Archive for the ‘Català’ Category

Article recomanat: Què vol ara juan carlos?

dissabte, setembre 29th, 2012

M’ha agradat molt, com quasi tot el que escriu, la lectura de la carta d’opinió de Vicent Partal, director de vilaweb: Què vol ara juan carlos?.

Us el recomano.

Ràdio Vilablareix : 24 hores de música en Català

diumenge, abril 8th, 2012

Ràdio Vilablareix retransmet 24 hores al dia música en Català.

Aquesta ràdio eixerida és al 107,5 FM i es pot escoltar per Internet.

Estan preparant una plana web moderna, però des de l’actual es pot escoltar sense problemes, i punxen música interessant que no havia escoltat mai.

Us la recomano.

http://www.correcamins.net/radio/

Codi Ç als crèdits del Lipdub per la llengua de Perpinyà

Dimarts, abril 3rd, 2012

Simplement compartir l’orgull i felicitat de figurar entre els patrocinadors d’aquest eixerit projecte.

A la captura podeu veure Codi Ç (per un error han posat Codic Ç enlloc de Codi Ç) però això no li resta intensitat a la meva satisfacció.

També m’han enllaçat a la plana d’agraïments.

Quan els Catalans del Nord o del Sud ens proposem alguna cosa no hi ha qui ens pari.

Visca Catalunya Lliure!.

Aquí sota incrusto el vídeo.

Penseu a desactivar el 3D si no disposeu d’equip que suporti aquesta tecnologia (normalment monitor 3D i potser ulleres 3D).

Simplement feu clic al botonet 3D que apareix a la part inferior de la finestra de youtube quan passeu el ratolí per sobre.

 

Aportacions per al Lip Dub de Perpinyà

diumenge, febrer 26th, 2012

Els Catalans del Nord s’han proposat fer un Lip Dub per la Llengua Catalana que superi el rècord mundial de participació.

L’objectiu és reivindicar el Català com a llengua pròpia de Catalunya Nord.

Per això ens demanen de ser el 31 de Març, a les 14:00 h, al Castellet de Perpinyà.

Tots a Catalunya Nord s’han bolcat amb el projecte, i hi han aportat molts diners, però finalment els mancaven 2000 €, pel que han obert un projecte a verkami.

Codi Ç ha aportat 50 €.

Ara mateix només els manquen 875 €, si voleu fer les vostres aportacions:

http://www.verkami.com/projects/1428-lipdub-per-la-llengua-catalana-a-perpinya

Ens hi ajudeu?.

Dos articles que m’agraden sobre Catalunya

diumenge, febrer 19th, 2012

Avui he llegit dos articles al bloc americà ready-set-jet que m’han agradat molt.

Escrits per noies americanes, joves, i emprenedores, els dos fan incidència sobre que el factor clau que els ha enamorat de Barcelona… els Catalans.

I el procés que els ha dut a aprendre la nostra llengua, que per cert, es pot estudiar a universitats de Nova York.

El primer article es titula the time we build human castles in Catalonia i els segon catalana al cor.

Una cosa que m’ha arribat, i que m’han repetit algunes persones que han vingut a viure a Catalunya, és que els dol saber que mai podran sentir de la mateixa manera que sent un Català, no podran saber el que hem patit per els atacs d’espanya, però que estimen molt Catalunya i els Catalans.

Realment ho he sentit de diverses persones, de diverses nacionalitats, en poc temps. I la veritat és que m’omple.

Vídeo: Quim Masferrer a l´acte de l´ANC de Girona 2012-02-12

divendres, febrer 17th, 2012

Absolutament genial la intervenció de Quim Masferrer en aquest esdeveniment.

Conte en Català: l’impacte

diumenge, febrer 12th, 2012

El so de les onades esclatant contra les roques ho va omplir tot, tot era pau, i retornaren a la seva ment els records d’infància. Els records d’una infància feliç a Pals.

Però la seva ment alerta li recordà que havia de tornar dels seus ensonyaments i atendre assumptes urgents i crítics.

Obrí els ulls i es trobà allà, aferrat fortament amb els seus dits enèrgics, a una roca escarpada.

Un cert dolor d’impacte al cos, i talls per la lluita prèvia, que començava a recordar amb les escarpades roques.

Sang que li rajava eixuta i calenta del front, i la visió dantesca del seu vaixell, el Verge de Montserrat, destrossat contra les roques, les seves restes surant a l’aigua, juntament amb els cossos inerts dels seus companys almogàvers.

 

Recordà.

 

Anaven a acabar amb la sífils. Unes criatures pèrfides que havien atemorit la població de Ses Illes, mig dones, mig serps. Amb uns ulls que eren el reflex del mal.

 

Aquestes critatures que feien tres metres si s’erguien, si estiraven la seva llarga qua, que era alhora el tronc inferior, i sobre el que corbat s’eixien, talment com una cobra, havien segrestat uns nens de la Pobla.

 

Bèsties sense ànima, sempre àvides de carns, veié com algunes d’aquelles males bèsties mossegaven els cossos sense vida dels seus valents companys, sentia la carn esquitllar-se quan la rossegaven i sorolls orrorosos quan l’engolien.

 

I sense pensar-s’hi prengué la determinació.

Podia haver-se amagat, on?. Encara que aquesta pregunta no arribà a fer-se al seu cap.

No era important viure o morir, però sí fer pagar aquelles monstruositats el mal que havien fet als seus companys, i a tants Catalans innocents de la costa.

 

Es palpà el cos revisant estar sencer, i localitzar les armes que l’acompanyaven. Empunyà la seva fidel companya, l’espasa curta, rígida, i tant esmolada que podia partir en dos d’un cop l’imponent roc de maó pur d’una muralla romana i romandre essent una arma mortal, i sentí com la seva força es feia més gran, es posà d’empeus i començà una magnífica carrera, saltant sobre les punxegudes roques enfollides, cap als seus enemics.

La primera bèstia en veure’l, rossegava el cos d’un heroi caigut i emeté un estrepitós crit, poc abans de que l’espassa li travessés el cervell.

