Archive for the ‘Contes en la nostra Llengua’ Category

Conte en Català: l’impacte

diumenge, febrer 12th, 2012

El so de les onades esclatant contra les roques ho va omplir tot, tot era pau, i retornaren a la seva ment els records d’infància. Els records d’una infància feliç a Pals.

Però la seva ment alerta li recordà que havia de tornar dels seus ensonyaments i atendre assumptes urgents i crítics.

Obrí els ulls i es trobà allà, aferrat fortament amb els seus dits enèrgics, a una roca escarpada.

Un cert dolor d’impacte al cos, i talls per la lluita prèvia, que començava a recordar amb les escarpades roques.

Sang que li rajava eixuta i calenta del front, i la visió dantesca del seu vaixell, el Verge de Montserrat, destrossat contra les roques, les seves restes surant a l’aigua, juntament amb els cossos inerts dels seus companys almogàvers.

 

Recordà.

 

Anaven a acabar amb la sífils. Unes criatures pèrfides que havien atemorit la població de Ses Illes, mig dones, mig serps. Amb uns ulls que eren el reflex del mal.

 

Aquestes critatures que feien tres metres si s’erguien, si estiraven la seva llarga qua, que era alhora el tronc inferior, i sobre el que corbat s’eixien, talment com una cobra, havien segrestat uns nens de la Pobla.

 

Bèsties sense ànima, sempre àvides de carns, veié com algunes d’aquelles males bèsties mossegaven els cossos sense vida dels seus valents companys, sentia la carn esquitllar-se quan la rossegaven i sorolls orrorosos quan l’engolien.

 

I sense pensar-s’hi prengué la determinació.

Podia haver-se amagat, on?. Encara que aquesta pregunta no arribà a fer-se al seu cap.

No era important viure o morir, però sí fer pagar aquelles monstruositats el mal que havien fet als seus companys, i a tants Catalans innocents de la costa.

 

Es palpà el cos revisant estar sencer, i localitzar les armes que l’acompanyaven. Empunyà la seva fidel companya, l’espasa curta, rígida, i tant esmolada que podia partir en dos d’un cop l’imponent roc de maó pur d’una muralla romana i romandre essent una arma mortal, i sentí com la seva força es feia més gran, es posà d’empeus i començà una magnífica carrera, saltant sobre les punxegudes roques enfollides, cap als seus enemics.

La primera bèstia en veure’l, rossegava el cos d’un heroi caigut i emeté un estrepitós crit, poc abans de que l’espassa li travessés el cervell.

Les altres, alertades per l’avís d’aquesta es dirigien cap a ell, 5 o 6 o 7 d’aquelles bèsties grosses i salvatges. Impulsades per un esperit maligne volien acabar ell.

Però ell no afluixà el pas, apretà a córrer envers aquelles coses horribles que havien atemorit tants pobles a la terra, i espasa en alt afrontà aquell mal.

La primera escomesa vingué del centre, un cap amb dents enormes venia propulsat per aquell cos de serp, que envià com un ressort aquell mig cos mortal cap endavant.

Amb uns reflexos prodigiosos l’almogàver s’impulsà amb sa cama esquerra cap a la dreta, apretant les dents i girant el seu cos a l’aire envers la cosa executà el moviment mortal que tallà el cap per sempre a aquella cosa.

Després tot passà molt ràpid. Clava, finta, escomet, tot a una velocitat endimoniada. Rodola sobre el cos serpèntic encara erguit d’una bèstia, ja morta, mentre deslliures una destral de la teva esquena amb un hàbil moviment i la llença sobre aquella cosa que queda partida literalment en dos, a l’alçada del cap, clava, salta i esquiva, talla, i contempla aquells cossos amputats mentre recobra l’aler.

Llavors remata el que queda, amb una precisió metòdica, per si de cas.

No hagués calgut.

 

N’havia matat 8, estava segur que n’hi havia més. I si els nens del poble eren vius, si hi havia una possibilitat els trobaria. O obriria una per una aquelles bèsties i trobaria els petits ossos i els duria de tornada al poble, per a donar-lis cristiana sepultura.

 

Com tornar no estava clar, sense vaixell no hi havia tornada. Però això ara no importava.

Potser no sobreviuria al cau d’aquells monstres, així que ja s’ocuparia d’aquest detall si sobrevivia, ara per ara els faria pagar car les maldats.

 

Recollí la seva destral, la netejà d’aquella sang verdosa, si és que en corria, de sang, pels cossos d’aquelles coses i s’avituallà amb les armes dels seus companys caiguts.

