El meu 11 de Setembre

Començo el dia amb la idea d’anar a l’acte en honor del General Moragues que organitza Reagrupament.

Jo no en sóc militant, però ajudo a tots. I em sembla un heroi i màrtir de Catalunya que mereix reconeixement.

Ahir em vaig assegurar de tenir la càmera ben carregada, la tarja de memòria buida (16GB), de tenir llesta l’Estelada, la Barretina, una ampolla d’aigua que a les manifestacions fa molta calor, un bloc per a apuntar i diversos bolígrafs (li en regalaré un a una persona famosa que no en té i el necessitarà) i uns diners per si els caixers són plens al centre o han exhaurit la seva provisió  i em ve de gust comprar samarretes o marxandatge, una bossa de carregar a l’esquena per a deixar els diferents fulletons que s’han editat per a la ocasió i el que compri i unes bambes esportives per si l’infame saura o l’espanyolista montilla utilitzen els mossos per atacar la societat civil una altra vegada.

Vaig a l’acte en honor del General Josep Moragues i Mas.

Abans de començar vaig veure desplegada la pancarta: Pel Parlament Sobirà que proclami l’Estat Català.

Ho vaig comentar amb un parell de dones que s’ho miraven i no entenien el missatge.

- Que donarem suport al Parlament Sobirà que proclami l’Estat Català, sigui qui sigui qui el proclami- els vaig dir.

L’acte no se sent. La gent que hi ha al voltant fa que només les primers files, situades en cercle, s’assabentin del discurs.

És per culpa de l’ajuntament socialista, que en una mostra més del seu feixisme, reclamava 1.840 € per muntar un petit escenari i altaveus.

Em trobo amb uns amics que vaig conèixer al viatge amb 10.000 a Ginebra.

Ells són reagrupats, jo no, el meu amic em diu que té por que Laporta faci un altre tripartit (tristpartit jo l’anomeno).

Li dic que crec que Laporta no és així, que el conec en persona, i em sembla que és una persona que té collons i que vol la Independència.

Durant la manifestació algunes persones em traslladaran la seva opinió de que Lòpez Tena i Uriel Bertran són infiltrats de ciu i esquerra respectivament, per tal de dinamitar els moviments independentistes des de dins.

Crec que no és el cas, encara que el seu comportament a les Consultes Sobiranistes, no ha estat correcte.

El missatge que repetiré avui és:

Cap independentista abstencionista.

Voteu Independència. És igual a qui, però voteu Independència.

Mentre sóc allí veig tres comportaments de la jihad hispànica, la caverna espanyolista:

1. Passa una furgoneta i ens crida “hijos de puta”

2. Passa un cotxe i crida “viva españa”

3. Passa un taxista i ens crida “hijos de puta”

Ja és trist que una gent que van venir de fora, ells o els seus pares, per que a casa seva no es podien guanyar la vida escupin verí al país que els ha donat educació, feina, sanitat…

L’acte comença puntual, de fet força gent arribarà més tard i preguntarà si ja s’ha fet; és breu, directe. Després es canta els Segadors i es fa la ofrena floral a l’heroi.

Allà conec a un grup de maçons Catalans. M’expliquen que Moragues era maçó.

Una de les maçones m’explica que als inicis de la maçoneria de la que forma part estava composada íntegrament per dones.

La seva web és:

granorient.cat

I la descripció que fan dels maçons és la següent:

Els francmaçons som homes i dones lliures i de bona voluntat, que treballem plegats emprant el simbolisme, tot buscant el perfeccionament individual i el de tota la Humanitat.

Amb aquesta definició no m’estranya que els mediocres i els sectaris els hagin volgut exterminar tota la vida.

Als mediocres per definició, els espanten les persones lliures amb capacitat per pensar i obrar correctament.

Els mediocres només saben seguir normes, encara que no les entenguin, i imposar-les als altres.

Entre una de les magnífiques sorpreses que em regalarà aquest dia està el trobar-me amb el Manuel, que visc eufòric, com un autèntic honor.

Recordareu un home de 88 anys, que viu al Canadà i que va viatjar expressament dels Estats Units a Brussel·les, per venir amb els 10.000.

Doncs he tingut el goig de trobar-lo, aquest cop també ha vingut expressament a Catalunya, a votar a les eleccions d’enguany i a assistir a la Diada.

En dies com avui em sap greu no tenir una càmera millor, perquè sóc conscient que estem fent història i que el que ara enregistrem ho estudiaran els nostres fills i néts.

Tenim una conversa agradable i aprofito per aprendre dels seus coneixements i experiències.

Em comenta que en la seva opinió la lluita de classes és falsa i inexistent, i que si de veritat hi creguessin els sindicalistes de Catalunya lluitarien per apropar els sous dels treballadors de la Xina, Índia, etc… i en canvi només es mouen pels d’aquí.

Em comenta que els polítics al Parlament Català només volen mantenir l’status quo, i el seu seient, cobrar.

M’explicà que al Salvador passà el mateix amb les esquerres quan governaven i que finalment els lliberals van treure el país de la ruïna i van pactar la pau amb la guerrilla (els d’esquerres, molt propers a la guerrila, no ho havien pogut fer).

Enfilo a dinar a un restaurant xinés, mentre molta gent va cap al dinar popular que ha organitzat Reagrupament molt aprop.

Jo no he assistit a altres actes del matí, però us deixo una fotografia dels Miquelets de la Núria C.