Les altres, alertades per l’avís d’aquesta es dirigien cap a ell, 5 o 6 o 7 d’aquelles bèsties grosses i salvatges. Impulsades per un esperit maligne volien acabar ell.

Però ell no afluixà el pas, apretà a córrer envers aquelles coses horribles que havien atemorit tants pobles a la terra, i espasa en alt afrontà aquell mal.

La primera escomesa vingué del centre, un cap amb dents enormes venia propulsat per aquell cos de serp, que envià com un ressort aquell mig cos mortal cap endavant.

Amb uns reflexos prodigiosos l’almogàver s’impulsà amb sa cama esquerra cap a la dreta, apretant les dents i girant el seu cos a l’aire envers la cosa executà el moviment mortal que tallà el cap per sempre a aquella cosa.

Després tot passà molt ràpid. Clava, finta, escomet, tot a una velocitat endimoniada. Rodola sobre el cos serpèntic encara erguit d’una bèstia, ja morta, mentre deslliures una destral de la teva esquena amb un hàbil moviment i la llença sobre aquella cosa que queda partida literalment en dos, a l’alçada del cap, clava, salta i esquiva, talla, i contempla aquells cossos amputats mentre recobra l’aler.

Llavors remata el que queda, amb una precisió metòdica, per si de cas.

No hagués calgut.

 

N’havia matat 8, estava segur que n’hi havia més. I si els nens del poble eren vius, si hi havia una possibilitat els trobaria. O obriria una per una aquelles bèsties i trobaria els petits ossos i els duria de tornada al poble, per a donar-lis cristiana sepultura.

 

Com tornar no estava clar, sense vaixell no hi havia tornada. Però això ara no importava.

Potser no sobreviuria al cau d’aquells monstres, així que ja s’ocuparia d’aquest detall si sobrevivia, ara per ara els faria pagar car les maldats.

 

Recollí la seva destral, la netejà d’aquella sang verdosa, si és que en corria, de sang, pels cossos d’aquelles coses i s’avituallà amb les armes dels seus companys caiguts.

 

  • Perdoneu amics, que manllevi vostres armes, però en faré bon ús. Els faré pagar a aquestes coses, el que us han fet.

 

I causalitat o no, les onades mogueren els braços dels companys a l’aigua com si diguessin endavant, acaba amb aquestes coses, fes-lis-ho pagar.

 

Armat amb diverses espases, destrals, ganivets de mides desproporcionades, i amb l’esperit encès i la sang bullent al cap amb una sola idea, es dirigí cap a l’interior de les coves on es refugiava aquella ciutat del mal, l’últim bastió d’una civilització malèfica que havia mossegat la medul·la de tantes civilitzacions prop de costa durant mil·lennis.

 

Mentre entrava a la cova, mentre s’endinsava dins la gola del diable, i la negre nit anava ocupant-ho tot, i els crits malèfics d’aquelles criatures es feien més forts, crits que fondrien la valentia dels meus valents, ell s’endinsava sense minorar el pas; destral curta en mà dreta, espasa fidelíssima a l’esquerra, i un únic pensament: els faria pagar car tot el mal que havien fet o moriria delmant el número d’aquells éssers.

Recordà el seu pare, també almogàver, afectuós i enèrgic quan li deia:

  • Els Catalans som ésser lliures i nobles. Hi ha països on les persones són súbdits dels reis, sotmesos a les seves lleis i als seus capricis. Els Catalans som homes lliures, coneguts com homes francs, per ser veritablement lliures, i honrats. Tenim un rei, que jurà complir les lleis del nostre regne. És un guia, no pas nostre propietari. Tu lluites per la llibertat. Pel bé de la terra. Que no defalleixi mai la teva força a fer el correcte. Honraràs a Catalunya i a tots nosaltres.

 

Amb pas segur, travessant les tenebres, s’endinsà a la fosca, disposat a donar el primer cop, i també l’últim.

 

Tot es precipità llavors, arribà a un punt que s’obria donant pas a una enorme galeria en forma de plaça que s’extenia, cap avall, en una alçada d’uns trenta metres. Les parets de la cova s’eixamplaven a a tot l’espai de la plaça inferior, amb un petit espai que permetia que tot just una persona, amb penes i treballs, rodegés la cova.

Una llarga rampa conduïa a la plaça inferior ocupada per dues centes d’aquelles feres infernals que festejaven com posseïdes, i enganxada a la paret una gegantina serp, d’uns quaranta metres d’alçada i quatre de diàmetre, alçada a mig cos i que tenia el seu cap ple d’escates quasi al nivell de l’heori.

De l’extremitat inferior de la bèstia neixien un ou llefiscós i verdós, mig transparent. El darrer que veié abans sentir els crits d’alerta foren els nens.

Plorant, i tremolant de por i de fred, però vius, eren la futura vianda de les abominacions que sortirien dels ous.

 

Dues dotzenes d’aquelles coses es precipitaren rampa amunt cap on ell era.

No havien avançat dos metres que quatre queien partides en dos, per l’efecte de les espases llargues dels companys caiguts, que havia llençat fent una espiral.

Les bèsties no sabien quina una li en passava pel cap.

 

Desafiant esperà, mentre un número de bèsties increïblement nombrós es precipitaven rampa amunt, de cacera, proferint crits terribles i esfereïdors.

Quan el primer cap es llençà mossegar-lo, ell saltà cap a la vorera lateral de la paret, seguint el seu pla traçat i comença una folla carrera pels esquerps laterals de la paret que culminà amb un salt directament sobre la gran bèstia, que poc s’ho esperava.

 

La caiguda era mortal, però clavà la destral en aquell gran ull malèfic i la seva noble arma forjada pels artesans de València en les carns verdes de la cosa, alhora que les seves hàbils mans es coordinaven i s’aferraven ambdues al mànec, amb força.

Caigué, però l’espasa segava la bèstia i esmorteïa la seva violenta caiguda.

Fou una baixada plàcida per a ell, i terrible per a la cosa.

 

Les feres guardianes comprengueren tard el seu error i es precipitaren rampa avall cap a l’ésser de carn que havia ferit greument la seva reïna.

 

Li farien pagar molt cara la gosadia. El matarien entre terribles patiments, allargant-li la vida i desmembrant-lo poc a poc.

