Archive for the ‘Cultura Catalana’ Category

La caixa i els idiomes

Dimarts, juliol 1st, 2014

La caixa ha donat sobrades mostres de botiflerisme exacerbat i llepaculisme d’espanya.

Un dia vaig anar a una comissaria espanyola a renovar-me els documents i calia operar amb una pantalla tàctil, i en escollir els idiomes i hi figurava Català i Valencià, com idiomes separats, encara que les dues interfícies tenien el mateix. Vaig agafar una emprenyada monumental per un intent més de polititzar, españolizar i trencar la unitat de la llengua i no em vaig poder estar de dir-li al funcionari que m’atengué que allò era una vergonya. Ell era Càtalà i avergonyit ademeté que era veritat. Un policia colonial que no entenia el Català em mirava amb cara de desitjar tancar-me a una habitació com feien abans i encara avui de tant en tant, i aplicar-me la seva doctrina de la porra.

Imagineu la meva emprenyamenta quan avui he vist que a la web de la caixa, en el seu selector d’idiomes també té com a idiomes separats el Català i el Valencià. No veig pas el castellà i l’andalús com a idiomes separats.

He tingut la sensació que ens escupen a la boca, i que ens pixen a la cara i diuen que plou.

2014-07-01-lacaixa-valencià-botiflers

Posem a l’aigua l’Ictineu 3

dimecres, juliol 24th, 2013

Donació a Verkami per a ictineu 3 de codic.catEl submarí va ser un invent Català.

De Narcís Monturiol.

Uns Catalans han desenvolupat un submarí lloat internacionalment, durant deu anys, i els falten molt poquets diners per a poder acabar el projecte.

Jo he fet la meva donació de 50 €.

T’hi apuntes?.

http://www.verkami.com/locale/ca/projects/6203-ara-es-lhora-de-la-veritat-fem-lesforc-final-posem-a-laigua-lictineu-3

 

La carta de vidal-quadras als Europarlamentaris

dijous, octubre 25th, 2012

Després de llegir la carta que vidal-quadras ha enviat als Europarlamentaris, plena de mentides, negant la nostra existència, història, llibertat, insultant-nos i negant fins el nostre dret d’existir com a nació, no em queda cap mena de dube, de que aquests cavernícoles hereus de franco no pararan fins a exterminar-nos.

Posaran totes les seves forces, i els diners que ens roben, en exterminar Catalans, Illencs, Valenciancs, ciutadans de la Franja, Bascos, Galecs, i qualsevol altre cultura que no sigui la castellana castiza. Ho porten dintre. És un odi fanàtic i malaltís, franquista, assassí.

Us recomano la lectura d’aquest document, perquè només llegint-lo us podeu adonar del nivell de violència extrema, de falta de justícia i plantejaments democràtics, i de manca d’honorabilitat i abús de mentides que prodiguen descaradament i en quantitats industrials a cada pàrraf.

Tant és així, que llegint-la es veu clarament que no pararan fins a exterminar-nos, i que menteixen al món i als Europarlamentaris, en un intent de poder practicar el seu genocidi particular sense interferències.

Catalans, ciutadans dels Països Catalans, i altres cultures presoneres a l’estat espanyol:

No tindrem un moment de pau fins que no sortim d’aquesta merda de monarquia franquista.

Marxem, encara que ens costi diners (que no és el cas)

A la vida sempre hi ha hagut gent bona i dolenta. Perquè els dolents menteixen, roben i peguen és un misteri pels bons, que són incapaços de poden entendre perquè actuen així els dolents. Perquè els bons mai ho faríem.

Deixem d’intentar entendre el comportament dels governs espanyols i tractem-los com el que són: uns lladres i uns mentiders, hereus d’un franquisme que mai han condemnat, i màxims continuadors d’un genocidi cultural al que s’apliquen amb ganes i entusiasme, i no és només per robar.

Catalunya ha de tallar per sempre més amb espanya.

Jo seguiré sent amic i tenint contacte amb els meus amics espanyols que són bones persones, però aquest ens anomenat espanya al servei del mal no podrà tornar a perjudicar els Catalans.