Aquest grup recrea, pagant de la seva butxaca, els vestits d’època i les armes.

Avui Diumenge el punt, a la plana 40, ha mostrat una fotografia espectacular, no he estat capaç de trobar-la al seu web, així que us la mostro escanejada.

També em van explicar que en acabar els actes oficials a Rafael Casanovas la gent va començar a cridar Independència, quelcom que no havia succeït mai fins la data.

També que van escridassar el botifler de don artur mas.

A plaça Universitat, la universitat lluïa orgullosa una Senyera.

De camí a dinar al restaurant xinés veig moltes Senyeres i Estelades als balcons. M’omple de goig.

També torno a veure els patinadors que destrossen els bancs de marbre de plaça Universitat.

Són estrangers, es veu per la fisonomia, i com altres vegades, amb diferents cares, els veig equipats amb càmeres cares amb les que enregistren en vídeo les seves acrobàcies tan perjudicials per al mobiliari urbà.

Potser ho venen com material exòtic per Internet o al seu país.

També vaig veure vàries d’aquestes persones que viuen en la misèria a Catalunya, mentre a espanya es poleixen els nostres diners en fer aeroports per a 60 persones, línies d’alta velocitat deficitàries, regalar ordinadors als nens a Extremadura, finançar l’injust PERT (subsidi que només es cobra a Andalussia i a Extremadura i que es cobra 6 mesos si presentes un full on diu que has treballat uns dies al camp).

Com va indicar el batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, hi ha més pobres a Catalunya que població té Extremadura.

En el mateix camí al restaurant un altre cercant als contenidors:

Veig una parella de rumans, després en veuré molts a diferents xanflans (una vegada vaig veure com d’un luxós 4×4 negre marca BMW amb els vidres tintats anaven baixant rumaneses vestides d’aquesta manera estil refugiades cada 20 metres o cada poma), són del prototip dels que roben al descuit així que els vigilo per assegurar-me que no roben a ningú o intervenir si ho fan, fins que un d’ells s’asseu a pidolar.

És el mateix sistema que fan servir unes noies menors que es fan passar per sordmudes i que porten un full de signatures fals d’una suposada ONG.

Mentre t’aturés a signar, les 3 o quatre t’envolten i et pispen la cartera, el moneder, etc… sense que te n’adonis.

En altres ocasions jo he vist parlar animadament entre elles a aquestes suposades sordmudes fins que han vist a una possible víctima i han començat a fer la comèdia.

El Corte Inglés va lluir una gegantina Senyera:

Vaig a dinar, el restaurant on volia dinar està tancat per vacances. Entro a un local nou però la forta pudor a tabac em tira cap enrere i marxo.

Vaig a un restaurant xinés woc on no es pot fumar.

Demano una aigua, que em porten oberta i que sospitosament té sabor a l’aixeta (vaig fer els càlculs i a 100 aigües per dia cobrades a 1,5 € són 150 € al dia * 30 = 4.500 €/mes d’estafa reomplint ampolles). No els dic res però acaben de quedar-se sense la propina.

Parlo en Català amb la noia xinesa, repeteix el que li dic però en castellà, i en acabar li dic gràcies en la seva llengua i somriu.

La taula del davant, formada per una parella amb un noi que vesteix una samarreta de tirants i exhibeix tatuatges als braços i espatlles, i du el cabell parcialment rapat i amb rastes, diu indiscretament a la seva parella en veu alta:

- Le habla en Catalán a la china!… y si no le entiende!?- com sorprès.

El miro i l’ignoro, ja se n’adonarà que la cambrera ho entén tot, o del contrari jo marxaria i potser ompliria una reclamació. Ja seria massa que al meu país, com a client, essent jo qui paga, hagi de parlar en l’idioma estranger que vol el comerciant.

Els faré el favor al restaurant de pagar-lis amb monedes d’euro i de dos euros, ja que m’han manifestat que s’han quedat sense canvi i m’ofereixo puix que en portava força per l’aparcament.

Em queden agraïts i marxo acomiadant-me amb un “adéu” i després dient-los-ho en el seu idioma, fet que els arrencarà un somriure.

Vull fotografiar els rètols que ha penjat el Cercle Català de Negocis a la Plaça Catalunya, sota el rètol de caja madrid, que diuen “bye bye spain”,  “Adéu espanya” i “espanya ens costa 60 milions d’euros cada dia”.

A continuació caminant per la zona fotografia la Senyera a la llibreria Catalonia.

Decideixo passejar, i veure com està el centre de la capital, a l’espera de que comenci la manifestació. Tinc entès que comença a les 17:00 (no era a les 17:00).

Passejo, veig molts rètols “en venda” i “en lloguer”, i també moltes Estelades.

Crec que la societat s’adona de la crisi terrible a la que ens porta (ja fa molts anys) espanya.

Passejo, i moltes turistes em somriuen i em saluden amb la mà, els corresponc.

Algunes i alguns demanen de fer-se una foto amb mi o si me la poden fer, i en tots els casos accedeixo amb un somrís.

Una senyora d’uns quaranta anys em veu somrient i accelera el pas i s’atreveix a preguntar-me:

- Perdona, perdona, esta bandera que significa- es refereix a la llarga Estelada blava, la d’en Macià, que duc penjada del coll descansant sobre les espatlles.

- La Independència- li contesto en Català, sorprès, tot val a dir-ho, sense abandonar el meu somrís.