L’almogàver veié que allò era dat i beneit. Cent noranta sis bèsties s’apropaven a ell. Podia llençar-lis algunes de les armes que encara duia, i reduir el seu avanç, però ell sabia que la bèstia grossa que se sacsejava convulsa i furiosa pel sofriment, era el cabdill d’aquelles hosts.

Disposat a acabar amb aquella maledicció al preu que fos desenfundà amb el braç dret l’espasa llarga del company, que duia a l’esquena, i la clava al lateral del tronc de la bèstia amb tanta força que la clavà a la paret.

Ràpidament, amb ambdues mans, l’empentà amb ambdues mans fent el moviment d’una palanca, una tisora mortal que cisellà en dos aquell cos antic i malvat.

 

Amb una pesant caiguda el tronc superior es precipità sobre tantes criatures, esclafant-les i atrapant els seus cossos inerts, i creà un mur natural en el flanc de l’almogàver que el protegia parcialment d’atacs, en reduir l’espai disponible per a atacar-lo a una línia recte d’uns 3 metres d’amplada.

Insuficient, però, ja que cent setanta bèsties ja no pensaven a fer-lo patir si no que es dirigien mortalment contra ell, amb tanta fúria que saltaven unes sobre les altres, per tal de destruir la seva carn.

Llavors sí les armes volaren i feren noves víctimes, corregué cap al mal per a guanyar distància respecte el final de la cova i allunyar la lluita dels nens i escometé amb el que li quedava, la seva fidel espasa curta, el ganivet llarg i ample d’esbudellar cavalleria, i una destral i un ganivet per a les batalles curtes.

Esquivà, tallà, en una lluita desigual i perduda d’antuvi, disposat a vendre cara la pell i a endur-se tantes d’aquelles coses com li fos possible.

Esquivà un atac que donà de cap amb el mur de pedra, alhora que tallava el cap d’aquell ésser de l’abisme, i hagué de retrocedir un centímetre davant una altra escomesa.

En una lluita aferrissada perdia centímetre a centímetre. Les bèsties queien, però d’altres es precipitaven furioses sobre dels cossos caiguts i llençaven mortals atacs que només els seus ràpids reflexes pogueren esquivar.

 

Saltà contra la paret i s’hi propulsà per a descarregar la mortal maniobra sobre un enemic alçat sobre diversos cossos abatuts.

La següent escomesa no pogué evitar-la i s’endugué una ferida al turmell, uns ullals esmolats li havien travessat la carn i encara que la cosa l’havia perdut el cap, difícilment podria resistir.

 

Retrocedí una passa i es propulsà endavant.

 

Clavà i tallà fins que l’imponent ganivet es quebrà, la destral es feu astelles, amb l’esmolat ganivet curt feu estralls fins que es va esmicolar contra aquells cossos pèrfids.

 

Només la fidelíssima espasa forjada pels mestres artesans de València seguia al seu costat en la seva desesperada defensa.

 

Les bèsties veieren la feblesa i s’aturaren, disposades a cobrar-se la seva venjança en grup.

 

La lluita li havia fet anar retrocedir terreny, no perquè ell retrocedís si no perquè els atacs conjunts, i el fet d’esquivar-los, provocava una pèrdua de terreny inevitable però que cobrava cara amb les vides dels seus enemics.

 

Els fills de l’infern se’l miraven anticipant-li el seu destí i les més properes al cos de la reina caiguda miraren els nens obscenament i van emetre una s sonora amb les seves llengües bífides refregant-li pèrfidament que gaudirien fent mal als nens.

Es posaren totes les unes contra les altres, formant envers ell, deleroses de masegar aquella carn i triturar aquells ossos i fer patir el seu enemic.

I l’heroi, sense arronsar-se, es preparà per tallar fins el final.

Premé les dents, mirà els nens i els digué:

  • No patiu, jo no us deixaré.

Mirà aquelles coses als ulls desafiant i colpejant contra la roca furiosament cridà un cop i un altre:

  • Desperta ferro!
  • Desperta ferro!

 

Mentre les guspires saltaren i envaïren l’espai, el món semblà aturar-se, i algunes d’aquelles bèsties saberen el que és la por.

L’almogàver saltà i tallà, i clavà, i desenes de caps monstruosos de dents esmolades es llençaren a l’uníson contra ell…

 

 

 

Fou llavors quan les armes volaren, els crits humans s’alçaren, i les bèsties més endarrerides caigueren a un ritme trepidant.

 

Altres vaixells d’almogàvers de la Companyia havien vist el desastre del primer i es precipitaven per l’entrada i sortien d’arreu.

Un grup més impacient havia saltat de la rampa els últims metres directament sobre les bèsties, i creant un cercle havien separat l’avantguarda més propera als nens, de la major part de les bèsties, que ara es debatien en dos flancs.

 

No en quedà cap d’aquells monstres.

Fins els ous foren cremats.

 

I quan els vencedors almogàvers cercaven els nens, i retiraren piles de cadàvers de les sífils, van trobar amb grata sorpresa, que sota aquell munt de cossos verds, que no havien matat ells, romania l’almogàver, viu i amb l’espasa fermament aferrada, ple de ferides però victoriós, i darrera seu, abraçats a ell, els nens als que havia protegit fins amb el seu cos, dels atacs de les hosts malignes.

 

  • M’alegro de veure-us amics- va dir l’almogàver als seus companys -m’he quedat sense transport i aquests pobres nens tenen fred i gana, i han de veure els seus pares.

 

L’escrivà va prendre nota de l’episodi per a les cròniques de la Corona Catalana, tot i que estava profundament impactat per la indiferència d’aquell home davant la gesta heroica que havia protagonitzat.

Els seus companys rigueren, i celebraren aquella manifestació, ben pròpia de l’esperit combatiu que els empenyia a lluitar contra la injustícia.

 

Aquella nit, sota les estrelles, a l’esguard de l’estendard Català, la Senyera, amb el so de la mar mediterrània, i ben protegits per valents que donarien la vida per salvar-los, aquells nens assaboriren pa amb tomàquet i fuet, botifarra amb seques i escudella, mentre la nau feia rumb a Catalunya.