 

  • Perdoneu amics, que manllevi vostres armes, però en faré bon ús. Els faré pagar a aquestes coses, el que us han fet.

 

I causalitat o no, les onades mogueren els braços dels companys a l’aigua com si diguessin endavant, acaba amb aquestes coses, fes-lis-ho pagar.

 

Armat amb diverses espases, destrals, ganivets de mides desproporcionades, i amb l’esperit encès i la sang bullent al cap amb una sola idea, es dirigí cap a l’interior de les coves on es refugiava aquella ciutat del mal, l’últim bastió d’una civilització malèfica que havia mossegat la medul·la de tantes civilitzacions prop de costa durant mil·lennis.

 

Mentre entrava a la cova, mentre s’endinsava dins la gola del diable, i la negre nit anava ocupant-ho tot, i els crits malèfics d’aquelles criatures es feien més forts, crits que fondrien la valentia dels meus valents, ell s’endinsava sense minorar el pas; destral curta en mà dreta, espasa fidelíssima a l’esquerra, i un únic pensament: els faria pagar car tot el mal que havien fet o moriria delmant el número d’aquells éssers.

Recordà el seu pare, també almogàver, afectuós i enèrgic quan li deia:

  • Els Catalans som ésser lliures i nobles. Hi ha països on les persones són súbdits dels reis, sotmesos a les seves lleis i als seus capricis. Els Catalans som homes lliures, coneguts com homes francs, per ser veritablement lliures, i honrats. Tenim un rei, que jurà complir les lleis del nostre regne. És un guia, no pas nostre propietari. Tu lluites per la llibertat. Pel bé de la terra. Que no defalleixi mai la teva força a fer el correcte. Honraràs a Catalunya i a tots nosaltres.

 

Amb pas segur, travessant les tenebres, s’endinsà a la fosca, disposat a donar el primer cop, i també l’últim.

 

Tot es precipità llavors, arribà a un punt que s’obria donant pas a una enorme galeria en forma de plaça que s’extenia, cap avall, en una alçada d’uns trenta metres. Les parets de la cova s’eixamplaven a a tot l’espai de la plaça inferior, amb un petit espai que permetia que tot just una persona, amb penes i treballs, rodegés la cova.

Una llarga rampa conduïa a la plaça inferior ocupada per dues centes d’aquelles feres infernals que festejaven com posseïdes, i enganxada a la paret una gegantina serp, d’uns quaranta metres d’alçada i quatre de diàmetre, alçada a mig cos i que tenia el seu cap ple d’escates quasi al nivell de l’heori.

De l’extremitat inferior de la bèstia neixien un ou llefiscós i verdós, mig transparent. El darrer que veié abans sentir els crits d’alerta foren els nens.

Plorant, i tremolant de por i de fred, però vius, eren la futura vianda de les abominacions que sortirien dels ous.

 

Dues dotzenes d’aquelles coses es precipitaren rampa amunt cap on ell era.

No havien avançat dos metres que quatre queien partides en dos, per l’efecte de les espases llargues dels companys caiguts, que havia llençat fent una espiral.

Les bèsties no sabien quina una li en passava pel cap.

 

Desafiant esperà, mentre un número de bèsties increïblement nombrós es precipitaven rampa amunt, de cacera, proferint crits terribles i esfereïdors.

Quan el primer cap es llençà mossegar-lo, ell saltà cap a la vorera lateral de la paret, seguint el seu pla traçat i comença una folla carrera pels esquerps laterals de la paret que culminà amb un salt directament sobre la gran bèstia, que poc s’ho esperava.

 

La caiguda era mortal, però clavà la destral en aquell gran ull malèfic i la seva noble arma forjada pels artesans de València en les carns verdes de la cosa, alhora que les seves hàbils mans es coordinaven i s’aferraven ambdues al mànec, amb força.

Caigué, però l’espasa segava la bèstia i esmorteïa la seva violenta caiguda.

Fou una baixada plàcida per a ell, i terrible per a la cosa.

 

Les feres guardianes comprengueren tard el seu error i es precipitaren rampa avall cap a l’ésser de carn que havia ferit greument la seva reïna.

 

Li farien pagar molt cara la gosadia. El matarien entre terribles patiments, allargant-li la vida i desmembrant-lo poc a poc.

L’almogàver veié que allò era dat i beneit. Cent noranta sis bèsties s’apropaven a ell. Podia llençar-lis algunes de les armes que encara duia, i reduir el seu avanç, però ell sabia que la bèstia grossa que se sacsejava convulsa i furiosa pel sofriment, era el cabdill d’aquelles hosts.