Em demana quin significat té l’Estel i el fons blau, i li dic que les quatre barres són la Senyera, la bandera de Catalunya, i que l’Estel sobre el triangle conjuntament, formen la bandera independentista.

Quan algú em parla en castellà, sempre li parlo en Català, però redueixo la velocitat del a pronuncia procurant vocalitzar clarament de manera que els facilito que em comprenguin.

Entén tot el que li dic.

Caminant, un noi d’uns vint-i-cinc anys em veu, se li il·luminen els ulls i em diu tot content:

- Molt bé! Molt bé! – exclama. Certament la barretina, la samarreta de 1714 ho recordo, i l’Estelada no passen desapercebudes.

M’aturo, em dóna la mà i xerrem una estona.

- A veure si ens en sortim – em diu i m’explica que els seus pares tenen una altra ideologia però que ell vol la Independència.

- És normal – li contesto amb tota naturalitat, i escoltant-me reflexiono per a mi mateix: és que és la veritat. És normal que ell vulgui que el seu país sigui lliure, i no haver de suportar tots els maltractaments del país veí. El que no és normal és que algú vulgui mantenir-se sotmès, a no ser com en el cas de ciu en la meva opinió, que tingui interessos econòmics en que es mantingui la submissió. Qui vol que l’insultin, l’espoliïn, el tractin com el cul i no respectin el que vota en referèndum?.

Li comento que en l’aspecte econòmic la Independència és la única manera de sortir endavant, i que en el cultural també.

Ens acomiadem amb un somrís.

Davant d’un edifici de Gaudí, atapeït de turistes, veig una altra romanesa de les que sé que tenen el modus operandi de robar al descuit i l’enregistro tot restant amatent a si sostreu quelcom a algú per a intervenir.

Penso en la mala imatge que dóna això a la ciutat, i m’en recordo dels alcaldes socialistes xupi-guais que han ignorat tots aquests problemes, i en els polítics a madrid que no han reformat les lleis que permeten els lladres robar, ser detinguts, sortir immediatament de comissaria i tornar a robar.

No en tinc cap dubte que independents ho farem millor, i sobretot podrem canviar el que no funciona, cosa que ara mai podrem fer, ja que a espanya no tenim cap possibilitat de canviar cap llei.

Com la meva càmera és molt modesta i la duració de la seva bateria, tot i que per sobre del que se n’espera, limitada demano a un local si puc carregar-la mentre faig la consumició i em diuen que no, que no els ho deixen fer. Els dic que ho entenc i vaig a un altre local, a un pans and company.

Repeteixo la pregunta, on veig a la noia apurada dient-me que no sap si hi ha endolls. Jo he vist endolls lliures al costat d’on és ella, i entenc que la poso en un compromís.

- Puc preguntar-li a l’encarregat?.

- Sí, millor- diu alleujada.

Jo li parlo en Català i ella em contesta en castellà.

Li pregunto a l’encarregat, que parla amb una persona que s’hi dirigeix en Català, i em diu que sí. És sud-americà.

Li ho agraeixo i em diu que no és res.

Li comento a la xiqueta, que contenta connecta la càmera.

Penso que em gastaré uns dinerets aquí mentre faig temps, a manera d’agraïment.

Demano un suc de taronja i una pasta i la noia m’informa que hi ha una oferta, amb la que m’estalvio diners.

És molt amable i informarà a tots els clients que passin de les ofertes que els beneficien.

Hi ha estones en que ella ha de romandre sola, així que tenim una animada conversa.

És d’Ecuador. Porta 11 anys a Catalunya, des dels 16. I va estudiar aquests darrers anys en Català. No el parla, però l’entén.

Li dic que pot deixar de banda la timidesa i parlar-lo quan ella vulgui, que no pateixi molt per l’accent, que el Català avarca moltes variants dialectals i una pronuncia que li sembla incorrecta pot ser la que facin servir a Tortosa o a Lleida, o a País Valencià, i que segur que l’entendran.

S’anima a deixar-se anar amb algunes paraules a l’estona que xerrarem.

Em pregunta si vinc d’algun acte i li dic que sí, i que després aniré a la Manifestació per la Independència.

Li explico que avui és 11 de Setembre i celebrem el dia Nacional de Catalunya.

- Ah clar! Per això és festa avui- exclama en castellà.

La meva sorpresa és majúscula, encara que no se n’adonarà, que una persona que porta 11 anys vivint al país no sàpiga quin dia és i que representa la Diada.

Li explico amb un somrís.

Moltes persones estrangeres no tenen cap animadversió cap als Catalans, ni els estranya que ens vulguem independitzar, ni senten cap odi cap a nosaltres, al contrari més aviat empatia, tot el contrari que moltes persones espanyoles que ens tracten amb un menyspreu només comparable a l’exercit pels nazis ver els jueus abans d’iniciar el seu extermini.

Als estrangers els costa d’entendre que ens tinguin aquest odi i se sorprenen quan descobreixen aquestes actituds violentes envers nosaltres.

Mentre sóc al bar carregant la càmera diverses persones em demanen a mi o a la meva nova amiga si els poden orientar.

Ella no parla gaire anglès, res de francès, i no es pot moure del mostrador, així que em demana que orienti a una mare i a un fill d’un divuit anys sobre on es troben diverses ubicacions.

La mare em parla en castellà, jo els contesto en Català pausadament i gesticulant – cap allà-, -cap abaix- i la mà acompanya la direcció.

