Archive for the ‘Català’ Category

La història de l’Eric Bertran al cinema

Dissabte, juny 25th, 2011

M’he assabentat que Joel Joan està intentant dur al cinema la història de l’Èric Bertran.

L’Èric és un noi que al 2004, quan tenia 14 anys, va ser acusat de terrorista per demanar a una cadena de supermercats l’etiquetatge en Català.

Ha seva història és corprenedora perquè a madrid el volien recloure durant 8 anys, i ell i la seva família enlloc d’acollonir-se van fer públic el que els estava passant.

Realment penso que l’Èric Bertran, a qui conec personalment, és un heroi a més d’una bona persona.

Entre d’altres putades que li van fer van tenir-lo hores sense deixar-lo anar al lavabo, el van tractar de pertorbat i li van ordenar “di que eres español o te encierro”.

Xevi Mató va fer un documental que va tenir diverses primers posicions a youtube en diferents categories durant un cert temps tot i una salvatge campanya de l’espanyolisme ranci per mirar de prohibir el vídeo i fer que tanquessin el perfil i el retiressin de youtube.

Actualment la primera part ha estat vista més d’un milió cent cinquanta mil vegades i l’Èric ha rebut el recolzament públic de personalitats com Noam Chomsky.

Seria molt bo que aquesta pel·lícula es realitzés per a que al món se sàpiga que al sud d’Europa hi ha un estat que amb tesis imperialistes i feixistes i mètodes brutals, continua perseguint salvatgement els ciutadans de la Nació Catalana.

Han iniciat una campanya per a captar donacions.

Des de la plana http://www.fenix1123.cat es pot fer un donatiu, i en fer-lo regalen samarretes, entrades, etc…

Aquí us deixo la primera part del documental del Xevi Mató, que es pot veure íntegre a youtube.

 

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qd

Jo també dedicaré la Independència de Catalunya als que ja no hi són

Diumenge, març 27th, 2011

Sóc el primer independentista de la meva família.

Sempre hem estat orgullosos de ser Catalans, encara que no s’en parlava explícitament.

A la meva família sempre hem estimat la feina dura i la hem vist com el que és normal. Feina dura, però amb intel·ligència, treballar dur, i mirar de millorar.

Els meus Iàius desprenien Catalanitat. No és que fessin bandera, és que vivien la seva Catalanitat amb naturalitat.

Honestedat, treball dur, amor per la seva cultura i per la seva llengua, de manera natural.

I aquesta Catalanitat natural no estava renyit amb l’estimació per aprendre coses noves i formar-se en disciplines a través de l’emprenedoria o de la lectura, i el plaer de viatjar i de descobrir altres països i cultures com no ho està en els ciutadans de qualsevol país del món. Al contrari del que ens volen fer creure els espanyols fanàtics monolingües que tracten d’associar Catalanitat amb tancament, quan de fet, nosaltres mediterranis, mai hem estat tancats, en canvi ells pobrets, només parlen una llengua i creuen que Déu ha fet girar l’univers al voltant d’espanya.

Els meus Iàius van viatjar molt i van donar diverses vegades la volta al món.

Jo sóc el primer independentista de la família. Ho tenia clar des de petit. I els meus se sorprenien dels meus pensaments. Però per a mi, viure en llibertat sempre havia estat l’escenari normal i natural que havíem de fer real.

La meva Iàia va viure els anys foscos del franquisme. Aquells anys en que estava prohibit el Català i perseguit.

El meu Iàiu va ser al bàndol de la República.

La meva Iàia sempre tenia por que no em fessin mal. La policia espanyola, skinheads analfabets amb auto-odi, etc…

Els darrers anys, en una conversa sobre política ella em va confessar que veia el país preparat per a ser Independent, que no ens faltava res i que ens podíem valdre per nosaltres mateixos completament.

La meva amiga Isabel, Isa, al Cel sigui, o il·luminada amb Buda, doncs ella era budista (de budisme tibetà), m’explicava com quan tenia quinze anys, cantaven l’estaca a l’escola, i els grisos, la policia franquista, picava a la porta per reprimir-les, i quan l’escola obria tothom callava, i tan bon punt marxaven, a tocar de la porta, tornaven a cantar ben fort, per provocar aquelles males bèsties.

També m’explicà com en innombrables ocasions, ja a la universitat, havien hagut de córrer per escapar de les porres famolenques de sang dels grisos.

El meu amic Domingo, ja molt gran, m’explicava com en una manifestació la secreta i els grisos anaven en tramvia a reprimir, i ell va abocar ciment ràpid a la palanca de canvi, en aquella època els tramvies escollien la via per la que anar mitjançant una palanca a terra, i d’aquesta manera el tramvia marxava en la direcció contrària a on eren els manifestants.

I recordo altres casos de nens i nenes bufetejats brutalment, fent-los caure a terra, pel simple fet de parlar Català.

La història dels meus amics i família estan plenes de patir repressió i de resistència.

També vull recordar les dones violades als camps de concentració fets pels francesos, com el camp d’Argelers, la gent que es llevava la vida ofegant-se al mar, els milers de republicans assassinats fent treballs forçats per exemple al diabòlic “valle de los caídos”, i la pressió espanyola per a que no es donés un premi Nobel a un Català. El meu reconeixement pel Doctor Trueta, que inventà un mètode de cirurgia que salvà milers i milers de persones, i d’extremitats, i que segueix fent-se servir.

Els espanyols intoxicats per les mentides que els ven la premsa hereva del franquisme no s’ho poden ni imaginar i no es fan a la idea de fins a quin punt la seva identitat, el que donen per certeses, està construït sobre violència, repressió -que no es queda curta al costat de gadafi, iran o la xina- i sobre genocidi cultural.

Fa força temps que rumio una idea que és el que vull expressar en aquest article.

He tingut l’honor de conèixer gent magnífica que ja no hi és, gent que no ha pogut veure la Independència.

Gent a qui m’agradaria poder ensenyar-lis com ho aconseguim i quin magnífic país tenim.

I el que vull dir, és que el dia que tinguem la Independència els dedicaré aquest dia a tots els que m’estimo, que ja no hi són, i no ho han pogut veure.

I desitjo de tot cor que la meva lluita diària faci que aquest sigui un país magnífic per a viure, amb gent honrada i treballadora, orgullosa del seu esforç i progrés. Gent sense por que mira el futur amb alegria i optimisme.

Gent que vaig amb el cap ben alt, orgullós dels seus èxits i dels èxits col·lectius del país, i que no tingui por a que cap analfabet l’insulti i el menysprei pel simple fet de ser Català. Gent que serà acollida amb les portes obertes a qualsevol país, on seran contents de comptar amb Catalans, que treballen tan bé, doncs la nostra fama ens precedirà.

Jo dedicaré la Independència a la gent que m’estimo i que ja no hi són.

I com jo, sé que som milions de persones.

I pensant sobre això m’adono, que ningú podrà vèncer un poble amb aquesta determinació.

La nostra Independència és inevitable, és indeturable, ens la mereixem i viurem tan bé quan la tinguem!. Però això serà només la base, una bona base, per a poder seguir creixent i desenvolupar el nostre autèntic potencial.

La independència ha de reparar una injustícia històrica, el patiment ofegat de milions de persones, el mal marcant el pas d’un poble. La independència és justa, ens la mereixem, la voldrem i la tindrem.

Sense que ningú m’ho hagi dit ni demanat la Independència és una manera d’honrar la gent que m’estimo, Catalaníssims, que ja no hi són.

Gent que em va ensenyar paraules i expressions com si sou servits (al dinar o al sopar), com poca solta, i que deien expressions que m’agraden tant i que ja no escolto com camina pinzell, té un fetge com una rajada, vés que vinc. Gent amb molta educació, paciència i afectuosos.

Més ràpid que els senyals

Divendres, març 4th, 2011

Faig pública la meva novel·la Més ràpid que els senyals, en Català.

És una novel·la de Ciència Ficció i intrigues polítiques catalano cèntrica.

Espero que us agradi.

Podeu deixar els comentaris que volgueu.

Veure/descarregar la novel·la.

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1MJ

Error de Twitter dades perdudes

Dijous, febrer 17th, 2011

Malgrat encara no ho he llegit a cap dels bloc especialitzats del sector, Twitter va patir un problema tècnic ahir que ha derivat en la pèrdua d’alguns Tweets durant un interval de temps.

Ho sé perquè jo he perdut 3 Tweets de missatges personals amb una persona, un que m’enviava ella, i dos que enviava jo, i he confirmat que a ella també li han desaparegut de la bústia de missatges.

Vaig detectar que havien desaparegut ahir per la tarda, i per la nit vaig confirmar que a l’altra persona també li havien desaparegut.

Twitter no ha reportat cap incidència a la seva plana de problemes: http://status.twitter.com/

Així que he tret la conclussió que Twitter va patir un problema tècnic ahir, i tots els Tweets entre l’interval horari van desaparèixer o bé en l’escenari més afortunat per a la companyia i de menor impacte, els Tweets entre l’altre persona i jo van ser els únics afectats  (això em sembla altament improbable i m’inclino per un error genèric que hauria afectat tot el món o com a mínim milers de comptes).

Podeu donar-li un cop d’ull a la vostra bústia de missatges a Twitter i a la vista general i dir-me si també heu perdut Tweets?.

Per cert, aprofito per a comentar-vos que durant el congrés de telefonia mòbil que se celebra a Barcelona, Twitter va anunciar que traduiran el servei al Català en breu.

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1LW

Una nit a Barcelona sense (massa) violència

Diumenge, gener 30th, 2011

Ahir dissabte vaig anar a can Barça, al miniestadi, a veure el Barça B.

Arribava tard i els meus amics ja eren dins.

Vaig anar a l’accés al qual eren, i vaig preguntar a seguretat on comprava les entrades.

Em van indicar que a la porta número 5.