Disposat a acabar amb aquella maledicció al preu que fos desenfundà amb el braç dret l’espasa llarga del company, que duia a l’esquena, i la clava al lateral del tronc de la bèstia amb tanta força que la clavà a la paret.

Ràpidament, amb ambdues mans, l’empentà amb ambdues mans fent el moviment d’una palanca, una tisora mortal que cisellà en dos aquell cos antic i malvat.

 

Amb una pesant caiguda el tronc superior es precipità sobre tantes criatures, esclafant-les i atrapant els seus cossos inerts, i creà un mur natural en el flanc de l’almogàver que el protegia parcialment d’atacs, en reduir l’espai disponible per a atacar-lo a una línia recte d’uns 3 metres d’amplada.

Insuficient, però, ja que cent setanta bèsties ja no pensaven a fer-lo patir si no que es dirigien mortalment contra ell, amb tanta fúria que saltaven unes sobre les altres, per tal de destruir la seva carn.

Llavors sí les armes volaren i feren noves víctimes, corregué cap al mal per a guanyar distància respecte el final de la cova i allunyar la lluita dels nens i escometé amb el que li quedava, la seva fidel espasa curta, el ganivet llarg i ample d’esbudellar cavalleria, i una destral i un ganivet per a les batalles curtes.

Esquivà, tallà, en una lluita desigual i perduda d’antuvi, disposat a vendre cara la pell i a endur-se tantes d’aquelles coses com li fos possible.

Esquivà un atac que donà de cap amb el mur de pedra, alhora que tallava el cap d’aquell ésser de l’abisme, i hagué de retrocedir un centímetre davant una altra escomesa.

En una lluita aferrissada perdia centímetre a centímetre. Les bèsties queien, però d’altres es precipitaven furioses sobre dels cossos caiguts i llençaven mortals atacs que només els seus ràpids reflexes pogueren esquivar.

 

Saltà contra la paret i s’hi propulsà per a descarregar la mortal maniobra sobre un enemic alçat sobre diversos cossos abatuts.

La següent escomesa no pogué evitar-la i s’endugué una ferida al turmell, uns ullals esmolats li havien travessat la carn i encara que la cosa l’havia perdut el cap, difícilment podria resistir.

 

Retrocedí una passa i es propulsà endavant.

 

Clavà i tallà fins que l’imponent ganivet es quebrà, la destral es feu astelles, amb l’esmolat ganivet curt feu estralls fins que es va esmicolar contra aquells cossos pèrfids.

 

Només la fidelíssima espasa forjada pels mestres artesans de València seguia al seu costat en la seva desesperada defensa.

 

Les bèsties veieren la feblesa i s’aturaren, disposades a cobrar-se la seva venjança en grup.

 

La lluita li havia fet anar retrocedir terreny, no perquè ell retrocedís si no perquè els atacs conjunts, i el fet d’esquivar-los, provocava una pèrdua de terreny inevitable però que cobrava cara amb les vides dels seus enemics.

 

Els fills de l’infern se’l miraven anticipant-li el seu destí i les més properes al cos de la reina caiguda miraren els nens obscenament i van emetre una s sonora amb les seves llengües bífides refregant-li pèrfidament que gaudirien fent mal als nens.

Es posaren totes les unes contra les altres, formant envers ell, deleroses de masegar aquella carn i triturar aquells ossos i fer patir el seu enemic.

I l’heroi, sense arronsar-se, es preparà per tallar fins el final.

Premé les dents, mirà els nens i els digué:

  • No patiu, jo no us deixaré.

Mirà aquelles coses als ulls desafiant i colpejant contra la roca furiosament cridà un cop i un altre:

  • Desperta ferro!
  • Desperta ferro!

 

Mentre les guspires saltaren i envaïren l’espai, el món semblà aturar-se, i algunes d’aquelles bèsties saberen el que és la por.

L’almogàver saltà i tallà, i clavà, i desenes de caps monstruosos de dents esmolades es llençaren a l’uníson contra ell…

 

 

 

Fou llavors quan les armes volaren, els crits humans s’alçaren, i les bèsties més endarrerides caigueren a un ritme trepidant.

 

Altres vaixells d’almogàvers de la Companyia havien vist el desastre del primer i es precipitaven per l’entrada i sortien d’arreu.

Un grup més impacient havia saltat de la rampa els últims metres directament sobre les bèsties, i creant un cercle havien separat l’avantguarda més propera als nens, de la major part de les bèsties, que ara es debatien en dos flancs.