No estic del tot si m’han entès, porten un mapa, i els pregunto – enteneu Català?- i em contesten un -no- sincer.

Els pregunto en castellà d’on són, i em responen que de madrid, que estan de visita.

Els contesto que així doncs és una mica difícil que entenguin el Català, assenteixen i riem tots.

Els indico els punts que cerquen, els aclareixo on és la Sagrada Família, i els comento que hi haurà una manifestació independentista a la plaça Urquinaona (a aquella hora ja m’ha trucat un responsable de sumaindependencia.cat i m’han indicat que la manifestació comença a les 18:00 encara que nosaltres hi serem abans).

Em demanen si hi haurà gaire gent.

- Mínim 50.000 persones- els contesto en castellà – jo hi seré- els dic orgullós, però no pas amb supèrbia sinó amb l’orgull i satisfacció sincera de qui fa allò en que creu.

Jo els ho he dit per si volen veure l’espectacle, deu ser un fet totalment insòlit per a ells, però també per si, pel contrari, volen escapolir-se de tanta aglomeració de persones.

Em diuen que moltes gràcies, que prefereixen anar per carrers secundaris puix que no els agrada la massa de gent.

Ens acomiadem amb un somriure.

Una noia ve amb un mapa i la cambrera em demana si li puc traduir. Cerca un museu dels perfums que jo no sabia ni que existia.

És grega. Li ho pregunto doncs a la guia veig els caracters de la seva escriptura. Diu que sí, i li dic orgullós que jo sóc Català.

Ens acomiadem amb un somriure. Espero que sàpiga que aquí som Catalans, doncs a Grècia encara es conserva la frase “Deú et lliuri de la picada de l’escorpí i de la venjança del Català” i sé que diuen als nens que si no es porten bé vindran els Catalans (com aquí l’home del sac) ho diuen com a expressió però no saben que els Catalans som persones d’un país.

Després ajudo a un matrimoni francès, a petició de la cambrera, que no s’aclareixen amb el menú.

Els parlo en la seva llengua i els explico que els entrepans petits del menú s’han acabat i que per això la meva companya de conversa l’hi ha ofert un de gran.

No m’agrada parlar en francès perquè em dol el que ha fet frança amb els Catalans del Nord de Catalunya (Catalunya Nord) i amb el Català, i amb els Occitans i l’Occità, i amb els Bascos i l’Euskera, però veig que els ajudaré i aquelles persones no tenen res a veure amb el que han fet els jacobins governs de frança.

El marit m’ho agraeix molt cortesament (em tracta de senyor, “messier”).

M’acomiado de la meva amiga, marxo, després d’haver pres dos sucs de taronja, tres aigües i unes galetes.

Necessito forces i hidratació puix que la Manifestació serà dura, farà calor, i jo ja porto moltes hores caminant.

Al carrer un italià molt content em demana si em pot fotografiar.

Em fa diverses fotos i aprofita que uns Americans, dels que em faré amics, s’han fet una foto amb mi per demanar-los si poden fer-li una foto al meu costat.

Ho fan, i m’asseguro que la Senyera amb l’Estel, llueixin ben clarament a la foto.

Els meus nous amics Americans ho saben tot de Catalunya, i que no té res a veure amb espanya i que volem la Independència.

Els explico que igual que ells eren una colònia anglesa i es van independitzar, nosaltres som una colònia espanyola que també ho volem fer.

Els ulls se’ls obren i assenteixen comprenent. Ells millor que ningú poden comprendre l’exemple doncs van patir les injustícies del colonialisme despiatat.

Continuo caminant i una noia molt maca d’uns vint i pocs passa al meu costat entonant fort, somrient i dedicant-me “Catalonia Free” “Catalonia Free”.

Somric completament i per uns instants canto i faig un saltiró al compàs “Catalonia Free”.

L’escena és tan tendre i agradable que ometo dir-li que nosaltres diem “Freedom for Catalonia”.

L’empatia de la gent envers nosaltres fa que voldria parar el temps i gaudir d’aquests instants tan intensos que passen fugaçment deixant passant a altres instants també intensos.

Somriem, la saludo, i cadascú segueix el seu camí com un fugaç raig de llum.

Vaig trobant amics i un m’explica que ahir va anar a l’acte de Vilanova i la Geltrú i que una àvia duia un rètol que deia “Tinc 102 anys i vull veure la Independència”.

Corprenedor, esbalaïdor, quina alegria aquesta senyora tan eixerida!.

A partir d’aquí les coses es precipiten a tota velocitat, les imatges fugen com una centella. Arreu gent amb Estelades.

M’he trobat amb els meus amics de sumaindependencia.cat i anem a reunir-nos amb Reagrupament.

És una bona notícia que hi ha hagut coalició. Entre els partits aglutinats al projecte de Suma Independència i Reagrupament.

Arribo i em sorprèn veure el camió d’esquerra al final de tot, com pretenent que les persones que arribaven es posessin darrera seu.

Ja l’he trobat a d’altres manifestacions. El posen cara als seus, de manera que el camió tapa el que passa davant, i es munten l’espectacle privat per als seus seguidors. Sembla una secta.

Hi ha molt pocs militants d’esquerra.

Jo em vaig escapar vàries vegades del grup per a fer fotografies, tan en marxa com quan esperàvem. Cap endavant, cap enrere.