Jo vaig anar fins la porta número 5 del mini estadi, camina camina, i allò no tenia gaire pinta de que s’hi venguessin entrades. Vaig preguntar a un altre vigilant, que d’això no en mancaven, i em va dir que les havia de comprar a l’estadi del FCB, accès número 5.

Però em va indicar malament i vaig acabar donant la volta a tot l’estadi.

Mentre feia via per la vorera vaig veure molts estrangers. I en aquestes que vaig veure un estranger que demanava orientació, en anglès, a un grup de joves, format per marroquins i una noia i un noi del país, que eren els únics que li contestaven en anglès.

Com no li sabien aclarir l’estranger, negre, per l’accent Americà, d’uns 35 anys i ben vestit va fer via.

Llavors un dels marroquins li va dir en castellà – t’ha caigut això- i assenyala amb el peu un paper qualsevol del terra.

És un parany.

Jo m’havia aturat i contemplava privilegiat des de molt a prop tota l’escena. Era darrera del grup de marroquins.

Jo adonant-me’n, li vaig fer que no amb la mà. I l’Americà, que no era pas ximple, va dir que no era d’ell mentre seguia caminant a pas més viu que el grup de delinqüents.

Després els meus amics em van explicar que és vox populi, que aquella zona és plena de turistes i que els moros fan el seu agost robant-lis la cartera.

Després vaig anar a l’Abacus on vaig veure aquelles guixetes tan comunes d’on roben amb tanta facilitat, i més tard a decathlon on vaig veure atrafegats els vigilants de seguretat, puix que, algú s’havia endut roba sense pagar.

Al centre de Barcelona, la Plaça Catalunya, entre immigrants de diferents races que esperaven qui sap què (en realitat no semblava que esperessin a ningú si no que simplement eren allà), gent alcoholitzada crònica asseguda a terra, venedors d’articles diversos dels que corren quan veuen la policia, i brutícia, feia bastant mala pinta, i al metro vaig veure un grup d’uns 20 nois negres aparentment sense cap ocupació.

Vaig sopar sense incidents, però vigilant la cartera doncs la comanda es feia en una qua i dues persones s’apropaven innecessàriament massa i vaig fer camí cap a un bar. Entre crits de gent, i joves alterats fent xivarri o bevent al carrer, però no hi va haver cap episodi violent.

A mida que m’apropava al bar vaig veure dos nois joves asseguts a terra.

No em va agradar perquè se’n fotien de la gent a la seva cara i els deien bajanades.

Seien fora del bar al que jo anava, així que en passar també em van dir alguna impertinència a la que vaig respondre amb un – què passa “enanos”- mentre entrava al bar.

Darrera meu van dir – eh no somos enanos. Mira mira si somos enanos- i es van alçar mentre reien del que havien interpretat una fugida.

A mi no em va donar la gana que pensessin que defugia el combat i em vaig girar i vaig sortir per a la seva sorpresa i els vaig etzibar un directe – sou enanos d’edat-, -18 anys- em va contestar un, – doncs això- vaig continuar i els vaig increpar que estaven fumant porros i ficant-se amb la gent i que això no estava bé.

Van quedar bocabadats.

Per sortir per Barcelona s’ha de ser un Guerrer Català, un Catalan Warrior o Warrior Català tirant d’anglicismes. Doncs la ciutat és plena de perills, i els ciutadans som els criminals a qui l’ajuntament desploma i que podem anar a presó per defensar-nos dels lladres, mentre els lladres campen a plaer com els Uruk Hai (orcs) del Senyor dels Anells que sembren la destrucció i la mort arreu de Terra Mitja.

Va seguir una conversa de besucs en que un deia que no fumaven porros, només tabac, i m’ensenyà les cigarretes. Per allí feia flaire a petard.

L’altre em va preguntar -perquè?- (perquè és dolent). I jo els vaig dir que enriure’s de la gent i molestar està malament així com autodestruir-se.

Un dels nois em va donar la raó i l’altre va començar a fer-me preguntes i va dur la conversa al camp de la religió.

Em va explicar que l’havien educat en una escola de l’opus.

Tota l’estona em parlaven en castellà, però comprenien el Català.

Totes les persones que he conegut de l’opus a Catalunya, han rebut l’educació en castellà. Aquest és un tema que tothom esquiva, però perquè a les escoles de l’opus day a Catalunya no s’aplica la immersió lingüística, i a sobre reben subvencions de la Generalitat?.

No només han rebut educació en castellà si no que són nacionalment castellans, i ignoren tota la nostra cultura popular i fins i tot cançons com l’Estaca!.

Bé, el noi parlava, i feia preguntes. Exposava el que pensava i jo li contestava amb sinceritat.

Que si la realitat és una i només una, que si un cotxe és blanc és blanc… que és el que ell pensava.

Li vaig dir que creia que repetia el que li havien ensenyat els religiosos. I que hi ha ionkis de la droga i ionkis de la religió.

I que la realitat no era només una si ens ateníem a la física quàntica.

Com considerava que els éssers humans eren la perfecció de la creació, els més intel·ligents, i que els animals només útils a nosaltres, li vaig dir que no teníem proves que les balenes o els dofins, que es comuniquen entre ells, no siguin més intel·ligents que nosaltres.

Aquelles idees el revoltaven i no s’ho podia creure.

Ell s’aferrava a la religió per a fer front a la incertesa de la vida. Cosa que he vist també en tots els de l’opus.

Li vaig dir que en la meva opinió moríem i s’acabava tot. I com havia citat a Descartes (l’error de Descartes deia) i Sant Tomàs d’Aquino jo li vaig citar les paraules de la Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxhe Bojaxhiu) – mai a la vida m’havia pogut imaginar que fos possible sentir tant de dolor- referint-se a l’insuportable dolor que li provocava la seva malaltia a les darreries de la seva vida.

Em va preguntar com em podia llevar cada dia pensant que moriria i que no hi hauria res. I li vaig contestar que això és així per a molta gent. Que et lleves per complir les teves obligacions, i que hi ha coses bones també.

Li vaig dir que si creia que hi havia un Déu bo que ho havia creat tot perquè permetia que nens petits morissin de fam a l’Àfrica, o perquè hi havia gent dolenta. Com els violadors va afegir ell.

L’amic que hi era al principi va dir que això era el que no li quadrava de tota la història que li venien, que hi hagués tant de patiment.

La veritat és que amb una família amb molts diners, que et puguin pagar un any sabàtic sense fer res, i que et doni tots els capricis, és molt difícil pensar algunes coses, fer-te el teu propi criteri i tenir la satisfacció de les coses que has aconseguit tot i els obstacles. Aquests nois són presa del seu buit existencial perquè no han passat carestia i no han hagut de lluitar per res.

Vam estar una bona estona departint, de vegades s’ajuntaven amics seus a la conversa, i em va demanar el telèfon.

Estava molt content de poder parlar amb algú “normal”, del carrer, fora del seu cercle d’amics de l’opus, dels temes que li preocupaven.

No li vaig donar, però li vaig dir que em donés l’email i que li escriuria, i així ho faré.

Bàsicament per si li pot servir d’ajuda parlar sobre algunes coses i potser deixar de ser un ionki de la religió.

Però sense cap interès de convèncer-lo.

El que jo penso és fruit de la meva reflexió i no vull convèncer a ningú de res. Però sí que puc compartir amb ell els meus pensaments si en té ganes i si crec que es comporta com un fanàtic perquè no coneix res més però vol meditar i arribar a les seves pròpies conclusions.

Youtube en Català

Dijous, gener 20th, 2011

Google ha fet disponible Youtube en Català.

Per a veure’l en la nostra llengua només s’ha de tenir el navegador web configurat en Català (preferències > idiomes) o seleccionar l’idioma de la part inferior:

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1JN

Vídeo: Magnífic Alfons Lòpez Tena sobre la fi de la Immersió Lingüística

Dijous, desembre 23rd, 2010

Les coses s’han de dir com són.

Massa temps ha mentit cyu, psoe, esquerra…

Conferència de premsa al Parlament de Catalunya d’Alfons Lòpez Tena sobre les tres sentències que donen per morta la Immersió Lingüística.

Un bany de realisme.

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=898182

Adreça curta d’aquest article: http://wp.me/pzeab-1Ih

espanya colonitza – assassinant el Català

Dimecres, desembre 22nd, 2010

espanya ha tornat a demostrar el que és: un estat que deplora qualsevol cultura que no sigui la castellana, i que tracta de colonitzar a la força tots aquells a qui la llibertat els va ser privada per la força de les armes.

espanya tracta, com feu anglaterra amb Índia, de colonitzar i assimilar els nadius Catalans, i ara ens priva de la nostra llengua a casa nostra.

Ara espanya ha decidit que la llengua vehicular a Catalunya no pot ser el Català, que ha de ser també el castellà.

<ironia>I com són tan democràtics i hi ha separació de poders han esperat a que acabessin les eleccions al Parlament de Catalunya</ironia> per a fer-ho.

Als meus amics que vau votar cyu: ja us ho vaig dir. espanya no pararà fins a fer-nos desaparèixer i cap partit autonomista no podrà arreglar res ni aturar els cops de les continues violacions dels nostres Drets Humans que perpetren des de madrid.

Als que no vau pensar a votar un partit independentista, només hi ha una manera de viure amb dignitat. I és amb llibertat i que ningú trepitgi els nostres Drets Humans. Això només ho aconseguirem amb la Independència. En tenir un Estat Català, farem les nostres lleis i ningú no ens les podrà discutir.

Als que vau votar un partit que odia els Catalans i que promou la nostra destrucció: feu-vos ho mirar. Quina classe de persones sou?. Us mireu al mirall?.

S’està veient que al món hi ha tres tipus de països:

– Els que respecten els Drets Humans i viuen en democràcia. Correcte.

– Els que no respecten els Drets Humans i tracten d’aixafar els altres.

– Les víctimes.