Ja va sent hora d’acabar amb els moviments dictatorials de les xina, les sèrbia, els marroc, les rússia, les espanya… que practiquen la violència contra el Tibetans, els Kosobars, els Saharauis, els Georgians i Txexens, i contra els Catalans, Bascos, etc…

 

Vull donar les gràcies a l’eurodiputat neerlandès Derk J. Eppink, del partit flamenc Lijst-Dedecker, per defensar-nos i dir-li al franquista de vidal-quadras que aquella carta sembla redactada pel mateix franco, que no permetran una amenaça armada contra Catalunya (com deia vidal-quadras a intereconomia, on amenaçava amb enviar la guàrdia civil, cos que pertany al ejército español), i que és indigne de ser el vice-president de l’EuroParlament, i per exigir-li que dimiteixi, i que deixi votar els Catalans.

Es pot veure el vídeo en un perfecte anglès i subtitulat al Català a baix:

També el podeu veure a Vilaweb.
Gràcies Vilaweb per la excel·lent tasca que feu.

 

Angry werts

dissabte, octubre 13th, 2012

Com veig que la gent té problemes per a localitzar el vídeo del Polònia “Angry werts”, us l’enllaço aquí.

El podeu localitzar fàcilment a la web de tv3 anant a la secció del programa http://www.tv3.cat/polonia i seleccionant el programa del dia 11, i gags a la part inferior.

Vídeo motivador dels Castellers

dijous, agost 30th, 2012

El pp es carrega els qui no volen exterminar el Català

dijous, juny 14th, 2012

Còpia local de l’article de Diari Balears en PDF.

Santiago Espot contesta a esperanza aguirre

dimecres, maig 23rd, 2012

El vídeo és en castellà, però Santiago Espot fa unes magnífiques declaracions sobre la presidenta de madrid.

Què és un Meme?

dilluns, abril 23rd, 2012

Què és un Meme?

Un Meme és una parida, una ximpleria, quelcom de curiós, divertit o sorprenent, que per algun motiu assoleix una popularitat notòria o èpica a Internet.

Sol passar a formar part de l’imaginari col·lectiu.

Un de molt notori, ja que és l’únic Meme Català que jo conec que ha adquirit proporcions universals i el fan servir a tot el món, és la imatge del clon del núñez que fan al Crackòvia.

Ràdio Vilablareix : 24 hores de música en Català

diumenge, abril 8th, 2012

Ràdio Vilablareix retransmet 24 hores al dia música en Català.

Aquesta ràdio eixerida és al 107,5 FM i es pot escoltar per Internet.

Estan preparant una plana web moderna, però des de l’actual es pot escoltar sense problemes, i punxen música interessant que no havia escoltat mai.

Us la recomano.

http://www.correcamins.net/radio/

Codi Ç als crèdits del Lipdub per la llengua de Perpinyà

Dimarts, abril 3rd, 2012

Simplement compartir l’orgull i felicitat de figurar entre els patrocinadors d’aquest eixerit projecte.

A la captura podeu veure Codi Ç (per un error han posat Codic Ç enlloc de Codi Ç) però això no li resta intensitat a la meva satisfacció.

També m’han enllaçat a la plana d’agraïments.

Quan els Catalans del Nord o del Sud ens proposem alguna cosa no hi ha qui ens pari.

Visca Catalunya Lliure!.

Aquí sota incrusto el vídeo.

Penseu a desactivar el 3D si no disposeu d’equip que suporti aquesta tecnologia (normalment monitor 3D i potser ulleres 3D).

Simplement feu clic al botonet 3D que apareix a la part inferior de la finestra de youtube quan passeu el ratolí per sobre.

 

Aportacions per al Lip Dub de Perpinyà

diumenge, febrer 26th, 2012

Els Catalans del Nord s’han proposat fer un Lip Dub per la Llengua Catalana que superi el rècord mundial de participació.

L’objectiu és reivindicar el Català com a llengua pròpia de Catalunya Nord.

Per això ens demanen de ser el 31 de Març, a les 14:00 h, al Castellet de Perpinyà.

Tots a Catalunya Nord s’han bolcat amb el projecte, i hi han aportat molts diners, però finalment els mancaven 2000 €, pel que han obert un projecte a verkami.

Codi Ç ha aportat 50 €.