– A veure quants devem ser…

Durant l’espera per a que comencés la marxa de la Manifestació una noia des del camió d’esquerra, no parava de clavar un discurs apassionat pel micròfon per als pocs militants del final, s’engrescava sola, i en un moment en que va arribar al seu clímax dient “esquerra mai mai renunciarà a la independència” va sorgir un crit espontani per part de la gent que hi era al voltant:

xiulets de desaprovació

uuuuuuhhhhhh

-botiflers!!!!

Puc dir que va sorgir de l’ànima i era ben trist el paper que feia esquerra.

Durant el recorregut va haver uns moments en que va bufar vent amb molta força i la meva pancarta de Suma Independència es va trencar amb el resultat que va sortir volant i va aterrar sobre el cap d’una reagrupada amb qui havia estat parlant abans.

- Plaf!- li cau plana al cap.

- Ai!- un primer crit més de por que de mal. Afortunadament la pancarta era d’una qualitat molt bona, impermeable i lleugeríssima.

- T’ha fet mal?-

- No, no.

I a continuació els riures.

- Ara trenquem la coalició!- va dir ella de broma.

- Sí, sóc un enviat de el mundo. He anat fotent-li la pancarta pel cap a tots els reagrupats però res!. Que els Catalans són resistents!. Quina resiliència!. No renuncien a la Independència- riures.

- Ja veuràs demà les portades del abc i el mundo: nuestro infiltrado no consigue boicotear la orgía separatista.

- Ara aniré a Solidaritat Catalana i també els aniré fotent la pancarta pel cap…- més riures.

Tota la Manifestació va ser així, plena de riures i bons moments.

Una senyora gran, en castellà amb accent andalús, em va preguntar si sabia on eren els qui tocaven els tambors.

Jo li vaig respondre en Català, i em comprenia (fins fa uns anys el 99,3% de la gent comprenia el Català, ara la mitja ha baixat amb la immigració marroquina, sud-americana i d’altres indrets). Em va explicar que el seu nét hi tocava.

Vaig pensar que això estava molt bé. Els néts independentistes, i la senyora sabia que no hi ha cap problema en anar a una manifestació Catalana/Independentista.

També em vaig trobar a una amiga molt estimada algueresa. Li vaig preguntar si havia vingut expressament des de l’Alguer per a la manifestació i em va dir que sí.

Un noi que duia una Estelada roja em va ajudar a posar-me bé la meva Estelada. Va estar molt bé, vaig pensar, que la gent no sigui dogmàtica.

En un moment en que duia la pancarta de Suma Independència em va fer molta gràcia que una dona d’un quaranta anys va dir:

- Suma Independència, jo em poso amb aquests- li va dir a la seva amiga.

Em vaig passejar per tota la manifestació, abans que arranqués, amb un cartell de Suma Independència, vaig passar per davant del ben farcit, nombrós, grup de Solidaritat Catalana i alguns em miraven sorpresos i divertits.

No em va agradar quan Solidaritat Catalana va utilitzar les sigles de SI, ja que aquestes eren les que feia servir força abans Suma Independència.

Els que volem la Independència no volem personalismes, volem que es proclami i viure com persones lliures i normals a Europa (Jo preferiria que no estiguéssim a Europa i que forméssim una aliança amb Estats Units i amb Israel, perquè Europa té un Parlament caríssim amb interessos enfrontats i tendeix a híper-regular-ho tot com en el cas de les Festes del Foc, però tinc la percepció que la majoria dels Catalans volen estar integrats a Europa).

En un compromís una mica més gran em van posar unes persones que en veurem amb el rètol amb van preguntar:

- Aquests de Suma Independència què tal?- directament, sense marejar la perdiu.

- Bé, són patriotes, per això els dono suport.

- Això ja ho sabem, però a qui votem? – em van preguntar demanant-me una resposta que no els podia donar.

- Jo no us puc dir a qui heu de votar, però voteu el que voteu, voteu Independència. Ni un independentista abstencionista.

El que els deia els semblava bé però insistien en una resposta.

Eren molt trempats i no estaven per romanços, deien el que pensaven sense embuts, i això està molt bé.

Em van manifestar la seva preocupació de que els dos, ara que Reagrupament i els partits integrats al voltant de la conferència independentista i Suma Independència es presenten en coalició, gran blocs: Laporta i Reagrupament + Suma, no es presentessin units, com molta gent em transmetria durant la Diada.

Jo no veig tan malament que hi hagi dues forces independentistes que es presentin al Parlament. Nogensmenys els vaig comentar que encara hi ha temps, i que es treballa per a presentar-se units. Encara en tinc la esperança.

Sobretot veig que el poble ho demana.

A la capçalera de Reagrupament vaig saludar el catedràtic Enric Canela, el batlle d’Arenys de Munt Carles Móra, Carles Bonaventura un dels independentistes torturats per la policia espanyola el 1992 amb la aquiescència de garzón. La protecció d’aquesta activitat terrorista per part de l’estat converteix el jutge espanyol en còmplice i en prevaricador.

Curiosament les lleis només són importants quan qui no les compleix no és l’estat espanyol sinó algun dels seus pobles esclavitzats i colonitzats.

Jo sí que vull TGV (tren de gran velocitat) però no per sota la Sagrada Família.

Vilaweb ha fet un vídeo magnífic de la Manifestació.

Una cosa que em va molestar va ser la gran dificultat per a saber la hora en que es celebraria la manifestació.

No vaig ser capaç de trobar-ho ni a la web de Reagrupament, ni a la de Catalunya Acció, ni a la de Sobirania i Progrés.