 

Recobraren les forces, i l’endemà els seus pares emocionats, els abraçaren amb llàgrimes als ulls i donaren gràcies a Déu nostre Senyor perquè la seva estimada pàtria, el país de la llibertat, comptés amb aquells homes intrèpids, coratjosos, i honrats, sempre disposats a lluitar per la justícia i allà on fos que calgués defensar els innocents.

 

Conte escrit per en Carles de Codi Ç.

Llista d’avantatges de la Independència

dilluns, febrer 6th, 2012

Ara mateix una amiga m’acaba de suggerir que hauríem de fer una llista amb tots els avantatges que tindríem de ser un Estat Independent.

Així que us proposo que entre tots fem una llista i anem publicant al Twitter els avantatges.

El hashtag que us proposo és #CatalunyaEstat i si m’envieu piulades a @codiccat aniré actualitzant la plana.

M’ajudeu a recopilar-ne? M’ajudeu?. :)

La llista fins ara:

– Tenir un servei de rodalies que funcioni de primera, amb amplada de via europea

– Que no patim talls elèctrics, per manca de manteniment de les infraestructures

– No tenir MAT

– Participar a Eurovisió, en Català, en nom de Catalunya (Gemma)

– Competir als mundials de futbol en nom de la selecció de Catalunya

– Anar a les olimpíades en nom de Catalunya

– Tenir velocitats Internet de 100 Mbits com al Japó (al meu poble no arriba ni 1 Mbit)

– Que no hi hagi lleis sinde, ni sgae

– Que la policia espanyola i la guàrdia civil espanyola no ens tornarà a pegar per parlar Català

– S’acaba la crisi de cop

– Aeroport del Prat Hub internacional, amb vols intercontinentals, sense que espanya ho impedeixi

– Portar el CAT a les matrícules i que ningú et multi

– Circular per Europa amb matrícula CAT i les quatre barres

– Vaixells amb la senyera

– Escola en Català

– Etiquetatge en Català

– Etiquetes de Made in Catalonia

– Gaudí, Miró, la Sardana, la Sagrada Família, el porró, la secallona… coneguts com Catalans. La marca Catalunya cultura admirada

– La cuina Catalana entre la millor del món: el fuet, l’espetec, els calçots…

– Les patents Catalanes com el xupa-xups, la xeringuilla d’un sol ús, el motxo, el submarí… seran reconegudes com invencions Catalanes

– Reconeixement de la Catalanitat de Cristòfol Colom i la seva tasca per a mirar de salvar els indis

– Que deixaren de clavar-se en la nostra llengua, que la nostra llengua fóra NORMAL!- vull dir que tinguera un ús socio-cultural normalitzat. Ja està bé de què es claven amb el català. Si no volen els espanolistes que no la parlen, però que ens deixen en pau (Max de València)

– Reclamar la reunificació amb la Catalunya Nord i denunciar-ho com a cas de colonialisme a Europa i divisió de terres entre 2 imperis (Gemma)

– Tenir un passaport amb país: Catalunya, i un DNI amb nacionalitat Catalana

– Que la llengua no estigui en perill, i demanis un tallat  a un bar i t’entenguin

– Ser una República

– No tenir com a cap d’estat un individu posat a dit per un dictador genocida, amb una fortuna de les majors d’Europa que ningú sap d’on ha sortit

– Tenir transparència en els pressupostos

– Que no ens amenacin més amb seguir imposant la tortura dels braus (toros)

– Tenir lleis contra la tortura animal efectives

– Tenir lleis efectives contra els delinqüents reincidents

Linux: Escoltar RAC1 amb Banshee

dimecres, gener 11th, 2012

Si tens problemes per a escoltar RAC1 amb la opció flash de la seva web, que sovint falla, et pots instal·lar el real audio per a Linux o bé pots utilitzar el Banshee.

Aquí us comento com escoltar RAC1 amb Banshee.

En primer lloc ens assegurem que el tinguem instal·lat o bé l’instal·lem.

Quan ja el tenim, l’executem i li diem obrir url.

I com adreça indiquem:

http://www.rac1.org/audio/Player/rac1.pls

Indiquem Obrir (Open) i començarem a escoltar la ràdio.

També ho podeu fer amb el VLC amb la comanda:

vlc http://streaming3.radiocat.net:80/

Passar a la ofensiva

dijous, gener 5th, 2012

Sobre el tema de la independència hi ha una cosa de la que no s’ha parlat, i crec que és el moment de fer-ho.

Hem d’anar a la càrrega. Passar a la ofensiva.

Què vol dir això?.

Fa massa anys que ens trobem assetjats,  i resistim atrinxerats, parapetats, a les barricades decidits a no cedir ni un centímetre ni permetre que facin retrocedir ni un centímetre les nostres llibertats ni que reculi la llengua.

Però no està funcionant.

Sí, existim, però estem perdent terreny a un ritme esfereïdor, i sobretot, el nostre esperit està ferit.

Sobrevivim, no vivim, mentre ens van robant mèrits, mentre la nostra economia recula, ens roben, ens trepitgen els drets nacionals i individuals i no hi ha esperança, mentre ens avergonyim de veure com delinqüents d’importació a qui ningú no ha convidat delinqueixen dia sí i dia també i res no els atura per culpa de les lleis espanyoles, que no podem modificar, ens defensem o no dels insults que ens vénen de regions espanyoles que viuen de nosaltres, o d’atacs de les caverna contra la nostra llengua i drets més essencials i els governs de madrid ens roben i ens enganyen, i canvien les lleis sobre la marxa per a fotre’ns la cartera i la dignitat.

I encara que vivim així, encara que puguem aguantar anys, centenars d’anys, o milers, això està matant el nostre esperit.

Està matant la nostra cura per l’excel·lència, estan matant les nostres ganes d’esforçar-nos i de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

Hem de plantar batalla.

Hem de passar de defendre les nostres posicions estàtiques a iniciar una ofensiva per recuperar el que és nostre: la nostra Llibertat.

Només si recuperem la nostra llibertat podrem mirar amb orgull el futur, i dir amb el cap ben alt que ens hem alçat envers les dificultats i que les hem superades.