Ara mateix només els manquen 875 €, si voleu fer les vostres aportacions:

http://www.verkami.com/projects/1428-lipdub-per-la-llengua-catalana-a-perpinya

Ens hi ajudeu?.

Diem prou

divendres, febrer 24th, 2012

Honestament els admiro.

www.diemprou.cat

Dos articles que m’agraden sobre Catalunya

diumenge, febrer 19th, 2012

Avui he llegit dos articles al bloc americà ready-set-jet que m’han agradat molt.

Escrits per noies americanes, joves, i emprenedores, els dos fan incidència sobre que el factor clau que els ha enamorat de Barcelona… els Catalans.

I el procés que els ha dut a aprendre la nostra llengua, que per cert, es pot estudiar a universitats de Nova York.

El primer article es titula the time we build human castles in Catalonia i els segon catalana al cor.

Una cosa que m’ha arribat, i que m’han repetit algunes persones que han vingut a viure a Catalunya, és que els dol saber que mai podran sentir de la mateixa manera que sent un Català, no podran saber el que hem patit per els atacs d’espanya, però que estimen molt Catalunya i els Catalans.

Realment ho he sentit de diverses persones, de diverses nacionalitats, en poc temps. I la veritat és que m’omple.

Vídeo: Quim Masferrer a l´acte de l´ANC de Girona 2012-02-12

divendres, febrer 17th, 2012

Absolutament genial la intervenció de Quim Masferrer en aquest esdeveniment.

Conte en Català: l’impacte

diumenge, febrer 12th, 2012

El so de les onades esclatant contra les roques ho va omplir tot, tot era pau, i retornaren a la seva ment els records d’infància. Els records d’una infància feliç a Pals.

Però la seva ment alerta li recordà que havia de tornar dels seus ensonyaments i atendre assumptes urgents i crítics.

Obrí els ulls i es trobà allà, aferrat fortament amb els seus dits enèrgics, a una roca escarpada.

Un cert dolor d’impacte al cos, i talls per la lluita prèvia, que començava a recordar amb les escarpades roques.

Sang que li rajava eixuta i calenta del front, i la visió dantesca del seu vaixell, el Verge de Montserrat, destrossat contra les roques, les seves restes surant a l’aigua, juntament amb els cossos inerts dels seus companys almogàvers.

 

Recordà.

 

Anaven a acabar amb la sífils. Unes criatures pèrfides que havien atemorit la població de Ses Illes, mig dones, mig serps. Amb uns ulls que eren el reflex del mal.

 

Aquestes critatures que feien tres metres si s’erguien, si estiraven la seva llarga qua, que era alhora el tronc inferior, i sobre el que corbat s’eixien, talment com una cobra, havien segrestat uns nens de la Pobla.

 

Bèsties sense ànima, sempre àvides de carns, veié com algunes d’aquelles males bèsties mossegaven els cossos sense vida dels seus valents companys, sentia la carn esquitllar-se quan la rossegaven i sorolls orrorosos quan l’engolien.

 

I sense pensar-s’hi prengué la determinació.

Podia haver-se amagat, on?. Encara que aquesta pregunta no arribà a fer-se al seu cap.

No era important viure o morir, però sí fer pagar aquelles monstruositats el mal que havien fet als seus companys, i a tants Catalans innocents de la costa.

 

Es palpà el cos revisant estar sencer, i localitzar les armes que l’acompanyaven. Empunyà la seva fidel companya, l’espasa curta, rígida, i tant esmolada que podia partir en dos d’un cop l’imponent roc de maó pur d’una muralla romana i romandre essent una arma mortal, i sentí com la seva força es feia més gran, es posà d’empeus i començà una magnífica carrera, saltant sobre les punxegudes roques enfollides, cap als seus enemics.

La primera bèstia en veure’l, rossegava el cos d’un heroi caigut i emeté un estrepitós crit, poc abans de que l’espassa li travessés el cervell.

Les altres, alertades per l’avís d’aquesta es dirigien cap a ell, 5 o 6 o 7 d’aquelles bèsties grosses i salvatges. Impulsades per un esperit maligne volien acabar ell.

Però ell no afluixà el pas, apretà a córrer envers aquelles coses horribles que havien atemorit tants pobles a la terra, i espasa en alt afrontà aquell mal.

