acusat de terrorista per demanar a una cadena de supermercats l’etiquetatge en Català.

Ha seva història és corprenedora perquè a madrid el volien recloure durant 8 anys, i ell i la seva família enlloc d’acollonir-se van fer públic el que els estava passant.

Realment penso que l’Èric Bertran, a qui conec personalment, és un heroi a més d’una bona persona.

Entre d’altres putades que li van fer van tenir-lo hores sense deixar-lo anar al lavabo, el van tractar de pertorbat i li van ordenar “di que eres español o te encierro”.

Xevi Mató va fer un documental que va tenir diverses primers posicions a youtube en diferents categories durant un cert temps tot i una salvatge campanya de l’espanyolisme ranci per mirar de prohibir el vídeo i fer que tanquessin el perfil i el retiressin de youtube.

Actualment la primera part ha estat vista més d’un milió cent cinquanta mil vegades i l’Èric ha rebut el recolzament públic de personalitats com Noam Chomsky.

Seria molt bo que aquesta pel·lícula es realitzés per a que al món se sàpiga que al sud d’Europa hi ha un estat que amb tesis imperialistes i feixistes i mètodes brutals, continua perseguint salvatgement els ciutadans de la Nació Catalana.

Han iniciat una campanya per a captar donacions.

Des de la plana http://www.fenix1123.cat es pot fer un donatiu, i en fer-lo regalen samarretes, entrades, etc…

Aquí us deixo la primera part del documental del Xevi Mató, que es pot veure íntegre a youtube.

 

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qd

10A – Normalitat absoluta a les consultes a Sants, Barcelona Decideix

diumenge, abril 10th, 2011

M’he passejat pel barri de Sants i he copsat l’ambient a la votació.

La gent no ha parat d’entrar i sortir del col·legi electoral, tal i com fan en qualsevol votació oficial, i l’ambient és tranquil i relaxat, i la gent parla sense complexes.

He parlat amb veïns i la majoria havien votat anticipadament i he conegut un immigrant de República Dominicana que va votar anticipat i un d’Itàlia que m’ha dit entre riures que si no votava la seva dona, Catalana, li demanava el divorci.

També he parlat amb una senyora gran d’arrels espanyoles, que parlant entre castellà i Català, m’ha dit que s’ha de votar.

Ahir vaig parlar amb un home d’uns cinquanta anys que em demanava on es podia votar a Pobe Nou, ja que la seva filla volia exercir el Dret a votar.

I és que amb aquestes dones, i amb aquest poble, és impossible que no assolim la llibertat!.

Ahir em vaig passejar per Barcelona amb la samarreta de 10A Barcelona Decideix, i vaig orientar a algunes persones que em demanaven on i com es podria votar, i avui també he orientat sobre les escoles on es pot votar.

Avui és un dia històric. D’aquí a uns anys, independents, els fills ens demanaran sobre aquest dia i on érem i què vam fer. T’ho perdràs?.

Vota, el que vulguis: Sí, No o en blanc, però vota.

Relacionat: Ara.cat 1.000 vots en la consulta de Barcelona en els primers 10 minuts

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1Ov

Pujol vota Sí anticipadament a la Consulta d’Independència

dijous, març 31st, 2011

Vilaweb explicava en aquest article:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3867929/20110331/jordi-pujol-vota-independencia-consulta-barcelona.html

que Jordi Pujol ha votat Sí, de manera anticipada, a la Consulta d’Independència de Barcelona.

Jo crec que ho fa perquè veu que s’acaben els seus dies i no vol passar a la història com el gran traïdor, i de pas, manté la franquícia al seu fill.

Encerti o m’equivoqui, celebro que hagi votat Sí a la Independència.

Us animo a totes i a tots a votar. Seria magnífic tenir molts més vots que la consulta que va montar jordi hereu i en la que es va gastar 3 milions d’euros. :-)

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1O6

Jo també dedicaré la Independència de Catalunya als que ja no hi són

diumenge, març 27th, 2011

Sóc el primer independentista de la meva família.

Sempre hem estat orgullosos de ser Catalans, encara que no s’en parlava explícitament.

A la meva família sempre hem estimat la feina dura i la hem vist com el que és normal. Feina dura, però amb intel·ligència, treballar dur, i mirar de millorar.

Els meus Iàius desprenien Catalanitat. No és que fessin bandera, és que vivien la seva Catalanitat amb naturalitat.

Honestedat, treball dur, amor per la seva cultura i per la seva llengua, de manera natural.

I aquesta Catalanitat natural no estava renyit amb l’estimació per aprendre coses noves i formar-se en disciplines a través de l’emprenedoria o de la lectura, i el plaer de viatjar i de descobrir altres països i cultures com no ho està en els ciutadans de qualsevol país del món. Al contrari del que ens volen fer creure els espanyols fanàtics monolingües que tracten d’associar Catalanitat amb tancament, quan de fet, nosaltres mediterranis, mai hem estat tancats, en canvi ells pobrets, només parlen una llengua i creuen que Déu ha fet girar l’univers al voltant d’espanya.

Els meus Iàius van viatjar molt i van donar diverses vegades la volta al món.

Jo sóc el primer independentista de la família. Ho tenia clar des de petit. I els meus se sorprenien dels meus pensaments. Però per a mi, viure en llibertat sempre havia estat l’escenari normal i natural que havíem de fer real.

La meva Iàia va viure els anys foscos del franquisme. Aquells anys en que estava prohibit el Català i perseguit.

El meu Iàiu va ser al bàndol de la República.