La nostra Independència és inevitable. Però hem de conquerir l’espai perdut per a recuperar la confiança en nosaltres mateixos i evitar el declivi moral de la nostra societat i del nostre tarannà.

Els punts per a aconseguir aquest alçament per mi són:

1. Aconseguir mitjans audiovisuals, premsa, clarament independentista i obertament catalanocèntrica. Ja que la premsa a Catalunya bloqueja tota la informació que ens donaria energia i ens faria sentir orgullosos, com quan un diari als Estats Units parla de la Independència de Catalunya, com quan un Català del Nord, a Perpinyà, bat un rècord mundial per a tota Catalunya, quan dos empresaris Catalans es neguen a pagar impostos a espanya… i també per denunciar situacions delictives o presuntament delictives que la premsa comprada a Catalunya no denuncia i que sí que denuncia la premsa d’altres països: per exemple, denúncies al psc per malversació de fons públics, que a Brasil estan acusant a rosell, l’espanyolista president de Barça, de corrupció (article a the economist) o el tema de la revenda d’entrades de via gogo a 2.500 € quan no n’hi havia i amb el problema que sembla ser que aquesta empresa seria, si més no en part de rosell.

També poder parlar obertament i explicar les avantatges de la Independència i acabar amb mentides i falsos mites.

Per tant, el punt número 1 es correspon amb:

Crear una televisió independentista, i transparent per Internet.

Que digui les coses com són.

Incrementar el número de ràdios catalanocèntriques i podcasts.

Jo vaig intentar arrencar una televisió per Internet, independentista, però obstacles econòmics no em van permetre poder culminar el projecte.

Però puc ajudar qualsevol que vulgui seguir amb la tasca o posar-m’hi al capdavant si hi inverteixen.

Mantenint-nos escanyats permanentment els governs espanyols han aconseguit que no ens puguem articular eficaçment. Aquesta estratègia s’ha vist reforçada per la col·locació sistemàtica als llocs clau, i en les posicions de grans salaris i grans capacitats, a virreis afins a ells. D’aquesta manera es garantien que res no canviés mentre el Poble Català creia que es podia avançar.

Fem els nostres mitjans i trenquem el monopoli de mitjans controlat per espanya.

2. Aconseguir uns acords de mínims

És clar que les esquerres consideren diabòlic que el govern no pagui una pensió a qualsevol que no tingui feina, encara que no vulgui treballar, i encara que sigui la persona immigrant número dos milions que arriba a Catalunya sense documents en aquella setmana. (posició que em rebenta i que condueix a la nostra destrucció en la meva opinió)

I està clar que les dretes volen retallar totes les despeses possibles.

Jo sóc liberal (libertarianist en anglès) i crec que cadascú ha de tirar endavant per si mateix i responsabilitzar-se de la seva vida, com fan els nordamericans i si fos per mi pagaríem molt pocs impostos.

Potser el millor model és al mig, potser fins i tot creem un model Català que admirin a tot el món, però deixem estar tot això. Aquestes coses es definiran a les urnes quan siguem independents.

Acordem uns mínims: declaració unilateral d’Independència, perntinença a la unió europa, amistat amb EEUU i Israel.

Que tots sabem per a que lluitem.

Posar la ideologia davant la Independència no té sentit, perquè tant si són d’esquerres com de dretes no podran legislar res sense Independència.

3. Programa i previsibilitat

Per a guanyar-nos la confiança de les persones d’origen espanyol, o amb pares d’origen espanyol, i acabar amb falses pors que els imposen des dels mitjans nacionalistes espanyols hem de ser molt clars amb el que comporta la Independència i dir les coses pel seu nom.

A la puta i la ramoneta ja hi jugaran els mas, pujols i duran.

Nosaltres els hem de dir el que hi ha, i que tinguin tranquil·litat al respecte.

Sobre aquest particular, definir la:

Oficialitat del Català

Tothom ha de saber que el Català serà la única llengua oficial a Catalunya, perquè aquesta és la llengua pròpia de Catalunya, la que va néixer aquí i la que  morirà si desapareix de Catalunya. El castellà el parlen 400 milions de persones al món i no té problemes de salut.

Deixar molt clar que aspirem a que el Català sigui la única llengua oficial al país, ara bé, deixar molt clar també que tots els funcionaris tindran la obligació de conèixer el Català, el castellà, l’anglès, i el francès i d’atendre en aquestes llengües qualsevol persona que s’hi dirigeixi.

Anem a crear un país de primera, i necessitem funcionaris formats, que puguin atendre bé als turistes, estrangers, i persones de parla castellana que resideixin a Catalunya, sobretot en el període de transició dels primers anys d’Independència.

I deixar clar que a l’escola, s’hi ensenyarà Català, castellà, anglès, francès i es podrà triar aprendre xinès i indú.

I deixar clar que no es permetrà cap actitud hostil envers nens per parlar castellà. (jo no he conegut mai cap cas i sé que els mestres de les nostres escoles tampoc ho permetrien, però es tracta de donar garanties a les persones que més mites han escoltat i més falses pors tenen).

Que quedi clar que cap persona de parla castellana serà apartada per l’Estat Català, i que tots els funcionaris tindran la obligació d’ajudar els castellanoparlants que no dominin el Català, si bé la única llengua oficial serà el Català i la documentació oficial, impresos, etc… estaran en la nostra llengua.

4. Representació política

Els Catalans han de votar massivament Independència.

Els partits amb representació amb els que jo simpatitzo són SI – Solidaritat Catalana, i Democràcia Catalana – el Partit de Laporta.

Potser apareixeran noves forces. Sigui com sigui, les properes eleccions s’ha de votar en clau d’Independència.

Tenir una important representació de Parlamentaris Independendentistes pro-secessió és indispensable per a aconseguir el respecte internacional

5. Deixar d’esbudellar-nos

He conegut molts independentistes que es passen el dia rajant d’altres independentistes.

Aquesta energia l’hem de dedicar a la ofensiva, no a posar-nos a parir entre nosaltres.

Deixeu la mentalitat de ser a la trinxera resistint i maleint i passem a construir.