La primera escomesa vingué del centre, un cap amb dents enormes venia propulsat per aquell cos de serp, que envià com un ressort aquell mig cos mortal cap endavant.

Amb uns reflexos prodigiosos l’almogàver s’impulsà amb sa cama esquerra cap a la dreta, apretant les dents i girant el seu cos a l’aire envers la cosa executà el moviment mortal que tallà el cap per sempre a aquella cosa.

Després tot passà molt ràpid. Clava, finta, escomet, tot a una velocitat endimoniada. Rodola sobre el cos serpèntic encara erguit d’una bèstia, ja morta, mentre deslliures una destral de la teva esquena amb un hàbil moviment i la llença sobre aquella cosa que queda partida literalment en dos, a l’alçada del cap, clava, salta i esquiva, talla, i contempla aquells cossos amputats mentre recobra l’aler.

Llavors remata el que queda, amb una precisió metòdica, per si de cas.

No hagués calgut.

 

N’havia matat 8, estava segur que n’hi havia més. I si els nens del poble eren vius, si hi havia una possibilitat els trobaria. O obriria una per una aquelles bèsties i trobaria els petits ossos i els duria de tornada al poble, per a donar-lis cristiana sepultura.

 

Com tornar no estava clar, sense vaixell no hi havia tornada. Però això ara no importava.

Potser no sobreviuria al cau d’aquells monstres, així que ja s’ocuparia d’aquest detall si sobrevivia, ara per ara els faria pagar car les maldats.

 

Recollí la seva destral, la netejà d’aquella sang verdosa, si és que en corria, de sang, pels cossos d’aquelles coses i s’avituallà amb les armes dels seus companys caiguts.

 

  • Perdoneu amics, que manllevi vostres armes, però en faré bon ús. Els faré pagar a aquestes coses, el que us han fet.

 

I causalitat o no, les onades mogueren els braços dels companys a l’aigua com si diguessin endavant, acaba amb aquestes coses, fes-lis-ho pagar.

 

Armat amb diverses espases, destrals, ganivets de mides desproporcionades, i amb l’esperit encès i la sang bullent al cap amb una sola idea, es dirigí cap a l’interior de les coves on es refugiava aquella ciutat del mal, l’últim bastió d’una civilització malèfica que havia mossegat la medul·la de tantes civilitzacions prop de costa durant mil·lennis.

 

Mentre entrava a la cova, mentre s’endinsava dins la gola del diable, i la negre nit anava ocupant-ho tot, i els crits malèfics d’aquelles criatures es feien més forts, crits que fondrien la valentia dels meus valents, ell s’endinsava sense minorar el pas; destral curta en mà dreta, espasa fidelíssima a l’esquerra, i un únic pensament: els faria pagar car tot el mal que havien fet o moriria delmant el número d’aquells éssers.

Recordà el seu pare, també almogàver, afectuós i enèrgic quan li deia:

  • Els Catalans som ésser lliures i nobles. Hi ha països on les persones són súbdits dels reis, sotmesos a les seves lleis i als seus capricis. Els Catalans som homes lliures, coneguts com homes francs, per ser veritablement lliures, i honrats. Tenim un rei, que jurà complir les lleis del nostre regne. És un guia, no pas nostre propietari. Tu lluites per la llibertat. Pel bé de la terra. Que no defalleixi mai la teva força a fer el correcte. Honraràs a Catalunya i a tots nosaltres.

 

Amb pas segur, travessant les tenebres, s’endinsà a la fosca, disposat a donar el primer cop, i també l’últim.

 

Tot es precipità llavors, arribà a un punt que s’obria donant pas a una enorme galeria en forma de plaça que s’extenia, cap avall, en una alçada d’uns trenta metres. Les parets de la cova s’eixamplaven a a tot l’espai de la plaça inferior, amb un petit espai que permetia que tot just una persona, amb penes i treballs, rodegés la cova.

Una llarga rampa conduïa a la plaça inferior ocupada per dues centes d’aquelles feres infernals que festejaven com posseïdes, i enganxada a la paret una gegantina serp, d’uns quaranta metres d’alçada i quatre de diàmetre, alçada a mig cos i que tenia el seu cap ple d’escates quasi al nivell de l’heori.