És quelcom que ha de millorar, doncs ja ens fan prou el joc brut els mitjans finançats per l’espanyolisme i l’unionisme com per a que a sobre no posem clares les dates dels esdeveniments importants.

De fet aquest any he vist al càmera de televisió espanyola, duia l’enganxina arrencada de la càmera de manera que no se sabés de quina televisió era, però jo ja l’he vist a d’altres actes com Arenys de Munt i diverses manifestacions.

Nogensmenys no vaig veure-hi la tv3.

La meva amiga Nuri denuncia al seu FB que tv3 es va dedicar a mostrar tots els esports del món i no a parlar de la Diada Nacional de Catalunya.

També he rigut molt quan la premsa recollia que la guàrdia urbana havia comtpabilitzat 9.000 assistents.

He estat a moltes manifestacions i n’eren molts més.

A més l’11 de Setembre se celebra amb intensitat a tot el Principat així que és raonable que 30.000 persones es manifestin a Barcelona, i altres milers a Girona, Tarragona, Lleida.

Quan se’m va acabar la bateria, al final de l’acte, la Núria C. va tenir l’amabilitat de fer aquesta foto per a mi:

Quan va acabar la Manifestació, vam anar a fer una cervesa amb la Núria i la seva parella, amb qui m’havia trobat durant el trajecte, i vaig anar saludant alguns amics que em trobí a l’Arc del Triomf, entre les paradetes de tota mena.

Vaig visitar la parada de la xecna.cat on vaig comprar alguns desperta ferros de taronja i una ampolla d’un cava que porta un temps al mercat però que jo no coneixia:

Cava rosat Sant Jordi.

Patró de Catalunya.

Allà hi tenen un cotxe de competició que esponsoritzen, retolat amb motius de desperta ferro, vaig fer amistat amb el pilot i em va convidar a seure al seient del conductor.

Cal una certa tècnica per a entrar. És ben estret!. :-)

També vaig visitar el Cercle Català de Negocis i hi vaig comprar-me el llibre de les raons econòmiques de la Independència amb la idea de deixar-lo a alguns amics que em pregunten sobre aquest tema.

Mentre redacto aquest article alguns amics ja s’han fet ressò de les dades i a el punt ha sortit publicat que Catalunya ha perdut un terç de la seva indústria d’ençà de la crisi (font anuari econòmic de Catalunya Caixa.

Ja poden sortir montilla’s, puigcercosos, saura’s, castells i zpinotxos dient mentides, i dient que essent robats per espanya vivim molt bé, que els números i la realitat no donen lloc a creure cap engany ni manipulació.

Els morts a les llistes d’espera són culpa d’espanya i de tots els vividors anti-demòcrates que ens mantenen agenollats com esclaus, mentre treballem com bèsties per a que ells puguin viure bé i comprar vots a espanya regalant els nostres diners i atiant un discurs d’odi contra els Catalans. Diners que en roben que són la nostra vida, el nostre temps, el nostre sacrifici, i el temps que hauríem de gaudir amb les nostres família.

La manca de policia, de metges, de mestres, els barracons enlloc d’escoles (som el territori d’Europa amb menys funcionaris per cada 1.000 habitants)… tot això és pel sagnant espoli fiscal, sense igual al món civilitzat.

En anar passejant vaig saludar a un dels fundadors de Soft Català, i diversos amics i amigues que m’aniria trobant.

Em va agradar que les begudes que se servien eren begudes etiquetades en Català. Majoritàriament de la xecna.

Un cop acabada la Manifestació em va sorprendre molt la gran quantitat d’Estelades que fan romandre als actes musicals fins al final.

Enguany la gent no guardava les Estelades, no marxaven a casa… enguany la gent es quedava, amb les seves Estelades, amb les seves reivindicacions, i es va fer un ambient molt maco en que tots sabíem que estàvem vivint moments històrics i que a la matinada es mantenia. Germanor.

També em va agradar molt constatar la gran quantitat de jovent, entre 16 i 24 anys, que hi eren presents.

Un grup de joves d’uns 18 anys em van oferir prendre de les seves begudes. Em van preguntar si militava en algun partit i els vaig dir que no, però que ajudava a tots.

Tots van mirar a un que era el que més en sabia de política i em va preguntar:

- Ets anarquista?-

- No

- Comunista?-

- No, sóc lliberal- davant el seu astorament ja que em va confessar que era comunista.

- Jo no crec en el comunisme, però aconseguim entre tots la independència i després decidim com ens governem.

Va assentir.

També vaig conèixer una professora, una noia molt agradable que lluïa una Estelada sospesa sobre un pal de fusta.

Vam conversar un estona i com vaig veure que tenia calor li vaig oferir un desperta ferro fresquet que va acceptar encantada. Cadascun ens en vam veure un.

Vaig conèixer dues noies. Els vaig demanar l’hora, i es van esforçar en dir-me-la en Català.

Després d’uns segons meditant mirant el rellotge – Deu minuts per les deu. Es diu així?- va dir la noia del cabell curt amb un somriure.

- Gràcies. Tres quarts i cinc de deu- vaig acabar el que em semblava que havia volgut dir inicialment.

- Sempre em confonc. És que nosaltres ho fem al revés. Tres quarts passats de les nou.