Treballeu per la cultura, munteu empreses, feu voluntariat ensenyant el que sabeu a gent per a que es pugui guanyar la vida, creeu quelcom per Internet que sigui admirat al món… però deixeu de cagar-vos en els vostres germans.

Que sí, que no són perfectes, però tampoc són el dimoni. Tenim un estat opressor que no ens deixa parlar en Català a Europa. Deixeu de donar-vos pel sac i concentreu-vos a construir. A fer junts un país collonut. I a plantar cara de manera conjunta per la nostra llibertat.

 

Què us sembla? Creieu que val la pena llevar-se ben d’hora per això?. :)

Tens un problema si vols operar en Català

dimecres, agost 31st, 2011

Em faig ressò del que comenta el Marc Belzunces al seu bloc.

Va a donar-se de baixa de triodos bank, que es vanten de ser la banca ètica, per no poder operar en Català amb la banca electrònica i perquè la seva web no està en Català i l’alliçonen a l’estil franquista sobre el suposat sense sentit del que demana.

La conversa està enregistrada amb el seu android i la podeu escoltar baixant l’arxiu des del seu web.

Jo deixo una còpia en local aquí (convertida a MP3).

Un banc que no respecta els Drets Humans dels Catalans no crec que respecti cap Dret Humà i molt menys que sigui ètic en res.

Penjo al Twitter la notícia amb la etiqueta #triodosethicfail

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1Sa

 

Humor: El mou petit quan brama…

divendres, agost 19th, 2011

El mou petit quan juguen…. brama brama brama !
El mou petit quan brama… brama amb el dit,
amb el dit dit dit… amb el dit dit dit… amb traïdoria i amb el dit.

pepe petit quan juguen… pega pega pega!
El pepe petit quan pega, pega amb el peu,
amb el peu peu peu… amb el genoll genoll genoll… amb el colze colze colze… així pega pepe-fight.

marcelo petit quan juga… pega pega pega!
marcelo petit quan salta, pega una de kick,
kickboxing xing xing… karate te te… a la panxa o lligaments.

Karate te te, kick boxing xing xing,
amb el colze colze colze,
amb el genoll genoll genoll,
amb el peu peu peu,
amb el dit dit dit,
així perd l’equip petit.

Cançó: En Joan petit quan balla (cançó popular Catalana)

Adreça curta Twitter: http://wp.me/pzeab-1RR

9 de Juliol – manifestació independentista

dilluns, juliol 11th, 2011

Començo el meu matí comprant el diari, l’Ara, em fa molta gràcia un acudti que explica que un Català és a un vaixell amb la Scarlett Johanson quan el vaixell naufraga i van a parar tots dos a una illa deserta.

Aquella situació fa que intimin i tinguin relacions. Llavors l’home li demana a la Scarleth que es vesteixi amb roba d’home.

Ella cretient que es tracta d’una fantasia hi accedeix i llavors l’home arrenca – home Pep! No et creuràs amb qui vaig fer-ho l’altre dia.

Aquest acudit fou fet servir per a il·lustrar la reacció del pp amb el pacte amb cyu.

Continuo el meu dia i dino amb un amic que té la desgràcia de tenir un cap mentider i inútil.

A l’hora del cafè coincideixo amb un federalista i parlem una mica. – Perquè dius que el psc són botiflers? perquè no pensen com tu- sentencia. El deixo acabar i li contesto -no, un botifler és algú que essent fill de Catalunya vota contra que puguem expressar-nos en Català a Europa. És algú que treballa contra Catalunya i els Catalans.

L’home queda tocat i sense gaire esma afegeix -però potser creu que fa més bé a la majoria recolzant el castellà.

– Aquesta és la diferència, ells sempre intenten trepitjar-nos mentre que nosaltres no els volem pas cap mal – i continuo – mira, no trobaràs ni un sol Català que pretengui que a madrid s’hi parli Català i no s’hi parli castellà, o que s’oposi a la oficialitat del castellà a Europa.

– És que seria una estupidesa- contesta

– Sí, però resulta que la majoria d’espanyols sí que volen que a Catalunya s’hi parli castellà i no s’hi parli Català. Llavors el nacionalisme espanyol sempre vol destruir-nos mentre que per part nostra no volem pas perjudicar-los.

Admet el meu raonament i em confesa que a ell li agradaria que ens federèssim, però admet també el que li dic que per a federar-se cal tenir algú amb qui poder federar-se i aquest no és el cas d’espanya, que no ens vol pas tractar d’iguals si no tenir-nos subjugats.

Em comenta que creu que els polítics d’aquí també són inútils i robaran més si som independents i hi ha més diners.

Jo li argumento que ja mirarem per a detenir-los, però que en tot cas 20.000 milions d’euros extres ens vindran molt bé, i en tot cas, en lloc de TGV a Toledo amb nou passatgers al dia, tindrem el TGV Catalunya-Europa, el corredor mediterrani o trens de rodalies decents.

Em dóna la raó i afegeix – o aeroports fantasmes com els de villa-real.

I el més important és que podrem decidir: si volem ser hub intercontinental, doncs ho poderm ser, podrem ampliar el port, que tant ho necessita, etc…

I no ens insultaran cada dia…

Ens acomiadem coordialment car jo enfilo cap a la manifestació.

He quedat amb una amiga que també ve de fora de Barcelona. Aparco sense problemes, doncs molta gent és fora de vacances i hi ha lloc per a aparcar a cor que vols.

Agafo la meva Estelada, amb el seu magnífic pal, m’ha acompanyat a unes quantes manifestacions, i em dirigeixo cap al punt intermedi de trobada.

Un motorista en una scotter circulant massa ràpid mou violentament el coll, el gira i avança a tota velocitat sense mirar endavant; es juga la vida per a cridar-me:

– subnormal

En aquells moments recordo que aquest és un altre motiu per a la Independència i que cada any, quan em veuen amb una Estelada o  una Senyera, sempre hi ha espanyolistes en cotxe que en passar m’insulten violentament. Homes o dones. En això són iguals.