De l’extremitat inferior de la bèstia neixien un ou llefiscós i verdós, mig transparent. El darrer que veié abans sentir els crits d’alerta foren els nens.

Plorant, i tremolant de por i de fred, però vius, eren la futura vianda de les abominacions que sortirien dels ous.

 

Dues dotzenes d’aquelles coses es precipitaren rampa amunt cap on ell era.

No havien avançat dos metres que quatre queien partides en dos, per l’efecte de les espases llargues dels companys caiguts, que havia llençat fent una espiral.

Les bèsties no sabien quina una li en passava pel cap.

 

Desafiant esperà, mentre un número de bèsties increïblement nombrós es precipitaven rampa amunt, de cacera, proferint crits terribles i esfereïdors.

Quan el primer cap es llençà mossegar-lo, ell saltà cap a la vorera lateral de la paret, seguint el seu pla traçat i comença una folla carrera pels esquerps laterals de la paret que culminà amb un salt directament sobre la gran bèstia, que poc s’ho esperava.

 

La caiguda era mortal, però clavà la destral en aquell gran ull malèfic i la seva noble arma forjada pels artesans de València en les carns verdes de la cosa, alhora que les seves hàbils mans es coordinaven i s’aferraven ambdues al mànec, amb força.

Caigué, però l’espasa segava la bèstia i esmorteïa la seva violenta caiguda.

Fou una baixada plàcida per a ell, i terrible per a la cosa.

 

Les feres guardianes comprengueren tard el seu error i es precipitaren rampa avall cap a l’ésser de carn que havia ferit greument la seva reïna.

 

Li farien pagar molt cara la gosadia. El matarien entre terribles patiments, allargant-li la vida i desmembrant-lo poc a poc.

L’almogàver veié que allò era dat i beneit. Cent noranta sis bèsties s’apropaven a ell. Podia llençar-lis algunes de les armes que encara duia, i reduir el seu avanç, però ell sabia que la bèstia grossa que se sacsejava convulsa i furiosa pel sofriment, era el cabdill d’aquelles hosts.

Disposat a acabar amb aquella maledicció al preu que fos desenfundà amb el braç dret l’espasa llarga del company, que duia a l’esquena, i la clava al lateral del tronc de la bèstia amb tanta força que la clavà a la paret.

Ràpidament, amb ambdues mans, l’empentà amb ambdues mans fent el moviment d’una palanca, una tisora mortal que cisellà en dos aquell cos antic i malvat.

 

Amb una pesant caiguda el tronc superior es precipità sobre tantes criatures, esclafant-les i atrapant els seus cossos inerts, i creà un mur natural en el flanc de l’almogàver que el protegia parcialment d’atacs, en reduir l’espai disponible per a atacar-lo a una línia recte d’uns 3 metres d’amplada.

Insuficient, però, ja que cent setanta bèsties ja no pensaven a fer-lo patir si no que es dirigien mortalment contra ell, amb tanta fúria que saltaven unes sobre les altres, per tal de destruir la seva carn.

Llavors sí les armes volaren i feren noves víctimes, corregué cap al mal per a guanyar distància respecte el final de la cova i allunyar la lluita dels nens i escometé amb el que li quedava, la seva fidel espasa curta, el ganivet llarg i ample d’esbudellar cavalleria, i una destral i un ganivet per a les batalles curtes.

Esquivà, tallà, en una lluita desigual i perduda d’antuvi, disposat a vendre cara la pell i a endur-se tantes d’aquelles coses com li fos possible.

Esquivà un atac que donà de cap amb el mur de pedra, alhora que tallava el cap d’aquell ésser de l’abisme, i hagué de retrocedir un centímetre davant una altra escomesa.

En una lluita aferrissada perdia centímetre a centímetre. Les bèsties queien, però d’altres es precipitaven furioses sobre dels cossos caiguts i llençaven mortals atacs que només els seus ràpids reflexes pogueren esquivar.

 

Saltà contra la paret i s’hi propulsà per a descarregar la mortal maniobra sobre un enemic alçat sobre diversos cossos abatuts.