Dels que no respecten els Drets Humans i tracten d’aixafar els altres en tenim diversos exemples: la xina contra el Tibet, el marroc contra el Sahara, espanya contra Catalunya, espanya contra el País Basc, qattar contra els homosexuals i les dones, països islàmics on es mata per no dur vel, per tenir un amant, per ser homosexual o per posar música…

A la segona guerra mundial franco, hitler i mussolini foren d’aquesta mena, dels que trepitgen els Drets Humans i tracten d’annexionar, conquerir, esclavitzar i assimilar.

La rèmora franquista no va ser jutjada i condemnada i ara segueix campant a plaer.

espanya és una vergonya per a la humanitat i els Catalans estem cridats un cop més a rebel·lar-nos.

En aquesta era tenim la sort que no ens poden matar ni bombardejar cada trenta anys com solien, però no dubteu que ho farien si poguessin.

espanya ataca per tots els fronts. A País Valencià es veu clarament, com també es veu a Catalunya Nord la ofensiva que feu l’estat francès i les seves devastadores conseqüències sobre els Catalananoparlants.

No en tingueu el dubte. Som els bons.

Nosaltres no pretenem reprimir ni assimilar un altre poble, ni obligar que a les espanyes parlin la nostra llengua.

ells sí que ho fan a casa nostra. No respecten les votacions del nostre Parlament, ni els nostres referendums.

Aneu-vos fent a la idea que cal enfrontament.

No podem seguir defugint l’enfrontament.

Ens hem d’enfrontar a espanya, que és l’abusananos de classe.

Pacíficament, però amb tots els mitjans al nostre abast.

Tot val: no acatament de sentències, resistència passiva, ignorar l’ocupant (com feien alguns països davant l’ocupació nazi), plantar-nos des del govern i no fer cas a les imposicions feixistes…

Però una cosa tinc clara: artur mas i cyu són uns xaiets. És un partit que no vol l’enfrontament, només governar les engrunes. Només mantenir adormits els Catalans.

Orgullosos com són els espanyols ni tan sols li donaran la oportunitat a cyu, escenificant una planejada obra de teatre, de presentar-se com els salvadors de la situació per garantir-se un govern autonomista amic a Catalunya durant anys.

Al govern de les espanyes són orgullosos. Es creuen que són superiors. Creuen que la seva llengua i la seva cultura s’ha d’imposar als aborígens, tan si els plau com si no.

No en tenen prou de tenir sotmesos els colonitzats si no que els han d’humiliar. I quina nova humiliació podia arribar per a Catalunya?. Sense diners, amb un gran deute, amb una quantitat d’immigració en un brevíssim temps que sobrepassa el que han absorbit a Europa… carregar-se la immersió lingüística.

Evidentment no és el darrer dels atacs, només és un més dins l’estratègia d’acabar amb la nostra cultura mil·lenària.

Alhora atacaran Ses Illes, País Valencià, la Franja, seguiran tancant repetidors de TV3 a País Valencià, es carregaran les lleis que obliguen a retolar, com a mínim, en Català… i no us estranyi que imposin quotes de castellà obligatori a les televisions.

Tot s’hi val en aquests atacs feixistes pro la “supremacía espanñola”.

Resistim, però fins quan?. És evident que no podem resistir per sempre i és evident que un a un aniran multant, i destrossant la vida a qui ofereixi resistència a les seves imposicions colonials: professors que es rebel·len, polítics que es neguen a acatar, batlles, regidors, Acció Cultural del País Valencià…

Ens enfrontem a un estat depredador que ens roba i ens vol destruir.

Només hi ha un camí: tallar d’un cop i per sempre amb l’estat espanyol.

I això es fa votant Independència massivament i proclamant la Independència per via unilateral.

I punt.

Catalans de sempre, de poques generacions, o de nova arribada, només podrem viure com persones si som lliures i decidim el nostre destí.

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1I3

Ràdio arrels en dificultats per culpa dels problemes econòmics de la Generalitat de Catalunya

Dimarts, novembre 23rd, 2010

Ràdio arrels, la ràdio de Catalunya Nord en Català té problemes econòmics perquè la Generalitat no ha fet efectiu el pagament de cinquanta mil euros que havia compromés a ràdio arrels.

La situació de desastre econòmic de la Generalitat més espanyolista està perjudicant greument fins els Catalans del Nord.

A ràdio arrels hi treballen 6 persones i és un magnífic referent de la nostra cultura a Catalunya Nord.

Cada any fan un molt bon seguiment de la Universitat Catalana d’Estiu, i ara un seguiment de l’escenari polític al sud del Principat de Catalunya.

Us recomano aquestes entrevistes als polítics per a les eleccions a la Generalitat.

Si volem salvar la nostra meravellosa cultura necessitem urgentment ser independents.

Segons informaven avui a les 11:20 obriran la possibilitat de fer aportacions econòmiques. Us informaré en breu.

Enllaç curt Twitter: http://wp.me/pzeab-1C1

Magnífic article de Víctor Alexandre: Les valenties d’esquerra

Dilluns, novembre 22nd, 2010

És molt d’agrair la feina de l’escriptor Víctor Alexandre, incansable defensor dels Drets Humans del nostre país.

En aquest article llistat de les “valenties” d’esquerra, desemmascara esquerra en els seus servilismes a espanya, i ho fa cronològicament.

Encara n’hi ha que viuen enganyats i és escandalós el discurs d’esquerra, que fins i tot ha renunciat a dir-se ERC, en el que tenen la barra d’auto-definir-se com a vot útil independentista i com a valents.

Gaudiu de l’article.


per Víctor Alexandre
dijous, 18 novembre 2010
Carod, Puigcercós i MontillaS’ha acabat una legislatura i és hora de passar comptes per tal que aquells que ens van enredar una vegada no ho tornin a fer. Tenen al seu favor -sempre hi compten- la fragilitat de la nostra memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure’ns de nou les mentides que prediquen quan s’acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder. En aquests quatre anys que ara s’acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d’Esquerra. Si no hagués estat així, no sols no hauria perdut milers de militants i més de la meitat dels votants sinó que el proper 28-N arrasaria. Però només cull qui sembra, i Esquerra no ho ha fet. I la prova la tenim en la segura victòria de CiU, que s’ha vist elevada a la categoria de Braveheart gràcies a la política claudicant dels republicans. CiU, per tant, amb noblesa, haurà d’agrair a Esquerra que li hagi servit les claus de la Generalitat en safata d’argent.

D’acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d’Esquerra (‘la valenta’) al govern de Catalunya. Heus aquí cinquanta de les seves millors glòries:

  • 5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.
  • 20/2/2007: Viatge de Carod a l’Índia: l’única bandera que el representa és l’espanyola.
  • 27/3/2007: Esquerra retira l’oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
  • 10/10/2007: Esquerra considera una mostra de “normalitat institucional” que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.
  • 5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui un finançament com el del País Basc l’any 2023.
  • 27/2/2008: Ridao: “El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res.”
  • 21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d’Esquerra obvia el referèndum.
  • 29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s’absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
  • 16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: “Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós.”
  • 1/7/2008: Ridao diu que la marxa d’Antoni Bassas és només per motius professionals.
  • 7/7/2008: La Coordinadora d’Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d’espanyol.
  • 23/7/2008: Catalunya estrena cursos d’integració de metges estrangers. La formació s’imparteix en espanyol.
  • 20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac “per a no distanciar-nos d’Espanya”.
  • 18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d’ofici.
  • 21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.
  • 25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius “autonòmics” a les matrícules.
  • 1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que “el català ja hi està perfectament reconegut”.
  • 5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.
  • 25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.
  • 8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del “Manifiesto por la lengua común”.
  • 14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l’himne espanyol a la final Barça-Athletic.
  • 1/6/2009: L’Obra Cultural Balear considera “inacceptable” la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.
  • 12/6/2009: El jugador d’hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s’ha abandonat.
  • 14/6/2009: Neix la plataforma “La nostra televisió” per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.
  • 16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació.
  • 3/7/2009: El govern català diu que “Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat”.
  • 4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.
  • 19/7/2009: Ridao respon “No” a la pregunta “Convocaria demà, si pogués, un referèndum d’autodeterminació?”
  • 26/7/2009: Ridao admet que l’acord de finançament no compleix 100% l’Estatut.
  • 4/9/2009: Carod, sobre el veto de l’Estat espanyol a la consulta d’Arenys de Munt: “Els marcs legals s’han de respectar.”
  • 10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d’Arenys de Munt.
  • 21/9/2009: El Servei d’Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.
  • 1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.
  • 7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.
  • 19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: “El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes.”
  • 13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui “intentar reformar la Constitució”.
  • 14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d’àmbit nacional.
  • 24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de “mitjans nacionals”.
  • 10/3/2010: S’aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l’Estat espanyol.
  • 4/4/2010: Puigcercós: “El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir.”
  • 21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com “el català més important del món de l’esport”.
  • 29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que “La legislatura vinent no és la de la independència”.
  • 6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.
  • 14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.
  • 2/9/2010: La conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l’obligatorietat del nivell C a la Universitat.
  • 11/9/2010: El govern prohibeix l’accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.
  • 30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n’ha desentès.
  • 20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l’operador de telefonia en català.
  • 28/10/2010: Puigcercós: “Montilla s’equivoca rebutjant un nou tripartit.”
  • 29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.

Aquesta és una petitíssima mostra de l’acció de govern portada a terme per Esquerra (‘la valenta’) en la legislatura que va començar el 2006. “I la llei de cinema?”, preguntarà algú. La llei de cinema es fa només quan els dirigents d’Esquerra s’adonen del naufragi electoral que els espera. Per això la fan al cap de 7 anys de ser al govern. I com que la fan a corre-cuita, no tenen temps d’acabar-la i de fer-ne el Reglament. Tampoc no diuen que, en el supòsit que la llei s’arribi a aplicar, no podrà ser realment efectiva fins d’aquí a vuit anys. Fins a l’any 2018! I mentre reivindiquen la memòria històrica del president Companys reten homenatge en el Palau de la Generalitat a un destacat dirigent dels seus assassins.