- Els Catalans sempre mirem endavant. Aquest exemple us pot servir – és un exemple que vaig fer meu d’un article de Víctor Alexandre a qui per cert també vaig saludar mentre signava llibres i com estava força atrafegat vaig obsequiar-li un desperta ferro de taronja ben fresquet – també us podeu imaginar un pastís que representen les deu, i del qual ens n’hem menjat tres quartes parts. Tres quarts de deu. Les 21:45.- Aquest és de la meva collita. ;-)

La noia del cabell curt era de França i vivia aquí, i la noia del cabell més llarg era Canària.

Vam parlar de moltes coses, em van expressar el seu punt de vista.

Em van dir que creien que si en arribar aquí hagués estat obligatori el Català, s’hi haguessin fet, però que en poder comunicar-se en castellà, ara creien que no s’havia d’imposar.

Realment creien el que deien, i els vaig exposar el meu punt de vista.

El Català és la nostra llengua, i si el castellà és tan present és simplement perquè els feixistes ens van matar i van prohibir la nostra llengua.

Els vaig explicar que durant quaranta anys el Català ha estat prohibit a l’ensenyament, i perseguit. Que els policies et pegaven si els parlaves en Català.

I que actualment s’etiqueta en castellà perquè hi ha moltes lleis a espanya que ho protegeixen i no pas per un criteri econòmic, ja que, els vaig argumentar, a Andorra són uns pocs centenars de milers d’habitants i els productes s’etiqueten en Català i els fabricants guanyen diners.

Els vaig informar que el cinema doblat el va introduir el dictador sense ànima franco, i que modificava els texts per a introduir frases nacional socialistes i catòliques com “por el sagrado cuerpo de cristo”…

I com no sóc hipòcrita els vaig dir ben clar que una persona que no sàpiga el Català no hauria de poder treballar de cara al públic a Catalunya. Perquè està donant un mal servei als Catalano parlants.

Tot això no va ser un monòleg sinó que vam anar discutint els punts i els vaig argumentar.

Van comprendre-ho i em van dir.

- No sé perquè la gent d’aquí no ens havia explicat les coses. Tu ens ho expliques i les entenem.

Durant les hores que vam conversar, la noia de Canàries em va confessar que no se sentia espanyola, i que la seva mare era anti-Catalana, i que un dia que parlaven per telèfon li va preguntar un xic indignada com és que parlava en Català quan la va sentir conversar amb els seus amics Catalans.

Va ser una estona molt agradable.

Quan ja no podia amb la meva ànima vaig enfilar cap a casa.

Però no s’havien acabat les sorpreses que fornia i guarnia la nit per a mi.

Cansat, molt cansat, amb els peus dolorits, caminava lentament. A l’esguard dels semàfors verds pels vianants passava prudent, que a la nit molta gent condueix massa ràpid o borratxa, i esperava encara que no vingués cap cotxe quan no em corresponia.

Veia molta gent passar en vermell, alguns fins i tot, cansats com jo passaven en vermell tot i que venien cotxes. Alçaven la mà disculpant-se la majoria dels cops.

I així va ser que caminava lentament quan a la meva esquena vaig sentir el so d’un cotxe que anava ràpid i frenava fort, seguit d’un impacte.

Jo m’havia girat de seguida i vaig veure unes persones acabant de passar en vermell, i el cotxe que frenava.

Vaig pensar que el cop que havia sentit era l’impacte de la roda amb unes proteccions de plàstic en forma de fava negres.

Ningú havia pres mal, però la conductora discutia amb el grup:

- Esteu bojos- els va dir en castellà, cridant.

- Escolta noia que nosaltres passàvem en verd i a mig creuar s’ha posat en vermell- va dir una senyora amb més seny.

Hi ha haver un creuament d’insults entre la noia i un dels nois del grup.

- Subnormals- els va dir. Entre d’altres coses.

Al cotxe hi havia dues noies més i un noi que no havien sortit del cotxe i no volien brega. No per por, sinó perquè consideraven que per una discussió de trànsit no tenia sentit de fer-ho.

La conductora havia baixat indignada i el grup d’independentistes, que no havien deixat de caminar s’allunyaven.

Llavors un dels passatgers del cotxe que també havia baixat li va dir que li havien trencat el mirall (aquest era el cop que havia sentit abans). Un cop fet expressament, segurament amb un pal de bandera.

La noia tota indignada va dir – ara sí que vaig- i se’n va anar corrents fent saltironets, ja que els seus grans tacons no li permetien correr d’una altra manera.

Era una mica còmic veure-la vent aquells bots que eren més cap amunt que cap endavant ja que amb l’estret taló no era fàcil mantenir l’equilibri.

Una amiga del cotxe va sortir corrents per vetllar per ella.

Quan la noia s’allunyava jo vaig veure el passatger masculí del vehicle recollint les peces del mirall esmicolat en tres parts.

Jo palplantat era un convidat de pedra a aquella escena, podia haver imaginat el que passaria a continuació però jo no tenia res contra els uns ni contra els altres.

Al cap d’una estona d’insults i tensió la noia de les sabates altes, que era la conductora i lluïa una camisa de seda, anava arreglada per sortir de festa, va tornar indignada amb la seva amiga protectora.

En veurem allà, a cinc metres, se’m va posar a cridar:

- Estais todos locos con vuestra banderitas, y vuestros palos, ya las podíais coger todas y iros a la luna… – cridava fora de sí.

- Escolta, jo no els conec i no tinc res a veure amb ells.