La meva Iàia sempre tenia por que no em fessin mal. La policia espanyola, skinheads analfabets amb auto-odi, etc…

Els darrers anys, en una conversa sobre política ella em va confessar que veia el país preparat per a ser Independent, que no ens faltava res i que ens podíem valdre per nosaltres mateixos completament.

La meva amiga Isabel, Isa, al Cel sigui, o il·luminada amb Buda, doncs ella era budista (de budisme tibetà), m’explicava com quan tenia quinze anys, cantaven l’estaca a l’escola, i els grisos, la policia franquista, picava a la porta per reprimir-les, i quan l’escola obria tothom callava, i tan bon punt marxaven, a tocar de la porta, tornaven a cantar ben fort, per provocar aquelles males bèsties.

També m’explicà com en innombrables ocasions, ja a la universitat, havien hagut de córrer per escapar de les porres famolenques de sang dels grisos.

El meu amic Domingo, ja molt gran, m’explicava com en una manifestació la secreta i els grisos anaven en tramvia a reprimir, i ell va abocar ciment ràpid a la palanca de canvi, en aquella època els tramvies escollien la via per la que anar mitjançant una palanca a terra, i d’aquesta manera el tramvia marxava en la direcció contrària a on eren els manifestants.

I recordo altres casos de nens i nenes bufetejats brutalment, fent-los caure a terra, pel simple fet de parlar Català.

La història dels meus amics i família estan plenes de patir repressió i de resistència.

També vull recordar les dones violades als camps de concentració fets pels francesos, com el camp d’Argelers, la gent que es llevava la vida ofegant-se al mar, els milers de republicans assassinats fent treballs forçats per exemple al diabòlic “valle de los caídos”, i la pressió espanyola per a que no es donés un premi Nobel a un Català. El meu reconeixement pel Doctor Trueta, que inventà un mètode de cirurgia que salvà milers i milers de persones, i d’extremitats, i que segueix fent-se servir.

Els espanyols intoxicats per les mentides que els ven la premsa hereva del franquisme no s’ho poden ni imaginar i no es fan a la idea de fins a quin punt la seva identitat, el que donen per certeses, està construït sobre violència, repressió -que no es queda curta al costat de gadafi, iran o la xina- i sobre genocidi cultural.

Fa força temps que rumio una idea que és el que vull expressar en aquest article.

He tingut l’honor de conèixer gent magnífica que ja no hi és, gent que no ha pogut veure la Independència.

Gent a qui m’agradaria poder ensenyar-lis com ho aconseguim i quin magnífic país tenim.

I el que vull dir, és que el dia que tinguem la Independència els dedicaré aquest dia a tots els que m’estimo, que ja no hi són, i no ho han pogut veure.

I desitjo de tot cor que la meva lluita diària faci que aquest sigui un país magnífic per a viure, amb gent honrada i treballadora, orgullosa del seu esforç i progrés. Gent sense por que mira el futur amb alegria i optimisme.

Gent que vaig amb el cap ben alt, orgullós dels seus èxits i dels èxits col·lectius del país, i que no tingui por a que cap analfabet l’insulti i el menysprei pel simple fet de ser Català. Gent que serà acollida amb les portes obertes a qualsevol país, on seran contents de comptar amb Catalans, que treballen tan bé, doncs la nostra fama ens precedirà.

Jo dedicaré la Independència a la gent que m’estimo i que ja no hi són.

I com jo, sé que som milions de persones.

I pensant sobre això m’adono, que ningú podrà vèncer un poble amb aquesta determinació.

La nostra Independència és inevitable, és indeturable, ens la mereixem i viurem tan bé quan la tinguem!. Però això serà només la base, una bona base, per a poder seguir creixent i desenvolupar el nostre autèntic potencial.

La independència ha de reparar una injustícia històrica, el patiment ofegat de milions de persones, el mal marcant el pas d’un poble. La independència és justa, ens la mereixem, la voldrem i la tindrem.

Sense que ningú m’ho hagi dit ni demanat la Independència és una manera d’honrar la gent que m’estimo, Catalaníssims, que ja no hi són.

Gent que em va ensenyar paraules i expressions com si sou servits (al dinar o al sopar), com poca solta, i que deien expressions que m’agraden tant i que ja no escolto com camina pinzell, té un fetge com una rajada, vés que vinc. Gent amb molta educació, paciència i afectuosos.

Matant el Barça

dissabte, març 5th, 2011

Publicat a elperiódico avui dissabte 5 de Març de 2011

 

Ja us vaig dir que rossel era un espanyolista i que destruiria el Barça.

Quan tot el món es revolta contra les dictadures sandro rossel embruta la samarreta del Barça promocionant-ne una.

I ara no content amb això, decideix que el Barça, el club que ha donat veu al Catalans i a la cultura Catalana mentre pateixen repressió, el Club que dóna a conèixer la Catalunya Catalana al món, podria matar tot això i promocionar l’estat que tanca tv3 al País Valencià, i que no respecta el nostre referèndum de l’estatutet.

Simplement inacceptable.

sandro dimissió!.

Com he dit a un amic Valencià:

No es tracta de que no sigui una entrada econòmica.
Es tracta de que el Barça és el Barça perquè és més que un club pels Catalans. Ens representa quan la llibertat se’ns prohibeix.
Embrutar la samarreta promovent una dictadura que empresona els homosexuals i menysté les dones (qatar) o promocionar espanya, una altra dictadura que no respecta ni els nostres referèndums, ni la nostra cultura, ens espolia i tanca tv3 a País Valencià, simplement és inacceptable i converteix el Barça en una cosa que no és el Barça.

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1MQ