Aquestes són coses d’una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d’Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents. Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l’esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions. Aquest discurs: “Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n’hem tret 15, és evident que n’hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra. Visca Catalunya!”.

Còpia local en PDF.

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1BG

Votem Llibertat – Les eleccions de la Independència

Dissabte, novembre 13th, 2010

Somriure emprat per PSC a la campanya de carme chacón. Logos igual de buits per a intencions igual d'inútils.

A mi també em parteixen el cor les lluites cahinites entre Reagrupament i Solidaritat.

Jo tinc bons amics als dos partits.

Patriotes, honrats, gent seriosa, treballadora i de fiar.

S’ha desfermat, però, una mena de guerra civil entre Catalans.

Una guerra que ens posa tristos i que empeny a alguns a no votar, o a votar ciu simplement per treure del mig el tripartit, el pitjor mal que ha asolat Catalunya densà de les tortures a independentistes el 1992  (tortures per les que no ha respost garzón ni cap dels executors).

Però com em deia fa poc Santiago Espot, director executiu de Catalunya Acció, aquestes eleccions són un gran èxit perquè els partits han centrat el programa electoral en Independència Sí o Independència No, i “els partidaris d’Independència NO, no tenen arguments“.

La batalla ideològica l’ha guanyada Catalunya, perquè és cert que vivim malament per l’acció empobridora brutal d’espanya, sense igual al món civilitzat, i que la Independència només comporta avantatges per a Catalunya.

Per tant aquestes eleccions són una batalla guanyada en l’inevitable procés d’Independència de Catalunya.

Catalunya serà Independent. Fa anys que ho veig, i fa anys que ho veuen els analistes internacionals.

Dividits o barallats, el fet és que entre tots hem portat la Independència a les eleccions, i també la portarem al Parlament.

Encara que guanyés ciu amb majoria absoluta no podran arreglar res de res ja que:

– La Generalitat està en fallida econòmica

– Les sentències contra el Català i contra les nostres lleis seguiran arribant per part del defensor de pueblo, el tribunal constitucional i per part del govern espanyol, sigui pp o psoe.

– No s’aconseguirà el concert, ni res de similar. espanya està arruïnada i esquilarà Catalunya fins a nivells de postguerra. En res no millorarà l’economia amb l’entrada de ciu:

No es crearan més llocs de treball, no tindrem aeroport hub internacional, no tindrem el TGV amb Perpinyà, els trens no arribaran puntuals, no deixarà de fallar el subministrament elèctric a Girona, no es faran més infraestructures, les multinacionals seguiran marxant a Zaragosa i madrid finançades pels diners que espanya ens pren, no s’eliminaran els peatges, no es crearan els llocs de treball que es crearien si s’invertís en crear infraestructures amb els diners que s’emporta espanya, els nostres joves no tindran beques, els petits seguiran estudiant en barracons, els pensionistes seguiran vivint en la misèria i remenant contenidors per trobar quelcom que menjar, i la gent seguirà morint a les llistes d’espera.
No s’eliminaran els radars sinó que se’n posaran més, i les multes també s’incrementaran ja que les consideren una font d’ingressos.

Per tant, que guanyi ciu només posarà més de manifest la inutilitat del vot unionista i que sense Independència cap benestar és possible.

Per tant, Catalans, no us preocupeu pensant si ciu és el vot útil, perquè ciu no és cap vot útil.

Com a molt a tv3 i Catalunya ràdio parlaran un Català menys incorrecte, i tornaran a dir “estat espanyol” enlloc d’espanya, però no tindran pressupost per a fer res més.

Per tant, Catalans i Catalanes, voteu amb alegria. Voteu el que voleu votar. El que us demana el vostre cor ansiós de Llibertat.

L’alegria amb que votareu serà la mateixa alegria amb la que comprovareu com, un cop hi hagi partits independentistes al Parlament, es parla d’Independència al Parlament i a televisió i cap unionista tindrà cap argument per a replicar. Perquè no n’hi ha.

Veureu com es posa de relleu que sense Independència els Catalans només podem aspirar a ser una regió pobre, empobrida, cada cop més, amb una llengua en desaparició, amb uns pèssims serveis i uns governants mediocres que són una casta de vividors, ninis, i on tot esforç i iniciativa privada per millorar topa amb una administració sangonera i mandrosa, àvida de diners puix que espanya no els deixa ni les engrunes.

Voteu amb alegria, voteu Independència, perquè la Independència és imparable.

Relacionats:

Votar ciu: un suïcidi col·lectiu

Cal desempallegar-nos-en

Companyies aèries que empren el Català

Dimecres, octubre 13th, 2010

La Plataforma per la Llengua ha publicat un estudi en que indica les companyies que utilitzen el Català i les que no.

L’informe analitza diversos aspectes com les companyies que empren  megafonia enregistrada en Català i les que no, les que tenen el web en Català i les que no, les que empren el Català per a comunicar-se entre els empleats durant el vol…

L’estudi només tracta l’actuació al Principat de Catalunya.

Utilitzen la megafonia en Català en algun vol NO utilitzen la megafonia en Català en cap vol
Ryanair (web en Català)

Spanair (web en Català)

Swiss Air Lines

Iberia (web en Català)

American Air Lines (web en Català)

Click Air

Australian Air Lines

vueling (web en Català)

lufthansa

easyjet (web en Català)

air europa (web en Català)

delta air lines

air france

us airways

sas

klm

cimber sterling

brussels air lines

british airways

alitalia

air transat

air norway

aer lingus

turkish air lines

royal air lines

jet4you

avianca

air berlin (web en 15 idiomes i NO en Català)

Informe de la Plataforma per la Llengua: Resum (còpia local en PDF)

El meu 11 de Setembre

Dilluns, setembre 13th, 2010

Començo el dia amb la idea d’anar a l’acte en honor del General Moragues que organitza Reagrupament.

Jo no en sóc militant, però ajudo a tots. I em sembla un heroi i màrtir de Catalunya que mereix reconeixement.

Ahir em vaig assegurar de tenir la càmera ben carregada, la tarja de memòria buida (16GB), de tenir llesta l’Estelada, la Barretina, una ampolla d’aigua que a les manifestacions fa molta calor, un bloc per a apuntar i diversos bolígrafs (li en regalaré un a una persona famosa que no en té i el necessitarà) i uns diners per si els caixers són plens al centre o han exhaurit la seva provisió  i em ve de gust comprar samarretes o marxandatge, una bossa de carregar a l’esquena per a deixar els diferents fulletons que s’han editat per a la ocasió i el que compri i unes bambes esportives per si l’infame saura o l’espanyolista montilla utilitzen els mossos per atacar la societat civil una altra vegada.

Vaig a l’acte en honor del General Josep Moragues i Mas.

Abans de començar vaig veure desplegada la pancarta: Pel Parlament Sobirà que proclami l’Estat Català.

Ho vaig comentar amb un parell de dones que s’ho miraven i no entenien el missatge.

– Que donarem suport al Parlament Sobirà que proclami l’Estat Català, sigui qui sigui qui el proclami- els vaig dir.

L’acte no se sent. La gent que hi ha al voltant fa que només les primers files, situades en cercle, s’assabentin del discurs.

És per culpa de l’ajuntament socialista, que en una mostra més del seu feixisme, reclamava 1.840 € per muntar un petit escenari i altaveus.

Em trobo amb uns amics que vaig conèixer al viatge amb 10.000 a Ginebra.

Ells són reagrupats, jo no, el meu amic em diu que té por que Laporta faci un altre tripartit (tristpartit jo l’anomeno).

Li dic que crec que Laporta no és així, que el conec en persona, i em sembla que és una persona que té collons i que vol la Independència.

Durant la manifestació algunes persones em traslladaran la seva opinió de que Lòpez Tena i Uriel Bertran són infiltrats de ciu i esquerra respectivament, per tal de dinamitar els moviments independentistes des de dins.

Crec que no és el cas, encara que el seu comportament a les Consultes Sobiranistes, no ha estat correcte.

El missatge que repetiré avui és:

Cap independentista abstencionista.

Voteu Independència. És igual a qui, però voteu Independència.

Mentre sóc allí veig tres comportaments de la jihad hispànica, la caverna espanyolista:

1. Passa una furgoneta i ens crida “hijos de puta”

2. Passa un cotxe i crida “viva españa”

3. Passa un taxista i ens crida “hijos de puta”

Ja és trist que una gent que van venir de fora, ells o els seus pares, per que a casa seva no es podien guanyar la vida escupin verí al país que els ha donat educació, feina, sanitat…

L’acte comença puntual, de fet força gent arribarà més tard i preguntarà si ja s’ha fet; és breu, directe. Després es canta els Segadors i es fa la ofrena floral a l’heroi.

Allà conec a un grup de maçons Catalans. M’expliquen que Moragues era maçó.

Una de les maçones m’explica que als inicis de la maçoneria de la que forma part estava composada íntegrament per dones.

La seva web és:

granorient.cat

I la descripció que fan dels maçons és la següent:

Els francmaçons som homes i dones lliures i de bona voluntat, que treballem plegats emprant el simbolisme, tot buscant el perfeccionament individual i el de tota la Humanitat.

Amb aquesta definició no m’estranya que els mediocres i els sectaris els hagin volgut exterminar tota la vida.

Als mediocres per definició, els espanten les persones lliures amb capacitat per pensar i obrar correctament.

Els mediocres només saben seguir normes, encara que no les entenguin, i imposar-les als altres.

Entre una de les magnífiques sorpreses que em regalarà aquest dia està el trobar-me amb el Manuel, que visc eufòric, com un autèntic honor.