 

No en quedà cap d’aquells monstres.

Fins els ous foren cremats.

 

I quan els vencedors almogàvers cercaven els nens, i retiraren piles de cadàvers de les sífils, van trobar amb grata sorpresa, que sota aquell munt de cossos verds, que no havien matat ells, romania l’almogàver, viu i amb l’espasa fermament aferrada, ple de ferides però victoriós, i darrera seu, abraçats a ell, els nens als que havia protegit fins amb el seu cos, dels atacs de les hosts malignes.

 

  • M’alegro de veure-us amics- va dir l’almogàver als seus companys -m’he quedat sense transport i aquests pobres nens tenen fred i gana, i han de veure els seus pares.

 

L’escrivà va prendre nota de l’episodi per a les cròniques de la Corona Catalana, tot i que estava profundament impactat per la indiferència d’aquell home davant la gesta heroica que havia protagonitzat.

Els seus companys rigueren, i celebraren aquella manifestació, ben pròpia de l’esperit combatiu que els empenyia a lluitar contra la injustícia.

 

Aquella nit, sota les estrelles, a l’esguard de l’estendard Català, la Senyera, amb el so de la mar mediterrània, i ben protegits per valents que donarien la vida per salvar-los, aquells nens assaboriren pa amb tomàquet i fuet, botifarra amb seques i escudella, mentre la nau feia rumb a Catalunya.

 

Recobraren les forces, i l’endemà els seus pares emocionats, els abraçaren amb llàgrimes als ulls i donaren gràcies a Déu nostre Senyor perquè la seva estimada pàtria, el país de la llibertat, comptés amb aquells homes intrèpids, coratjosos, i honrats, sempre disposats a lluitar per la justícia i allà on fos que calgués defensar els innocents.

 

Conte escrit per en Carles de Codi Ç.

Conte: El guru de la terra

dilluns, juny 27th, 2011

El guru de la terra

 

Vaig conèixer el guru català un sufocant dissabte d’estiu, després de Sant Joan.

Jo pujava per la muntanya amb el meu cotxe atrotinat i me’l vaig trobar.

No acostumo a fixar-me en la gent que fa muntanyisme, però aquell home era diferent.

Romania assegut mirant l’infinit.

Això va captivar la meva atenció durant uns segons abans de perdre els meu focus en la següent corba i en d’altres pensaments que menaven per la meva atenció.

 

Vaig continuar el reguitzell de línies tortes fins la meva destinació i vaig gaudir d’una magnífica tarda en que no vaig pensar més en aquell personatge d’amples espatlles que seia damunt els rocs.

Al capvespre vaig fer el meu periple en sentit invers, cap a Barcelona, capital del meu país.

Llavors aquell home va tornar als meus pensaments instants abans d’esglaiar-me en veure que aquella figura encara era allí, en la mateixa posició que me’l vaig trobar.

Em vaig preocupar. Havien passat incomptables hores de sol agressiu i insolent.

No m’ho vaig pensar i vaig aturar el cotxe en un revolt proper, i vaig sortir amb una ampolla d’aigua dels Pirineus, de les que s’etiqueten en la llengua dels pares dels meus iàius.

 

  • Us trobeu bé?- vaig atansar-m’hi.
  • Sí, molt bé- va respondre tranquil i amable -perquè m’hauria de trobar malament?- va contestar.
  • Bé, us he vist quan he passat fa vàries hores, i he pensat que igual havíeu patit una insolació.
  • El sol és el meu amic- va dir per a la meva sorpresa, i veient que els meus ulls s’obrien com taronges i la meva boca separava els llavis en sorpresa, va fer un gran somrís i fa afegir – sobretot si portes crema solar factor 50.

Vaig riure davant el gran pesa de la lògica d’aquell personatge a mig camí entre hippie, conèixedor i fort treballador pagès i savi indi, i sobretot per la senzilla manera en que me la exposava, com sis fos el més obvi del món.

  • Disculpa, pensava que igual tenies problemes- vaig dir.
  • No, no en tinc. Estic reflexionant- va somriure.

Una mica de pasta de moniato, per aquesta estranya conversa, però encuriosit vaig dubtar si interpel·lar-lo sobre allò sobre el que reflexionava.

Mentre provava de decidir-me el seu braç es va estendre cap a mi i em va dir:

  • Vols una cervesa?- i increïblement m’oferia una cervesa fresqueta que havia tret d’una nevera portàtil que no havia vist.

Collons, aquest home és el puto McGuiver vaig pensar. Un professional.