Continuo caminant i a una terrassa uns nois assentats, amb accent estranger em diuen – Visca Catalunya- els somric i afegeixo -Freedom for Catalonia!- i aixequen els braços en senyal de suport. M’aturo uns instants i els pregunto d’on són, i em contesten en anglès que d’Austràlia. Els dic Thank you amb un darrer somrís i em diuen amb el seu accent anglès -Endavant- guanyant-se la meva simpatia.

Em trobo amb la meva amiga i caminant, ens sorprén agradablement un vigilant de seguretat que s’aparta un moment i ens dedica unes paraules eufòriques:

– Visca Catalunya! Visca la meva gent! aquest és el meu el meu poble!!!! Ja fa un any!

Vam adelantar un grup de francesos joves, i un li va demanar a l’altre quina era la nostra bandera (la Estelada) i li va dir espagne, al que vaig dir Catalonia, i tots van fer veus d’aprobació “ah! Catalonia”.

Als semàfors m’aturava, perquè un Català que es manifesta, encara ha de donar exemple, i el fet de dur un estandard imposava respecte perquè la gent no passava en vermell com acostumen. Quan el semàfor prenia el color verd, i jo avançava, tots em seguien. Era graciós de veure i viure.

A la Plaça Catalunya una nena petita que no va la manifestació li diu a la seva mare amb la seva veueta – Independència- i em creuo amb un noi que em diu en Euskera -Independentzia Socialismoa!- No em dóna temps a explicar-li que no sóc pas socialista, si no liberal (libertarianist en angès).

La plaça Urquinaona és plena tot i que ja fa més de mitja hora que han arrencat i són tres quarts de set.

Allà hi havia membres del servei d’ordre dels organitzadors.

Un noi Català explicava a uns estrangers el motiu de la manifestació.

– It’s a celebration?- preguntaven.

– No, it’s not a celebration- contestava el noi.

Era lògic que ho pensessin puix que tothom reia i l’ambient és festiu i amable.

No fa progre dir-ho però és cert, durant tota la manifestació vaig vigilar que no em furtessin la cartera. Habitualment els marroquins s’introdueixen a les manifestacions per a robar discretament.



Una bona col·lecció de samarretes:

Missatges plens de sabiesa:

Les Estelades foren les grans guanyadores de l’esdeveniment.

 

 

Dos grups de falcons femenins van amenitzar la jornada amb les seves figures humanes i fent pilars.

I els símbols Catalans arreu:

Bones pancartes:

Algunes fotografies que no he realitzat jo:

 

trias s’ha guanyat l’anipatia de milers de Catalans en no permetre muntar els entarimats en cap dels 3 o quatre punts proposats.

Els nostres herois nacionals hagueren de fer el discurs pujats en grua a un camió. Vergonyós.

Molts crits de “amb cyu no hi ha independència”.

Aquest article encara és en construcció. Hi treballo a les estones que puc.

Adreça curta Twitter:  http://wp.me/pzeab-1Qx

psc porcs

dissabte, juliol 2nd, 2011

Si un parlamentari espanyol vota en contra que el Català, la vuitena llengua en número de parlants a la Unió Europea, sigui oficial a Europa és un malparit i un feixista que mena activament per la discriminació i l’extermini de cultures que no són la castellana.

Però si hi voten en contra Catalans, a més de malparits són els personatges més indignes i miserables que puguin trepitjar la terra. Són gent que utilitzen la posició que els dóna els vots dels Catalans per a prohibir als Catalans parlar en la nostra llengua a Europa, un dret bàsic del que gaudeixin  els altres europeus.

Doncs això és el que han fet els 25 diputats del PSC votant juntament amb el PSOE i el PP en contra de la oficialitat del Català.

Cucs miserables tots plegats.

Treieu-vos la vena dels ulls.

Cap Català vol que a espanya es deixi de parlar el castellà i que a madrid, per exemple, només s’hi parli Català.

Però són majoria a espanya, i el 100% de les forces polítiques que governen a l’estat, els que voten sistemàticament per a la eradicació del Català als Països Catalans i la imposició del castellà.

Per si algú encara en tenia dubtes només hi ha un camí pera viure com persones: la Independència.

Ah! Els 25 diputats del PSC també han votat amb el PSOE contra que l’estat pagui a Catalunya els diners que li deu.

Després tracten de mentir als nostres mitjans de comunicació.

Sense Independència Europa és la mateixa presó que amb franco, però amb la gàbia més grossa, i enlloc de pegar-te cada dia per tot, et peguen sovint per algunes coses (que les altres fa lleig en democràcia i no les poden fer).

Independència per a un futur digne, ric i ple i per gaudir de la democràcia que ara ens prohibeixen.

El psc també ha posat el crit al cel perquè s’hagi preguntat sobre la Independència en una enquesta i s’oposa frontalment als referèndums d’Independència. Per tant, queda clar el seu tarannà igual d’autoritari del pp i antidemocràtic.

En parlen:

Salvador Cardús – Independència i altres perversions

directe.cat – el psc s’alinea amb psoe i pp per barrar l’oficialitat del Català a Europa

Enruic Canela – Bloc DeuMil.cat – Els 25 diputats botiflers del no

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qr

Conte: El guru de la terra

dilluns, juny 27th, 2011

El guru de la terra

 

Vaig conèixer el guru català un sufocant dissabte d’estiu, després de Sant Joan.

Jo pujava per la muntanya amb el meu cotxe atrotinat i me’l vaig trobar.

No acostumo a fixar-me en la gent que fa muntanyisme, però aquell home era diferent.

Romania assegut mirant l’infinit.

Això va captivar la meva atenció durant uns segons abans de perdre els meu focus en la següent corba i en d’altres pensaments que menaven per la meva atenció.

 

Vaig continuar el reguitzell de línies tortes fins la meva destinació i vaig gaudir d’una magnífica tarda en que no vaig pensar més en aquell personatge d’amples espatlles que seia damunt els rocs.

Al capvespre vaig fer el meu periple en sentit invers, cap a Barcelona, capital del meu país.

Llavors aquell home va tornar als meus pensaments instants abans d’esglaiar-me en veure que aquella figura encara era allí, en la mateixa posició que me’l vaig trobar.

Em vaig preocupar. Havien passat incomptables hores de sol agressiu i insolent.

