Conte: El guru de la terra

El guru de la terra

 

Vaig conèixer el guru català un sufocant dissabte d’estiu, després de Sant Joan.

Jo pujava per la muntanya amb el meu cotxe atrotinat i me’l vaig trobar.

No acostumo a fixar-me en la gent que fa muntanyisme, però aquell home era diferent.

Romania assegut mirant l’infinit.

Això va captivar la meva atenció durant uns segons abans de perdre els meu focus en la següent corba i en d’altres pensaments que menaven per la meva atenció.

 

Vaig continuar el reguitzell de línies tortes fins la meva destinació i vaig gaudir d’una magnífica tarda en que no vaig pensar més en aquell personatge d’amples espatlles que seia damunt els rocs.

Al capvespre vaig fer el meu periple en sentit invers, cap a Barcelona, capital del meu país.

Llavors aquell home va tornar als meus pensaments instants abans d’esglaiar-me en veure que aquella figura encara era allí, en la mateixa posició que me’l vaig trobar.

Em vaig preocupar. Havien passat incomptables hores de sol agressiu i insolent.

No m’ho vaig pensar i vaig aturar el cotxe en un revolt proper, i vaig sortir amb una ampolla d’aigua dels Pirineus, de les que s’etiqueten en la llengua dels pares dels meus iàius.

 

  • Us trobeu bé?- vaig atansar-m’hi.
  • Sí, molt bé- va respondre tranquil i amable -perquè m’hauria de trobar malament?- va contestar.
  • Bé, us he vist quan he passat fa vàries hores, i he pensat que igual havíeu patit una insolació.
  • El sol és el meu amic- va dir per a la meva sorpresa, i veient que els meus ulls s’obrien com taronges i la meva boca separava els llavis en sorpresa, va fer un gran somrís i fa afegir – sobretot si portes crema solar factor 50.

Vaig riure davant el gran pesa de la lògica d’aquell personatge a mig camí entre hippie, conèixedor i fort treballador pagès i savi indi, i sobretot per la senzilla manera en que me la exposava, com sis fos el més obvi del món.

  • Disculpa, pensava que igual tenies problemes- vaig dir.
  • No, no en tinc. Estic reflexionant- va somriure.

Una mica de pasta de moniato, per aquesta estranya conversa, però encuriosit vaig dubtar si interpel·lar-lo sobre allò sobre el que reflexionava.

Mentre provava de decidir-me el seu braç es va estendre cap a mi i em va dir:

  • Vols una cervesa?- i increïblement m’oferia una cervesa fresqueta que havia tret d’una nevera portàtil que no havia vist.

Collons, aquest home és el puto McGuiver vaig pensar. Un professional.

I sense saber ben bé perquè vaig acceptar-la i vaig asseurem al roc al seu costat.

  • Pensava sobre la vida i el temps que tenim. Tu si poguessis canviar una sola cosa, fer quelcom positiu a la teva vida, què faries?
  • Mmmmm…. difícil- vaig dir -mentre feia un glop d’aquella moritz Barcelona – probablement fer que ningú passés gana.
  • Això està bé- va dir, i es va quedar en silenci mirant l’horitzó, com si pensés en les seves coses.
  • No creus que és el millor que es pot demanar?- vaig preguntar-li.
  • No.

Aquell home era sincer de veritat. Sense arrogància, però es notava que deia el que pensava sense preocupar-li que les persones poguessin veure ferit el seu sobredimensionat ego.

  • I perquè?- vaig dir-li.
  • Doncs perquè molts humans no són bones persones, així que si acabessis amb la fam, s’encarregarien de fer guerres, i la gent tornaria a passar fam i misèria.

La seva lògica em va esclafar altre cop.

  • Llavors, tu que faries si tinguessis un desig?.
  • Faria que Catalunya fos independent- va dir amb tota la tranquil·litat del món.

 

Alló sí que no m’ho esperava. Enmig de la muntanya amb un desconegut que duu hores torrant-se al sol i que treu cerveses de sota les pedres i em respon que el seu desig si pogués fer-lo realitat seria que Catalunya esdevingués un estat sobirà.

Impressionant!.

 

  • Com és que demanaries això? No creus que seria millor ser ric per a poder ajudar el món?.
  • Amb diners podria ajudar molta gent, però només mentre en tingués, i ben aviat s’acabarien. I molta gent corrupte podria beneficiar-se de les meves bones intencions.- va dir i jo sabia que tenia raó.

 

Va esperar si responia i va continuar:

  • Si Catalunya esdevé un estat sobirà, la seva gent serà lliure immediatament. El món serà un lloc millor per a viure, i des del nostre país podrem ajudar molta gent que ho necessita. Però si seguim aquesta espiral en aquest raó del planeta només hi haurà decadència i el món se’n ressentirà, perquè cada poble té les seves característiques identitàries, i el tarannà del nostre és únic: els Catalans estimem la llibertat per a tots iguals, no la volem només per a nosaltres, tenim un elevat concepte de la Justícia, com un bé universal i treballem amb encert per a millorar el món. No només per a guanyar diners, realment volem fer del món un lloc millor. I si no ens alliberem del jou espanyol i francès que ens sotmet, el món es perdrà totes les coses bones que podem aportar i Catalunya continuarà en decadència. Una llàstima per a tota la família humana. Fer de Catalunya un país lliure és al que he decidit consagrar els esforços de la meva vida.

Vaig quedar-me embadalit davant d’aquestes reflexions.

Enteneu-me, sóc independentista, com qualsevol persona intel·ligent a Catalunya. Però mai havia reflexionat seriosament sobre les coses que perdíem no essent independents.

 

Mentre restava estorat, corprès per les seves paraules que recorrien a tota velocitat tots els circuits de la meva ment, es va aixecar, va encaixar-me la mà, i va marxar muntanya avall.

  • Adéu- em va dir – haig de marxar, es fa tard, ha estat un plaer.

I jo que seguia amb la boca oberta i veient que feia núvol només vaig poder dir:

  • Marxes a refugiar-te en una cova?
  • No, i ara, marxo que comença el partit del Barça- alhora que vaig veure que treia de la butxaca unes claus de cotxe, i que una mica més avall un bmw encenia els seus llums.

Va pujar i va marxar mentre jo em quedava palplantat observant en perspectiva tot el que havia passat.

No m’havia refet que va passar per davant amb el seu cotxe, matrícula CAT, i em va deixar una tarja de la seva empresa tot dient-me:

  • Si mai vols treballar per a que aquest somni esdevingui realitat, truca’m. El país necessita tota la bona voluntat que hi puguem sumar. El bé ha de capgirar la situació de decadència en que ens trobem i ajudar el món des de la nostra visió única, la Catalana.

 

I amb aquelles darreres paraules va marxar.

 

Ni els monjo que venguera el seu ferrari, ni les històries de qui s’ha endut el meu formatge, havien tingut tant cap mena de sentit, ni m’havien esquinçat tants tòpics, com les reflexions que em va fer aquest compatriota en una hora.

Des d’aquell dia miro conscientment de fer de Catalunya i del món un lloc millor per a tots els que hi viuen i els que vindran.

 

Un conte de Carles Mateo

Adreça curta per a Twitter: http://wp.me/pzeab-1Qn

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Tags: , ,

1.265 visualitzacions - versió en PDF

Comments are closed.