Jo encara no havia encaixat totes les peces del que havia passat, ella seguia cridant-me, i s’apropava a mi amb pas ferm i movent la mà i em va fer esclatar i li vaig cridar que estava boja i algun altre improperi.

La noia es va dirigir al seu cotxe, dient-me alguna cosa més mentre continuava caminant i es va oblidar de mi i tot mirant als seus amics va dir – les tenia que haber pegado. Les tenía que haber pegado -.

Vaig veure el noi, alt fort i cepat,  intentant tornar a bastir les peces del mirall i llavors vaig comprendre tota l’escena.

Al cap d’uns segons, però, va tornar cap a mi i em va dir:

- Oye perdona, lo siento tú no tienes la culpa, es que a veces uno rompe una ventana y se piensa mal de todos (referint-se al col·lectiu independentista)…

Ella parlava sincerament, vaig mirar-la als ulls i vaig veure que els tenia vermells, quasi plorosos, per la barreja d’ira, ràbia continguda, frustració, impotència.

Sense dir res la vaig abraçar. I em va correspondre alliberant part de la tensió que tenia acumulada.

Va ser una abraçada sincera, vam romandre així uns quants segons.

Entenia com se sentia i era una injustícia el que li havien fet.

Després d’aquesta abraçada ens vam fer algunes més. I ja rient, vam comentar la jugada amb els seus amics.

Els vaig dir que el grup no tenia cap dret a trencar-li el mirall i que no tenien raó.

La noia que havia abraçat explicava als seus amics com havia anat la trifulga:

- Me han dicho española de mierda por hablar castellano- no s’ho podia creure.

Això no em va semblar bé.

Conec molta gent d’espanya que són magnífiques persones.

Sóc el primer que he dit que la immigració massiva espanyola que va enviar franco ens ha causat molts problemes i que molta no es va integrar.

Però també hi ha gent magnífica. No està bé que la insultessin així, especialment quan ells passaven en vermell i li havien trencat el mirall.

Vaig comprovar que el grup del cotxe eren gent molt maca i agradable, i la meva sorpresa va ser majúscula quan em van dir que dues de les noies eren Mallorquines, la noia amb qui ara parlava, que era la que havia anat a recolzar la conductora, Catalana, i el noi no sé d’on era. Jo li parlava en Català i m’entenia.

En aquest punt la conductora i els altres xerraven amb mi en Català.

Quan vaig saber que uns independentistes els havien fet aquesta mala jugada a dues noies de Mallorca, a una Catalana i a un altre noi, immediatament vaig deixar la bossa a terra, vaig obrir-la… – que ens vas a fer un present?- va dir una noia somrient murri amb l’accent de Mallorca – sí- vaig dir somrient.

Vaig extreure l’ampolla de cava Sant Jordi i els la vaig donar.

Les seves cares somrients van il·luminar el passeig.

- Jo no us puc arreglar el mirall, però us puc regalar aquesta ampolla de cava – vaig dir amb un somrís – ara, això sí, és súper-independentista- vaig afegir.

- Sant Jordi!?!!?!- va exclamar la noia Catalana que havia fet de guarda espatlles.

- Això és molt dolç- va dir la conductora – Sant Jordi és molt dolç- va afegir en referència a que en el seu dia regalem la rosa.

Van ser uns moments entendridors amb aquelles persones que feia uns instants eren estranyes, i ara érem amics.

Amb el -clac!- del retrovisor que el noi havia aconseguit tornar a encaixar, sembla que només havien fet que els mecanismes de subjecció saltessin però que res s’havia trencat, va arribar el nostre comiat.

Ells van marxar, més relaxats i somrient, i jo vaig continuar el meu periple amb els peus destrossats però content d’aquest episodi en que d’un fet negatiu vam fer quelcom positiu i maco per recordar.

Vaig mantenir la meva indumentària. Sabia que algun brètol em podia dir alguna ximpleria o fins i tot que podia tenir problemes, però també podia ser que els turistes em preguntessis o que hi hagués gent que s’adonés que el país no s’arronsa. Existim i existirem lliures!.

Els guiris que van dir -españa- i els vaig fer que no amb el dit es van quedar sorpresos.

Després un grup d’un 10 noies espanyols van dir -viva españa- em vaig girar vaig fer que no amb el dit enèrgicament i vaig seguir caminant. No van dir res més.

Ja quasi arribant al meu destí em vaig creuar amb unes prostitutes negres, i la segona em va dir amb la cara plena d’ira i com si em llancés una maledicció: españa no gana nada.

Jo vaig somriure pensant que jo sóc Català i que la pobre no sabia ni distingir les banderes, i que si la selecció espanyola, la que no deixa que existeixi la Selecció Catalana, ho perd tot, ja m’està bé. Al cap i a la fi el feixisme asfixiant que practica espanya és tant menyspreable i tant miserablement injust com el que exercia hitler amb els Jueus abans de començar el genocidi, el que es feia a Àustria abans de la segona guerra mundial (tal i com explica Matthew Tree) o el mateix tracte rebut per nosaltres els Catalans durant la dictadura.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest article és acabat.

Català-Catalunya English-USA Traduir a l'Anglès. Translate to English Compartir: La TafaneraIndependènciaCatosfera|FacebookTwitterFriend Feed|googleDeliciousDiggTechnoratiredditmixxyahoolivestumbleuponsimpy

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , ,

3.552 visualitzacions - versió en PDF

També us podria resultar interessant:

Comments are closed.