Recordareu un home de 88 anys, que viu al Canadà i que va viatjar expressament dels Estats Units a Brussel·les, per venir amb els 10.000.

Doncs he tingut el goig de trobar-lo, aquest cop també ha vingut expressament a Catalunya, a votar a les eleccions d’enguany i a assistir a la Diada.

En dies com avui em sap greu no tenir una càmera millor, perquè sóc conscient que estem fent història i que el que ara enregistrem ho estudiaran els nostres fills i néts.

Tenim una conversa agradable i aprofito per aprendre dels seus coneixements i experiències.

Em comenta que en la seva opinió la lluita de classes és falsa i inexistent, i que si de veritat hi creguessin els sindicalistes de Catalunya lluitarien per apropar els sous dels treballadors de la Xina, Índia, etc… i en canvi només es mouen pels d’aquí.

Em comenta que els polítics al Parlament Català només volen mantenir l’status quo, i el seu seient, cobrar.

M’explicà que al Salvador passà el mateix amb les esquerres quan governaven i que finalment els lliberals van treure el país de la ruïna i van pactar la pau amb la guerrilla (els d’esquerres, molt propers a la guerrila, no ho havien pogut fer).

Enfilo a dinar a un restaurant xinés, mentre molta gent va cap al dinar popular que ha organitzat Reagrupament molt aprop.

Jo no he assistit a altres actes del matí, però us deixo una fotografia dels Miquelets de la Núria C.

Aquest grup recrea, pagant de la seva butxaca, els vestits d’època i les armes.

Avui Diumenge el punt, a la plana 40, ha mostrat una fotografia espectacular, no he estat capaç de trobar-la al seu web, així que us la mostro escanejada.

També em van explicar que en acabar els actes oficials a Rafael Casanovas la gent va començar a cridar Independència, quelcom que no havia succeït mai fins la data.

També que van escridassar el botifler de don artur mas.

A plaça Universitat, la universitat lluïa orgullosa una Senyera.

De camí a dinar al restaurant xinés veig moltes Senyeres i Estelades als balcons. M’omple de goig.

També torno a veure els patinadors que destrossen els bancs de marbre de plaça Universitat.

Són estrangers, es veu per la fisonomia, i com altres vegades, amb diferents cares, els veig equipats amb càmeres cares amb les que enregistren en vídeo les seves acrobàcies tan perjudicials per al mobiliari urbà.

Potser ho venen com material exòtic per Internet o al seu país.

També vaig veure vàries d’aquestes persones que viuen en la misèria a Catalunya, mentre a espanya es poleixen els nostres diners en fer aeroports per a 60 persones, línies d’alta velocitat deficitàries, regalar ordinadors als nens a Extremadura, finançar l’injust PERT (subsidi que només es cobra a Andalussia i a Extremadura i que es cobra 6 mesos si presentes un full on diu que has treballat uns dies al camp).

Com va indicar el batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, hi ha més pobres a Catalunya que població té Extremadura.

En el mateix camí al restaurant un altre cercant als contenidors:

Veig una parella de rumans, després en veuré molts a diferents xanflans (una vegada vaig veure com d’un luxós 4×4 negre marca BMW amb els vidres tintats anaven baixant rumaneses vestides d’aquesta manera estil refugiades cada 20 metres o cada poma), són del prototip dels que roben al descuit així que els vigilo per assegurar-me que no roben a ningú o intervenir si ho fan, fins que un d’ells s’asseu a pidolar.

És el mateix sistema que fan servir unes noies menors que es fan passar per sordmudes i que porten un full de signatures fals d’una suposada ONG.

Mentre t’aturés a signar, les 3 o quatre t’envolten i et pispen la cartera, el moneder, etc… sense que te n’adonis.

En altres ocasions jo he vist parlar animadament entre elles a aquestes suposades sordmudes fins que han vist a una possible víctima i han començat a fer la comèdia.

El Corte Inglés va lluir una gegantina Senyera:

Vaig a dinar, el restaurant on volia dinar està tancat per vacances. Entro a un local nou però la forta pudor a tabac em tira cap enrere i marxo.

Vaig a un restaurant xinés woc on no es pot fumar.

Demano una aigua, que em porten oberta i que sospitosament té sabor a l’aixeta (vaig fer els càlculs i a 100 aigües per dia cobrades a 1,5 € són 150 € al dia * 30 = 4.500 €/mes d’estafa reomplint ampolles). No els dic res però acaben de quedar-se sense la propina.

Parlo en Català amb la noia xinesa, repeteix el que li dic però en castellà, i en acabar li dic gràcies en la seva llengua i somriu.

La taula del davant, formada per una parella amb un noi que vesteix una samarreta de tirants i exhibeix tatuatges als braços i espatlles, i du el cabell parcialment rapat i amb rastes, diu indiscretament a la seva parella en veu alta:

– Le habla en Catalán a la china!… y si no le entiende!?- com sorprès.

El miro i l’ignoro, ja se n’adonarà que la cambrera ho entén tot, o del contrari jo marxaria i potser ompliria una reclamació. Ja seria massa que al meu país, com a client, essent jo qui paga, hagi de parlar en l’idioma estranger que vol el comerciant.

Els faré el favor al restaurant de pagar-lis amb monedes d’euro i de dos euros, ja que m’han manifestat que s’han quedat sense canvi i m’ofereixo puix que en portava força per l’aparcament.

Em queden agraïts i marxo acomiadant-me amb un “adéu” i després dient-los-ho en el seu idioma, fet que els arrencarà un somriure.

Vull fotografiar els rètols que ha penjat el Cercle Català de Negocis a la Plaça Catalunya, sota el rètol de caja madrid, que diuen “bye bye spain”,  “Adéu espanya” i “espanya ens costa 60 milions d’euros cada dia”.

A continuació caminant per la zona fotografia la Senyera a la llibreria Catalonia.

Decideixo passejar, i veure com està el centre de la capital, a l’espera de que comenci la manifestació. Tinc entès que comença a les 17:00 (no era a les 17:00).

Passejo, veig molts rètols “en venda” i “en lloguer”, i també moltes Estelades.

Crec que la societat s’adona de la crisi terrible a la que ens porta (ja fa molts anys) espanya.

Passejo, i moltes turistes em somriuen i em saluden amb la mà, els corresponc.

Algunes i alguns demanen de fer-se una foto amb mi o si me la poden fer, i en tots els casos accedeixo amb un somrís.

Una senyora d’uns quaranta anys em veu somrient i accelera el pas i s’atreveix a preguntar-me:

– Perdona, perdona, esta bandera que significa- es refereix a la llarga Estelada blava, la d’en Macià, que duc penjada del coll descansant sobre les espatlles.

– La Independència- li contesto en Català, sorprès, tot val a dir-ho, sense abandonar el meu somrís.

Em demana quin significat té l’Estel i el fons blau, i li dic que les quatre barres són la Senyera, la bandera de Catalunya, i que l’Estel sobre el triangle conjuntament, formen la bandera independentista.

Quan algú em parla en castellà, sempre li parlo en Català, però redueixo la velocitat del a pronuncia procurant vocalitzar clarament de manera que els facilito que em comprenguin.

Entén tot el que li dic.

Caminant, un noi d’uns vint-i-cinc anys em veu, se li il·luminen els ulls i em diu tot content:

– Molt bé! Molt bé! – exclama. Certament la barretina, la samarreta de 1714 ho recordo, i l’Estelada no passen desapercebudes.

M’aturo, em dóna la mà i xerrem una estona.

– A veure si ens en sortim – em diu i m’explica que els seus pares tenen una altra ideologia però que ell vol la Independència.

– És normal – li contesto amb tota naturalitat, i escoltant-me reflexiono per a mi mateix: és que és la veritat. És normal que ell vulgui que el seu país sigui lliure, i no haver de suportar tots els maltractaments del país veí. El que no és normal és que algú vulgui mantenir-se sotmès, a no ser com en el cas de ciu en la meva opinió, que tingui interessos econòmics en que es mantingui la submissió. Qui vol que l’insultin, l’espoliïn, el tractin com el cul i no respectin el que vota en referèndum?.

Li comento que en l’aspecte econòmic la Independència és la única manera de sortir endavant, i que en el cultural també.

Ens acomiadem amb un somrís.

Davant d’un edifici de Gaudí, atapeït de turistes, veig una altra romanesa de les que sé que tenen el modus operandi de robar al descuit i l’enregistro tot restant amatent a si sostreu quelcom a algú per a intervenir.

Penso en la mala imatge que dóna això a la ciutat, i m’en recordo dels alcaldes socialistes xupi-guais que han ignorat tots aquests problemes, i en els polítics a madrid que no han reformat les lleis que permeten els lladres robar, ser detinguts, sortir immediatament de comissaria i tornar a robar.

No en tinc cap dubte que independents ho farem millor, i sobretot podrem canviar el que no funciona, cosa que ara mai podrem fer, ja que a espanya no tenim cap possibilitat de canviar cap llei.

Com la meva càmera és molt modesta i la duració de la seva bateria, tot i que per sobre del que se n’espera, limitada demano a un local si puc carregar-la mentre faig la consumició i em diuen que no, que no els ho deixen fer. Els dic que ho entenc i vaig a un altre local, a un pans and company.

Repeteixo la pregunta, on veig a la noia apurada dient-me que no sap si hi ha endolls. Jo he vist endolls lliures al costat d’on és ella, i entenc que la poso en un compromís.

– Puc preguntar-li a l’encarregat?.

– Sí, millor- diu alleujada.

Jo li parlo en Català i ella em contesta en castellà.

Li pregunto a l’encarregat, que parla amb una persona que s’hi dirigeix en Català, i em diu que sí. És sud-americà.

Li ho agraeixo i em diu que no és res.

Li comento a la xiqueta, que contenta connecta la càmera.

Penso que em gastaré uns dinerets aquí mentre faig temps, a manera d’agraïment.