I sense saber ben bé perquè vaig acceptar-la i vaig asseurem al roc al seu costat.

  • Pensava sobre la vida i el temps que tenim. Tu si poguessis canviar una sola cosa, fer quelcom positiu a la teva vida, què faries?
  • Mmmmm…. difícil- vaig dir -mentre feia un glop d’aquella moritz Barcelona – probablement fer que ningú passés gana.
  • Això està bé- va dir, i es va quedar en silenci mirant l’horitzó, com si pensés en les seves coses.
  • No creus que és el millor que es pot demanar?- vaig preguntar-li.
  • No.

Aquell home era sincer de veritat. Sense arrogància, però es notava que deia el que pensava sense preocupar-li que les persones poguessin veure ferit el seu sobredimensionat ego.

  • I perquè?- vaig dir-li.
  • Doncs perquè molts humans no són bones persones, així que si acabessis amb la fam, s’encarregarien de fer guerres, i la gent tornaria a passar fam i misèria.

La seva lògica em va esclafar altre cop.

  • Llavors, tu que faries si tinguessis un desig?.
  • Faria que Catalunya fos independent- va dir amb tota la tranquil·litat del món.

 

Alló sí que no m’ho esperava. Enmig de la muntanya amb un desconegut que duu hores torrant-se al sol i que treu cerveses de sota les pedres i em respon que el seu desig si pogués fer-lo realitat seria que Catalunya esdevingués un estat sobirà.

Impressionant!.

 

  • Com és que demanaries això? No creus que seria millor ser ric per a poder ajudar el món?.
  • Amb diners podria ajudar molta gent, però només mentre en tingués, i ben aviat s’acabarien. I molta gent corrupte podria beneficiar-se de les meves bones intencions.- va dir i jo sabia que tenia raó.

 

Va esperar si responia i va continuar:

  • Si Catalunya esdevé un estat sobirà, la seva gent serà lliure immediatament. El món serà un lloc millor per a viure, i des del nostre país podrem ajudar molta gent que ho necessita. Però si seguim aquesta espiral en aquest raó del planeta només hi haurà decadència i el món se’n ressentirà, perquè cada poble té les seves característiques identitàries, i el tarannà del nostre és únic: els Catalans estimem la llibertat per a tots iguals, no la volem només per a nosaltres, tenim un elevat concepte de la Justícia, com un bé universal i treballem amb encert per a millorar el món. No només per a guanyar diners, realment volem fer del món un lloc millor. I si no ens alliberem del jou espanyol i francès que ens sotmet, el món es perdrà totes les coses bones que podem aportar i Catalunya continuarà en decadència. Una llàstima per a tota la família humana. Fer de Catalunya un país lliure és al que he decidit consagrar els esforços de la meva vida.

Vaig quedar-me embadalit davant d’aquestes reflexions.

Enteneu-me, sóc independentista, com qualsevol persona intel·ligent a Catalunya. Però mai havia reflexionat seriosament sobre les coses que perdíem no essent independents.

 

Mentre restava estorat, corprès per les seves paraules que recorrien a tota velocitat tots els circuits de la meva ment, es va aixecar, va encaixar-me la mà, i va marxar muntanya avall.

  • Adéu- em va dir – haig de marxar, es fa tard, ha estat un plaer.

I jo que seguia amb la boca oberta i veient que feia núvol només vaig poder dir:

  • Marxes a refugiar-te en una cova?
  • No, i ara, marxo que comença el partit del Barça- alhora que vaig veure que treia de la butxaca unes claus de cotxe, i que una mica més avall un bmw encenia els seus llums.

Va pujar i va marxar mentre jo em quedava palplantat observant en perspectiva tot el que havia passat.

No m’havia refet que va passar per davant amb el seu cotxe, matrícula CAT, i em va deixar una tarja de la seva empresa tot dient-me:

  • Si mai vols treballar per a que aquest somni esdevingui realitat, truca’m. El país necessita tota la bona voluntat que hi puguem sumar. El bé ha de capgirar la situació de decadència en que ens trobem i ajudar el món des de la nostra visió única, la Catalana.

 

I amb aquelles darreres paraules va marxar.

 

Ni els monjo que venguera el seu ferrari, ni les històries de qui s’ha endut el meu formatge, havien tingut tant cap mena de sentit, ni m’havien esquinçat tants tòpics, com les reflexions que em va fer aquest compatriota en una hora.

Des d’aquell dia miro conscientment de fer de Catalunya i del món un lloc millor per a tots els que hi viuen i els que vindran.

 

Un conte de Carles Mateo

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qn