La següent escomesa no pogué evitar-la i s’endugué una ferida al turmell, uns ullals esmolats li havien travessat la carn i encara que la cosa l’havia perdut el cap, difícilment podria resistir.

 

Retrocedí una passa i es propulsà endavant.

 

Clavà i tallà fins que l’imponent ganivet es quebrà, la destral es feu astelles, amb l’esmolat ganivet curt feu estralls fins que es va esmicolar contra aquells cossos pèrfids.

 

Només la fidelíssima espasa forjada pels mestres artesans de València seguia al seu costat en la seva desesperada defensa.

 

Les bèsties veieren la feblesa i s’aturaren, disposades a cobrar-se la seva venjança en grup.

 

La lluita li havia fet anar retrocedir terreny, no perquè ell retrocedís si no perquè els atacs conjunts, i el fet d’esquivar-los, provocava una pèrdua de terreny inevitable però que cobrava cara amb les vides dels seus enemics.

 

Els fills de l’infern se’l miraven anticipant-li el seu destí i les més properes al cos de la reina caiguda miraren els nens obscenament i van emetre una s sonora amb les seves llengües bífides refregant-li pèrfidament que gaudirien fent mal als nens.

Es posaren totes les unes contra les altres, formant envers ell, deleroses de masegar aquella carn i triturar aquells ossos i fer patir el seu enemic.

I l’heroi, sense arronsar-se, es preparà per tallar fins el final.

Premé les dents, mirà els nens i els digué:

  • No patiu, jo no us deixaré.

Mirà aquelles coses als ulls desafiant i colpejant contra la roca furiosament cridà un cop i un altre:

  • Desperta ferro!
  • Desperta ferro!

 

Mentre les guspires saltaren i envaïren l’espai, el món semblà aturar-se, i algunes d’aquelles bèsties saberen el que és la por.

L’almogàver saltà i tallà, i clavà, i desenes de caps monstruosos de dents esmolades es llençaren a l’uníson contra ell…

 

 

 

Fou llavors quan les armes volaren, els crits humans s’alçaren, i les bèsties més endarrerides caigueren a un ritme trepidant.

 

Altres vaixells d’almogàvers de la Companyia havien vist el desastre del primer i es precipitaven per l’entrada i sortien d’arreu.

Un grup més impacient havia saltat de la rampa els últims metres directament sobre les bèsties, i creant un cercle havien separat l’avantguarda més propera als nens, de la major part de les bèsties, que ara es debatien en dos flancs.

 

No en quedà cap d’aquells monstres.

Fins els ous foren cremats.

 

I quan els vencedors almogàvers cercaven els nens, i retiraren piles de cadàvers de les sífils, van trobar amb grata sorpresa, que sota aquell munt de cossos verds, que no havien matat ells, romania l’almogàver, viu i amb l’espasa fermament aferrada, ple de ferides però victoriós, i darrera seu, abraçats a ell, els nens als que havia protegit fins amb el seu cos, dels atacs de les hosts malignes.

 

  • M’alegro de veure-us amics- va dir l’almogàver als seus companys -m’he quedat sense transport i aquests pobres nens tenen fred i gana, i han de veure els seus pares.

 

L’escrivà va prendre nota de l’episodi per a les cròniques de la Corona Catalana, tot i que estava profundament impactat per la indiferència d’aquell home davant la gesta heroica que havia protagonitzat.

Els seus companys rigueren, i celebraren aquella manifestació, ben pròpia de l’esperit combatiu que els empenyia a lluitar contra la injustícia.

 

Aquella nit, sota les estrelles, a l’esguard de l’estendard Català, la Senyera, amb el so de la mar mediterrània, i ben protegits per valents que donarien la vida per salvar-los, aquells nens assaboriren pa amb tomàquet i fuet, botifarra amb seques i escudella, mentre la nau feia rumb a Catalunya.

 

Recobraren les forces, i l’endemà els seus pares emocionats, els abraçaren amb llàgrimes als ulls i donaren gràcies a Déu nostre Senyor perquè la seva estimada pàtria, el país de la llibertat, comptés amb aquells homes intrèpids, coratjosos, i honrats, sempre disposats a lluitar per la justícia i allà on fos que calgués defensar els innocents.

 

Conte escrit per en Carles de Codi Ç.