Demano un suc de taronja i una pasta i la noia m’informa que hi ha una oferta, amb la que m’estalvio diners.

És molt amable i informarà a tots els clients que passin de les ofertes que els beneficien.

Hi ha estones en que ella ha de romandre sola, així que tenim una animada conversa.

És d’Ecuador. Porta 11 anys a Catalunya, des dels 16. I va estudiar aquests darrers anys en Català. No el parla, però l’entén.

Li dic que pot deixar de banda la timidesa i parlar-lo quan ella vulgui, que no pateixi molt per l’accent, que el Català avarca moltes variants dialectals i una pronuncia que li sembla incorrecta pot ser la que facin servir a Tortosa o a Lleida, o a País Valencià, i que segur que l’entendran.

S’anima a deixar-se anar amb algunes paraules a l’estona que xerrarem.

Em pregunta si vinc d’algun acte i li dic que sí, i que després aniré a la Manifestació per la Independència.

Li explico que avui és 11 de Setembre i celebrem el dia Nacional de Catalunya.

– Ah clar! Per això és festa avui- exclama en castellà.

La meva sorpresa és majúscula, encara que no se n’adonarà, que una persona que porta 11 anys vivint al país no sàpiga quin dia és i que representa la Diada.

Li explico amb un somrís.

Moltes persones estrangeres no tenen cap animadversió cap als Catalans, ni els estranya que ens vulguem independitzar, ni senten cap odi cap a nosaltres, al contrari més aviat empatia, tot el contrari que moltes persones espanyoles que ens tracten amb un menyspreu només comparable a l’exercit pels nazis ver els jueus abans d’iniciar el seu extermini.

Als estrangers els costa d’entendre que ens tinguin aquest odi i se sorprenen quan descobreixen aquestes actituds violentes envers nosaltres.

Mentre sóc al bar carregant la càmera diverses persones em demanen a mi o a la meva nova amiga si els poden orientar.

Ella no parla gaire anglès, res de francès, i no es pot moure del mostrador, així que em demana que orienti a una mare i a un fill d’un divuit anys sobre on es troben diverses ubicacions.

La mare em parla en castellà, jo els contesto en Català pausadament i gesticulant – cap allà-, -cap abaix- i la mà acompanya la direcció.

No estic del tot si m’han entès, porten un mapa, i els pregunto – enteneu Català?- i em contesten un -no- sincer.

Els pregunto en castellà d’on són, i em responen que de madrid, que estan de visita.

Els contesto que així doncs és una mica difícil que entenguin el Català, assenteixen i riem tots.

Els indico els punts que cerquen, els aclareixo on és la Sagrada Família, i els comento que hi haurà una manifestació independentista a la plaça Urquinaona (a aquella hora ja m’ha trucat un responsable de sumaindependencia.cat i m’han indicat que la manifestació comença a les 18:00 encara que nosaltres hi serem abans).

Em demanen si hi haurà gaire gent.

– Mínim 50.000 persones- els contesto en castellà – jo hi seré- els dic orgullós, però no pas amb supèrbia sinó amb l’orgull i satisfacció sincera de qui fa allò en que creu.

Jo els ho he dit per si volen veure l’espectacle, deu ser un fet totalment insòlit per a ells, però també per si, pel contrari, volen escapolir-se de tanta aglomeració de persones.

Em diuen que moltes gràcies, que prefereixen anar per carrers secundaris puix que no els agrada la massa de gent.

Ens acomiadem amb un somriure.

Una noia ve amb un mapa i la cambrera em demana si li puc traduir. Cerca un museu dels perfums que jo no sabia ni que existia.

És grega. Li ho pregunto doncs a la guia veig els caracters de la seva escriptura. Diu que sí, i li dic orgullós que jo sóc Català.

Ens acomiadem amb un somriure. Espero que sàpiga que aquí som Catalans, doncs a Grècia encara es conserva la frase “Deú et lliuri de la picada de l’escorpí i de la venjança del Català” i sé que diuen als nens que si no es porten bé vindran els Catalans (com aquí l’home del sac) ho diuen com a expressió però no saben que els Catalans som persones d’un país.

Després ajudo a un matrimoni francès, a petició de la cambrera, que no s’aclareixen amb el menú.

Els parlo en la seva llengua i els explico que els entrepans petits del menú s’han acabat i que per això la meva companya de conversa l’hi ha ofert un de gran.

No m’agrada parlar en francès perquè em dol el que ha fet frança amb els Catalans del Nord de Catalunya (Catalunya Nord) i amb el Català, i amb els Occitans i l’Occità, i amb els Bascos i l’Euskera, però veig que els ajudaré i aquelles persones no tenen res a veure amb el que han fet els jacobins governs de frança.

El marit m’ho agraeix molt cortesament (em tracta de senyor, “messier”).

M’acomiado de la meva amiga, marxo, després d’haver pres dos sucs de taronja, tres aigües i unes galetes.

Necessito forces i hidratació puix que la Manifestació serà dura, farà calor, i jo ja porto moltes hores caminant.

Al carrer un italià molt content em demana si em pot fotografiar.

Em fa diverses fotos i aprofita que uns Americans, dels que em faré amics, s’han fet una foto amb mi per demanar-los si poden fer-li una foto al meu costat.

Ho fan, i m’asseguro que la Senyera amb l’Estel, llueixin ben clarament a la foto.

Els meus nous amics Americans ho saben tot de Catalunya, i que no té res a veure amb espanya i que volem la Independència.

Els explico que igual que ells eren una colònia anglesa i es van independitzar, nosaltres som una colònia espanyola que també ho volem fer.

Els ulls se’ls obren i assenteixen comprenent. Ells millor que ningú poden comprendre l’exemple doncs van patir les injustícies del colonialisme despiatat.

Continuo caminant i una noia molt maca d’uns vint i pocs passa al meu costat entonant fort, somrient i dedicant-me “Catalonia Free” “Catalonia Free”.

Somric completament i per uns instants canto i faig un saltiró al compàs “Catalonia Free”.

L’escena és tan tendre i agradable que ometo dir-li que nosaltres diem “Freedom for Catalonia”.

L’empatia de la gent envers nosaltres fa que voldria parar el temps i gaudir d’aquests instants tan intensos que passen fugaçment deixant passant a altres instants també intensos.

Somriem, la saludo, i cadascú segueix el seu camí com un fugaç raig de llum.

Vaig trobant amics i un m’explica que ahir va anar a l’acte de Vilanova i la Geltrú i que una àvia duia un rètol que deia “Tinc 102 anys i vull veure la Independència”.

Corprenedor, esbalaïdor, quina alegria aquesta senyora tan eixerida!.

A partir d’aquí les coses es precipiten a tota velocitat, les imatges fugen com una centella. Arreu gent amb Estelades.

M’he trobat amb els meus amics de sumaindependencia.cat i anem a reunir-nos amb Reagrupament.

És una bona notícia que hi ha hagut coalició. Entre els partits aglutinats al projecte de Suma Independència i Reagrupament.

Arribo i em sorprèn veure el camió d’esquerra al final de tot, com pretenent que les persones que arribaven es posessin darrera seu.

Ja l’he trobat a d’altres manifestacions. El posen cara als seus, de manera que el camió tapa el que passa davant, i es munten l’espectacle privat per als seus seguidors. Sembla una secta.

Hi ha molt pocs militants d’esquerra.

Jo em vaig escapar vàries vegades del grup per a fer fotografies, tan en marxa com quan esperàvem. Cap endavant, cap enrere.

– A veure quants devem ser…

Durant l’espera per a que comencés la marxa de la Manifestació una noia des del camió d’esquerra, no parava de clavar un discurs apassionat pel micròfon per als pocs militants del final, s’engrescava sola, i en un moment en que va arribar al seu clímax dient “esquerra mai mai renunciarà a la independència” va sorgir un crit espontani per part de la gent que hi era al voltant:

xiulets de desaprovació

uuuuuuhhhhhh

-botiflers!!!!

Puc dir que va sorgir de l’ànima i era ben trist el paper que feia esquerra.

Durant el recorregut va haver uns moments en que va bufar vent amb molta força i la meva pancarta de Suma Independència es va trencar amb el resultat que va sortir volant i va aterrar sobre el cap d’una reagrupada amb qui havia estat parlant abans.

– Plaf!- li cau plana al cap.

– Ai!- un primer crit més de por que de mal. Afortunadament la pancarta era d’una qualitat molt bona, impermeable i lleugeríssima.

– T’ha fet mal?-

– No, no.

I a continuació els riures.

– Ara trenquem la coalició!- va dir ella de broma.

– Sí, sóc un enviat de el mundo. He anat fotent-li la pancarta pel cap a tots els reagrupats però res!. Que els Catalans són resistents!. Quina resiliència!. No renuncien a la Independència- riures.

– Ja veuràs demà les portades del abc i el mundo: nuestro infiltrado no consigue boicotear la orgía separatista.

– Ara aniré a Solidaritat Catalana i també els aniré fotent la pancarta pel cap…- més riures.

Tota la Manifestació va ser així, plena de riures i bons moments.

Una senyora gran, en castellà amb accent andalús, em va preguntar si sabia on eren els qui tocaven els tambors.

Jo li vaig respondre en Català, i em comprenia (fins fa uns anys el 99,3% de la gent comprenia el Català, ara la mitja ha baixat amb la immigració marroquina, sud-americana i d’altres indrets). Em va explicar que el seu nét hi tocava.

Vaig pensar que això estava molt bé. Els néts independentistes, i la senyora sabia que no hi ha cap problema en anar a una manifestació Catalana/Independentista.

També em vaig trobar a una amiga molt estimada algueresa. Li vaig preguntar si havia vingut expressament des de l’Alguer per a la manifestació i em va dir que sí.

Un noi que duia una Estelada roja em va ajudar a posar-me bé la meva Estelada. Va estar molt bé, vaig pensar, que la gent no sigui dogmàtica.