No m’ho vaig pensar i vaig aturar el cotxe en un revolt proper, i vaig sortir amb una ampolla d’aigua dels Pirineus, de les que s’etiqueten en la llengua dels pares dels meus iàius.

 

  • Us trobeu bé?- vaig atansar-m’hi.
  • Sí, molt bé- va respondre tranquil i amable -perquè m’hauria de trobar malament?- va contestar.
  • Bé, us he vist quan he passat fa vàries hores, i he pensat que igual havíeu patit una insolació.
  • El sol és el meu amic- va dir per a la meva sorpresa, i veient que els meus ulls s’obrien com taronges i la meva boca separava els llavis en sorpresa, va fer un gran somrís i fa afegir – sobretot si portes crema solar factor 50.

Vaig riure davant el gran pesa de la lògica d’aquell personatge a mig camí entre hippie, conèixedor i fort treballador pagès i savi indi, i sobretot per la senzilla manera en que me la exposava, com sis fos el més obvi del món.

  • Disculpa, pensava que igual tenies problemes- vaig dir.
  • No, no en tinc. Estic reflexionant- va somriure.

Una mica de pasta de moniato, per aquesta estranya conversa, però encuriosit vaig dubtar si interpel·lar-lo sobre allò sobre el que reflexionava.

Mentre provava de decidir-me el seu braç es va estendre cap a mi i em va dir:

  • Vols una cervesa?- i increïblement m’oferia una cervesa fresqueta que havia tret d’una nevera portàtil que no havia vist.

Collons, aquest home és el puto McGuiver vaig pensar. Un professional.

I sense saber ben bé perquè vaig acceptar-la i vaig asseurem al roc al seu costat.

  • Pensava sobre la vida i el temps que tenim. Tu si poguessis canviar una sola cosa, fer quelcom positiu a la teva vida, què faries?
  • Mmmmm…. difícil- vaig dir -mentre feia un glop d’aquella moritz Barcelona – probablement fer que ningú passés gana.
  • Això està bé- va dir, i es va quedar en silenci mirant l’horitzó, com si pensés en les seves coses.
  • No creus que és el millor que es pot demanar?- vaig preguntar-li.
  • No.

Aquell home era sincer de veritat. Sense arrogància, però es notava que deia el que pensava sense preocupar-li que les persones poguessin veure ferit el seu sobredimensionat ego.

  • I perquè?- vaig dir-li.
  • Doncs perquè molts humans no són bones persones, així que si acabessis amb la fam, s’encarregarien de fer guerres, i la gent tornaria a passar fam i misèria.

La seva lògica em va esclafar altre cop.

  • Llavors, tu que faries si tinguessis un desig?.
  • Faria que Catalunya fos independent- va dir amb tota la tranquil·litat del món.

 

Alló sí que no m’ho esperava. Enmig de la muntanya amb un desconegut que duu hores torrant-se al sol i que treu cerveses de sota les pedres i em respon que el seu desig si pogués fer-lo realitat seria que Catalunya esdevingués un estat sobirà.

Impressionant!.

 

  • Com és que demanaries això? No creus que seria millor ser ric per a poder ajudar el món?.
  • Amb diners podria ajudar molta gent, però només mentre en tingués, i ben aviat s’acabarien. I molta gent corrupte podria beneficiar-se de les meves bones intencions.- va dir i jo sabia que tenia raó.

 

Va esperar si responia i va continuar:

  • Si Catalunya esdevé un estat sobirà, la seva gent serà lliure immediatament. El món serà un lloc millor per a viure, i des del nostre país podrem ajudar molta gent que ho necessita. Però si seguim aquesta espiral en aquest raó del planeta només hi haurà decadència i el món se’n ressentirà, perquè cada poble té les seves característiques identitàries, i el tarannà del nostre és únic: els Catalans estimem la llibertat per a tots iguals, no la volem només per a nosaltres, tenim un elevat concepte de la Justícia, com un bé universal i treballem amb encert per a millorar el món. No només per a guanyar diners, realment volem fer del món un lloc millor. I si no ens alliberem del jou espanyol i francès que ens sotmet, el món es perdrà totes les coses bones que podem aportar i Catalunya continuarà en decadència. Una llàstima per a tota la família humana. Fer de Catalunya un país lliure és al que he decidit consagrar els esforços de la meva vida.

Vaig quedar-me embadalit davant d’aquestes reflexions.

Enteneu-me, sóc independentista, com qualsevol persona intel·ligent a Catalunya. Però mai havia reflexionat seriosament sobre les coses que perdíem no essent independents.

 

Mentre restava estorat, corprès per les seves paraules que recorrien a tota velocitat tots els circuits de la meva ment, es va aixecar, va encaixar-me la mà, i va marxar muntanya avall.

  • Adéu- em va dir – haig de marxar, es fa tard, ha estat un plaer.

I jo que seguia amb la boca oberta i veient que feia núvol només vaig poder dir:

  • Marxes a refugiar-te en una cova?
  • No, i ara, marxo que comença el partit del Barça- alhora que vaig veure que treia de la butxaca unes claus de cotxe, i que una mica més avall un bmw encenia els seus llums.

Va pujar i va marxar mentre jo em quedava palplantat observant en perspectiva tot el que havia passat.

No m’havia refet que va passar per davant amb el seu cotxe, matrícula CAT, i em va deixar una tarja de la seva empresa tot dient-me:

  • Si mai vols treballar per a que aquest somni esdevingui realitat, truca’m. El país necessita tota la bona voluntat que hi puguem sumar. El bé ha de capgirar la situació de decadència en que ens trobem i ajudar el món des de la nostra visió única, la Catalana.

 

I amb aquelles darreres paraules va marxar.

 

Ni els monjo que venguera el seu ferrari, ni les històries de qui s’ha endut el meu formatge, havien tingut tant cap mena de sentit, ni m’havien esquinçat tants tòpics, com les reflexions que em va fer aquest compatriota en una hora.

Des d’aquell dia miro conscientment de fer de Catalunya i del món un lloc millor per a tots els que hi viuen i els que vindran.

 

Un conte de Carles Mateo

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qn