En un moment en que duia la pancarta de Suma Independència em va fer molta gràcia que una dona d’un quaranta anys va dir:

– Suma Independència, jo em poso amb aquests- li va dir a la seva amiga.

Em vaig passejar per tota la manifestació, abans que arranqués, amb un cartell de Suma Independència, vaig passar per davant del ben farcit, nombrós, grup de Solidaritat Catalana i alguns em miraven sorpresos i divertits.

No em va agradar quan Solidaritat Catalana va utilitzar les sigles de SI, ja que aquestes eren les que feia servir força abans Suma Independència.

Els que volem la Independència no volem personalismes, volem que es proclami i viure com persones lliures i normals a Europa (Jo preferiria que no estiguéssim a Europa i que forméssim una aliança amb Estats Units i amb Israel, perquè Europa té un Parlament caríssim amb interessos enfrontats i tendeix a híper-regular-ho tot com en el cas de les Festes del Foc, però tinc la percepció que la majoria dels Catalans volen estar integrats a Europa).

En un compromís una mica més gran em van posar unes persones que en veurem amb el rètol amb van preguntar:

– Aquests de Suma Independència què tal?- directament, sense marejar la perdiu.

– Bé, són patriotes, per això els dono suport.

– Això ja ho sabem, però a qui votem? – em van preguntar demanant-me una resposta que no els podia donar.

– Jo no us puc dir a qui heu de votar, però voteu el que voteu, voteu Independència. Ni un independentista abstencionista.

El que els deia els semblava bé però insistien en una resposta.

Eren molt trempats i no estaven per romanços, deien el que pensaven sense embuts, i això està molt bé.

Em van manifestar la seva preocupació de que els dos, ara que Reagrupament i els partits integrats al voltant de la conferència independentista i Suma Independència es presenten en coalició, gran blocs: Laporta i Reagrupament + Suma, no es presentessin units, com molta gent em transmetria durant la Diada.

Jo no veig tan malament que hi hagi dues forces independentistes que es presentin al Parlament. Nogensmenys els vaig comentar que encara hi ha temps, i que es treballa per a presentar-se units. Encara en tinc la esperança.

Sobretot veig que el poble ho demana.

A la capçalera de Reagrupament vaig saludar el catedràtic Enric Canela, el batlle d’Arenys de Munt Carles Móra, Carles Bonaventura un dels independentistes torturats per la policia espanyola el 1992 amb la aquiescència de garzón. La protecció d’aquesta activitat terrorista per part de l’estat converteix el jutge espanyol en còmplice i en prevaricador.

Curiosament les lleis només són importants quan qui no les compleix no és l’estat espanyol sinó algun dels seus pobles esclavitzats i colonitzats.

Jo sí que vull TGV (tren de gran velocitat) però no per sota la Sagrada Família.

Vilaweb ha fet un vídeo magnífic de la Manifestació.

Una cosa que em va molestar va ser la gran dificultat per a saber la hora en que es celebraria la manifestació.

No vaig ser capaç de trobar-ho ni a la web de Reagrupament, ni a la de Catalunya Acció, ni a la de Sobirania i Progrés.

És quelcom que ha de millorar, doncs ja ens fan prou el joc brut els mitjans finançats per l’espanyolisme i l’unionisme com per a que a sobre no posem clares les dates dels esdeveniments importants.

De fet aquest any he vist al càmera de televisió espanyola, duia l’enganxina arrencada de la càmera de manera que no se sabés de quina televisió era, però jo ja l’he vist a d’altres actes com Arenys de Munt i diverses manifestacions.

Nogensmenys no vaig veure-hi la tv3.

La meva amiga Nuri denuncia al seu FB que tv3 es va dedicar a mostrar tots els esports del món i no a parlar de la Diada Nacional de Catalunya.

També he rigut molt quan la premsa recollia que la guàrdia urbana havia comtpabilitzat 9.000 assistents.

He estat a moltes manifestacions i n’eren molts més.

A més l’11 de Setembre se celebra amb intensitat a tot el Principat així que és raonable que 30.000 persones es manifestin a Barcelona, i altres milers a Girona, Tarragona, Lleida.

Quan se’m va acabar la bateria, al final de l’acte, la Núria C. va tenir l’amabilitat de fer aquesta foto per a mi:

Quan va acabar la Manifestació, vam anar a fer una cervesa amb la Núria i la seva parella, amb qui m’havia trobat durant el trajecte, i vaig anar saludant alguns amics que em trobí a l’Arc del Triomf, entre les paradetes de tota mena.

Vaig visitar la parada de la xecna.cat on vaig comprar alguns desperta ferros de taronja i una ampolla d’un cava que porta un temps al mercat però que jo no coneixia:

Cava rosat Sant Jordi.

Patró de Catalunya.

Allà hi tenen un cotxe de competició que esponsoritzen, retolat amb motius de desperta ferro, vaig fer amistat amb el pilot i em va convidar a seure al seient del conductor.

Cal una certa tècnica per a entrar. És ben estret!. :-)

També vaig visitar el Cercle Català de Negocis i hi vaig comprar-me el llibre de les raons econòmiques de la Independència amb la idea de deixar-lo a alguns amics que em pregunten sobre aquest tema.

Mentre redacto aquest article alguns amics ja s’han fet ressò de les dades i a el punt ha sortit publicat que Catalunya ha perdut un terç de la seva indústria d’ençà de la crisi (font anuari econòmic de Catalunya Caixa.

Ja poden sortir montilla’s, puigcercosos, saura’s, castells i zpinotxos dient mentides, i dient que essent robats per espanya vivim molt bé, que els números i la realitat no donen lloc a creure cap engany ni manipulació.

Els morts a les llistes d’espera són culpa d’espanya i de tots els vividors anti-demòcrates que ens mantenen agenollats com esclaus, mentre treballem com bèsties per a que ells puguin viure bé i comprar vots a espanya regalant els nostres diners i atiant un discurs d’odi contra els Catalans. Diners que en roben que són la nostra vida, el nostre temps, el nostre sacrifici, i el temps que hauríem de gaudir amb les nostres família.

La manca de policia, de metges, de mestres, els barracons enlloc d’escoles (som el territori d’Europa amb menys funcionaris per cada 1.000 habitants)… tot això és pel sagnant espoli fiscal, sense igual al món civilitzat.

En anar passejant vaig saludar a un dels fundadors de Soft Català, i diversos amics i amigues que m’aniria trobant.

Em va agradar que les begudes que se servien eren begudes etiquetades en Català. Majoritàriament de la xecna.

Un cop acabada la Manifestació em va sorprendre molt la gran quantitat d’Estelades que fan romandre als actes musicals fins al final.

Enguany la gent no guardava les Estelades, no marxaven a casa… enguany la gent es quedava, amb les seves Estelades, amb les seves reivindicacions, i es va fer un ambient molt maco en que tots sabíem que estàvem vivint moments històrics i que a la matinada es mantenia. Germanor.

També em va agradar molt constatar la gran quantitat de jovent, entre 16 i 24 anys, que hi eren presents.

Un grup de joves d’uns 18 anys em van oferir prendre de les seves begudes. Em van preguntar si militava en algun partit i els vaig dir que no, però que ajudava a tots.

Tots van mirar a un que era el que més en sabia de política i em va preguntar:

– Ets anarquista?-

– No

– Comunista?-

– No, sóc lliberal- davant el seu astorament ja que em va confessar que era comunista.

– Jo no crec en el comunisme, però aconseguim entre tots la independència i després decidim com ens governem.

Va assentir.

També vaig conèixer una professora, una noia molt agradable que lluïa una Estelada sospesa sobre un pal de fusta.

Vam conversar un estona i com vaig veure que tenia calor li vaig oferir un desperta ferro fresquet que va acceptar encantada. Cadascun ens en vam veure un.

Vaig conèixer dues noies. Els vaig demanar l’hora, i es van esforçar en dir-me-la en Català.

Després d’uns segons meditant mirant el rellotge – Deu minuts per les deu. Es diu així?- va dir la noia del cabell curt amb un somriure.

– Gràcies. Tres quarts i cinc de deu- vaig acabar el que em semblava que havia volgut dir inicialment.

– Sempre em confonc. És que nosaltres ho fem al revés. Tres quarts passats de les nou.

– Els Catalans sempre mirem endavant. Aquest exemple us pot servir – és un exemple que vaig fer meu d’un article de Víctor Alexandre a qui per cert també vaig saludar mentre signava llibres i com estava força atrafegat vaig obsequiar-li un desperta ferro de taronja ben fresquet – també us podeu imaginar un pastís que representen les deu, i del qual ens n’hem menjat tres quartes parts. Tres quarts de deu. Les 21:45.- Aquest és de la meva collita. ;-)

La noia del cabell curt era de França i vivia aquí, i la noia del cabell més llarg era Canària.

Vam parlar de moltes coses, em van expressar el seu punt de vista.

Em van dir que creien que si en arribar aquí hagués estat obligatori el Català, s’hi haguessin fet, però que en poder comunicar-se en castellà, ara creien que no s’havia d’imposar.

Realment creien el que deien, i els vaig exposar el meu punt de vista.

El Català és la nostra llengua, i si el castellà és tan present és simplement perquè els feixistes ens van matar i van prohibir la nostra llengua.

Els vaig explicar que durant quaranta anys el Català ha estat prohibit a l’ensenyament, i perseguit. Que els policies et pegaven si els parlaves en Català.

I que actualment s’etiqueta en castellà perquè hi ha moltes lleis a espanya que ho protegeixen i no pas per un criteri econòmic, ja que, els vaig argumentar, a Andorra són uns pocs centenars de milers d’habitants i els productes s’etiqueten en Català i els fabricants guanyen diners.

Els vaig informar que el cinema doblat el va introduir el dictador sense ànima franco, i que modificava els texts per a introduir frases nacional socialistes i catòliques com “por el sagrado cuerpo de cristo”…

I com no sóc hipòcrita els vaig dir ben clar que una persona que no sàpiga el Català no hauria de poder treballar de cara al públic a Catalunya. Perquè està donant un mal servei als Catalano parlants.

Tot això no va ser un monòleg sinó que vam anar discutint els punts i els vaig argumentar.

Van comprendre-ho i em van dir.

– No sé perquè la gent d’aquí no ens havia explicat les coses. Tu ens ho expliques i les entenem.

Durant les hores que vam conversar, la noia de Canàries em va confessar que no se sentia espanyola, i que la seva mare era anti-Catalana, i que un dia que parlaven per telèfon li va preguntar un xic indignada com és que parlava en Català quan la va sentir conversar amb els seus amics Catalans.

Va ser una estona molt agradable.

Quan ja no podia amb la meva ànima vaig enfilar cap a casa.

Però no s’havien acabat les sorpreses que fornia i guarnia la nit per a mi.

Cansat, molt cansat, amb els peus dolorits, caminava lentament. A l’esguard dels semàfors verds pels vianants passava prudent, que a la nit molta gent condueix massa ràpid o borratxa, i esperava encara que no vingués cap cotxe quan no em corresponia.

Veia molta gent passar en vermell, alguns fins i tot, cansats com jo passaven en vermell tot i que venien cotxes. Alçaven la mà disculpant-se la majoria dels cops.

I així va ser que caminava lentament quan a la meva esquena vaig sentir el so d’un cotxe que anava ràpid i frenava fort, seguit d’un impacte.

Jo m’havia girat de seguida i vaig veure unes persones acabant de passar en vermell, i el cotxe que frenava.

Vaig pensar que el cop que havia sentit era l’impacte de la roda amb unes proteccions de plàstic en forma de fava negres.

Ningú havia pres mal, però la conductora discutia amb el grup:

– Esteu bojos- els va dir en castellà, cridant.

– Escolta noia que nosaltres passàvem en verd i a mig creuar s’ha posat en vermell- va dir una senyora amb més seny.

Hi ha haver un creuament d’insults entre la noia i un dels nois del grup.

– Subnormals- els va dir. Entre d’altres coses.

Al cotxe hi havia dues noies més i un noi que no havien sortit del cotxe i no volien brega. No per por, sinó perquè consideraven que per una discussió de trànsit no tenia sentit de fer-ho.

La conductora havia baixat indignada i el grup d’independentistes, que no havien deixat de caminar s’allunyaven.

Llavors un dels passatgers del cotxe que també havia baixat li va dir que li havien trencat el mirall (aquest era el cop que havia sentit abans). Un cop fet expressament, segurament amb un pal de bandera.

La noia tota indignada va dir – ara sí que vaig- i se’n va anar corrents fent saltironets, ja que els seus grans tacons no li permetien correr d’una altra manera.

Era una mica còmic veure-la vent aquells bots que eren més cap amunt que cap endavant ja que amb l’estret taló no era fàcil mantenir l’equilibri.

Una amiga del cotxe va sortir corrents per vetllar per ella.

Quan la noia s’allunyava jo vaig veure el passatger masculí del vehicle recollint les peces del mirall esmicolat en tres parts.

Jo palplantat era un convidat de pedra a aquella escena, podia haver imaginat el que passaria a continuació però jo no tenia res contra els uns ni contra els altres.

Al cap d’una estona d’insults i tensió la noia de les sabates altes, que era la conductora i lluïa una camisa de seda, anava arreglada per sortir de festa, va tornar indignada amb la seva amiga protectora.

En veurem allà, a cinc metres, se’m va posar a cridar:

– Estais todos locos con vuestra banderitas, y vuestros palos, ya las podíais coger todas y iros a la luna… – cridava fora de sí.

– Escolta, jo no els conec i no tinc res a veure amb ells.

Jo encara no havia encaixat totes les peces del que havia passat, ella seguia cridant-me, i s’apropava a mi amb pas ferm i movent la mà i em va fer esclatar i li vaig cridar que estava boja i algun altre improperi.

La noia es va dirigir al seu cotxe, dient-me alguna cosa més mentre continuava caminant i es va oblidar de mi i tot mirant als seus amics va dir – les tenia que haber pegado. Les tenía que haber pegado -.

Vaig veure el noi, alt fort i cepat,  intentant tornar a bastir les peces del mirall i llavors vaig comprendre tota l’escena.

Al cap d’uns segons, però, va tornar cap a mi i em va dir:

– Oye perdona, lo siento tú no tienes la culpa, es que a veces uno rompe una ventana y se piensa mal de todos (referint-se al col·lectiu independentista)…

Ella parlava sincerament, vaig mirar-la als ulls i vaig veure que els tenia vermells, quasi plorosos, per la barreja d’ira, ràbia continguda, frustració, impotència.

Sense dir res la vaig abraçar. I em va correspondre alliberant part de la tensió que tenia acumulada.

Va ser una abraçada sincera, vam romandre així uns quants segons.

Entenia com se sentia i era una injustícia el que li havien fet.

Després d’aquesta abraçada ens vam fer algunes més. I ja rient, vam comentar la jugada amb els seus amics.

Els vaig dir que el grup no tenia cap dret a trencar-li el mirall i que no tenien raó.

La noia que havia abraçat explicava als seus amics com havia anat la trifulga:

– Me han dicho española de mierda por hablar castellano- no s’ho podia creure.

Això no em va semblar bé.

Conec molta gent d’espanya que són magnífiques persones.

Sóc el primer que he dit que la immigració massiva espanyola que va enviar franco ens ha causat molts problemes i que molta no es va integrar.

Però també hi ha gent magnífica. No està bé que la insultessin així, especialment quan ells passaven en vermell i li havien trencat el mirall.

Vaig comprovar que el grup del cotxe eren gent molt maca i agradable, i la meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que dues de les noies eren Mallorquines, la noia amb qui ara parlava, que era la que havia anat a recolzar la conductora, Catalana, i el noi no sé d’on era. Jo li parlava en Català i m’entenia.

En aquest punt la conductora i els altres xerraven amb mi en Català.

Quan vaig saber que uns independentistes els havien fet aquesta mala jugada a dues noies de Mallorca, a una Catalana i a un altre noi, immediatament vaig deixar la bossa a terra, vaig obrir-la… – que ens vas a fer un present?- va dir una noia somrient murri amb l’accent de Mallorca – sí- vaig dir somrient.

Vaig extreure l’ampolla de cava Sant Jordi i els la vaig donar.

Les seves cares somrients van il·luminar el passeig.

– Jo no us puc arreglar el mirall, però us puc regalar aquesta ampolla de cava – vaig dir amb un somrís – ara, això sí, és súper-independentista- vaig afegir.

– Sant Jordi!?!!?!- va exclamar la noia Catalana que havia fet de guarda espatlles.

– Això és molt dolç- va dir la conductora – Sant Jordi és molt dolç- va afegir en referència a que en el seu dia regalem la rosa.

Van ser uns moments entendridors amb aquelles persones que feia uns instants eren estranyes, i ara érem amics.

Amb el -clac!- del retrovisor que el noi havia aconseguit tornar a encaixar, sembla que només havien fet que els mecanismes de subjecció saltessin però que res s’havia trencat, va arribar el nostre comiat.

Ells van marxar, més relaxats i somrient, i jo vaig continuar el meu periple amb els peus destrossats però content d’aquest episodi en que d’un fet negatiu vam fer quelcom positiu i maco per recordar.

Vaig mantenir la meva indumentària. Sabia que algun brètol em podia dir alguna ximpleria o fins i tot que podia tenir problemes, però també podia ser que els turistes em preguntessis o que hi hagués gent que s’adonés que el país no s’arronsa. Existim i existirem lliures!.

Els guiris que van dir -españa- i els vaig fer que no amb el dit es van quedar sorpresos.

Després un grup d’un 10 noies espanyols van dir -viva españa- em vaig girar vaig fer que no amb el dit enèrgicament i vaig seguir caminant. No van dir res més.

Ja quasi arribant al meu destí em vaig creuar amb unes prostitutes negres, i la segona em va dir amb la cara plena d’ira i com si em llancés una maledicció: españa no gana nada.

Jo vaig somriure pensant que jo sóc Català i que la pobre no sabia ni distingir les banderes, i que si la selecció espanyola, la que no deixa que existeixi la Selecció Catalana, ho perd tot, ja m’està bé. Al cap i a la fi el feixisme asfixiant que practica espanya és tant menyspreable i tant miserablement injust com el que exercia hitler amb els Jueus abans de començar el genocidi, el que es feia a Àustria abans de la segona guerra mundial (tal i com explica Matthew Tree) o el mateix tracte rebut per nosaltres els Catalans durant la dictadura.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest article és acabat.

Google incorpora a Gmail predicció d’importància dels emails

Diumenge, setembre 5th, 2010

Gmail ha incorporat, en beta, una nova funcionalitat.

Es tracta de la predicció de la importància dels correus.

Mitjançant un algoritme que té en compte quins correus obrim i quins no, i quins contestem, prediu quins són els més importants per a nosaltres.

A més a més podem fer arranjaments manuals per treure o afegir importància a un tipus de correu (basat en qui l’envia).

Ho podeu veure resumit en aquest divertit vídeo més avall.

I a més a més, google, ha tingut el bon detall de subtitular-lo al Català.

Aquesta gent saben treballar.

Entrevista a Jordi Bilbeny a La Vanguardia

Divendres, setembre 3rd, 2010

Aquest estiu Jordi Bilbeny ha estat entrevistat a TV3:

http://www.tv3.cat/videos/3052910

Gràcies a aquesta entrada d’Amer decideix us puc penjar el vídeo.

i a la vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100817/53984500052/jordi-bilbeny-cristobal-colon-fue-embajador-de-la-generalitat-residio-en-barcelona-y-participo-en-la.html

Sóc un ferm admirador del seu treball. :-)